Ricard Estrada i Arimon
Publicat a Quadern el 22/02/2018
La història del sabadellenc Amadeu Aragay i Daví (Sabadell, 1886 – Mèxic, 1965) pot ser una descoberta per a alguns, però no per a persones que veuen en les arrels republicanes un valor de millora de la qualitat de vida social de la ciutat (de fet, el nomenclàtor de carrers de Sabadell recorda la seva persona).
Imatge de capçalera de Berta Tiana.
Aragay va ser una persona compromesa políticament, fou elegit regidor de l’ajuntament de Sabadell (1911-1914) amb el Partit Republicà Radical i també diputat a les Corts Republicanes 1931-1936. El 1931 es va afiliar a ERC i va poder intervenir en els debats legislatius a les Corts de l’1 de juny, el 22 de juliol i el 4 d’agost de 1932 per defensar els interessos de la pagesia (rabassaires) enfront dels interessos dels propietaris absentistes. Recordem que la Llei de contractes de conreu, del 1934, va ser un element important, entre altres, en els esdeveniments del juliol del 1936, però explicar aquest punt ens portaria a un altre article.
La seva biografia és molt densa i plena de fets, amb la seva presència i intervenció activa, que varen ésser històrics a Catalunya en el primer terç del segle XX. Com a regidor també de l’ajuntament de Barcelona, el 14 d’abril de 1931 juntament amb altres persones va participar en la proclamació de la República Catalana, en col·laboració amb Lluís Companys.
A més, va exercir la responsabilitat de la secretaria de la Unió de Rabassaires, que celebrà la seva assemblea constituent el 6 d’agost de 1922 a Barcelona, juntament amb el també sabadellenc Astra Janer.
M’ha interessat donar a conèixer el seu pensament en defensa del moviment rabassaire (podeu saber quelcom del moviment rabassaire, que contraposa els el «sagrat dret de propietat» de la terra enfront del seu ús, és a dir, la producció agrícola, que ell concreta en els contractes de rabassa morta —figura jurídica avui encara vigent que regula el contracte entre el propietari de la terra i el pagès que la treballa; vegeu la disposició transitòria dotzena de la Llei 5/2006, de 10 maig, del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals).
Referències i pensament
Amadeu Aragay, per construir el seu discurs polític, manlleva les referències de l’impost únic sobre la terra, de Henry George (Filadèlfia, 1839 – Nova York, 1897), una línia de pensament anomenada «georgisme». Aquesta línia argumental diu que les persones són propietàries de les coses que han creat amb el seu treball, però el que ha creat la natura pertany a la humanitat. És a dir, el capital natural pertany a la humanitat.
En el seu discurs, utilitza el principi de «viviu i deixeu viure», que treu del guiatge de Moisès al poble jueu i que visualitza dient: «El segador dedica al camp el que cal a l’espigador, i el bou no pot ésser emboçat mentre bati el gra. Per tot arreu ressona la veu de Déu: viviu i deixeu viure.»
La publicació més destacable, no pas l’única, d’Aragay va ser el llibre El problema agrari català, de 165 pàgines i editat per PORCAR, Barcelona, 1933. Ens endinsa en un relat poc conegut que crec que és convenient divulgar per saber on érem ahir i per tenir prospectiva del que som avui. Per poder fer una valoració de la seva visió del problema agrari a Catalunya, transcric literalment les pàgines 44, 45 i 46 de l’esmentat llibre:
«El malestar del nostre camperol és causat per la manca d’independència econòmica, per la manca de llibertat. El domini directe anul·la el domini útil. El propietari ofega l’agricultor. El senyor mata el ciutadà. El recel, l’esporuguiment, la malfiança, la ignorància, la gasiveria, la insociabilitat de quasi bé tots els pagesos catalans són els productes de l’hostilitat que plana damunt seu. El pagès sap que hi ha qui el pot arruïnar, qui el pot foragitar de la terra que treballa, i s’hi aplana esporuguit, s’hi arrapa, passa per tot. Cal que les circumstàncies siguin molt favorables perquè els més ardits i els més conscients promoguin protesta.«
»Els senyors que ens acusen d’haver torbat la pau al camp, d’haver destruït aquell estat de satisfacció en què vivia el camperol, són tan injustos com mal observadors. A un poble sotmès el prenen per un poble satisfet.«
»No hem inventat cap problema. Pi i Margall, Lostau, Vallès i Ribot, Layret, per no citar-ne més, es feren ressò del clam dels nostre rabassaires. Circumstàncies adverses o favorables han fet més o menys suportable, o silenciable, aquest problema. La primera República promulgà una Llei de Redempció de la “rabassa”. La República no pogué servir el seu interès i va morir. La monarquia restaurada s’apressà a tirar per terra aquell propòsit. Ara, però, no es tracta del problema estrictament rabassaire, sinó del règim de la propietat de la terra en general. «
»Tots estem d’acord que la terra ha d’acomplir un fi social. Quant al que es diu que el treball legitimi la possessió de la terra, ja no hi està tothom d’acord. Els que no hi estan d’acord són, naturalment, els propietaris que no la treballen. Creuen que, perquè la terra acomplexi aquesta missió social és necessari llur tutela. Estan d’acord a obligar-se davant de Déu i davant dels homes a fer un bon ús de la propietat, però no volen cap àrbitre que no sigui la pròpia consciència en l’exercici del bé, i la Guàrdia Civil, per a fer respectar el bé que llur consciència ens vulgui administrar. L’experiència ens té demostrat a bastament que l’administració dels dons de la naturalesa o de la divinitat, en mans dels que es conformen a ésser rics, arriben molt poc en auxili dels pobres.«
»Les coses d’aquesta vida s’han d’ordenar de manera que privin els dolents de fer el mal. Seria absurd que volguéssim obligar els bons a fer el bé. Deixar que els tractes es facin a consciència equival a deixar en perill de corrupció les consciències bones i el camp obert a les dolentes.«
»No es tracta, doncs, de voler agafar el cel amb les mans, sinó d’anar a l’ordenació del Dret, de forma que consagri i garanteixi la més legítima de les propietats: el Treball.»
La terra de conreu, el bosc, el paisatge
Amadeu Aragay i Daví concreta i defensa la filosofia de l’economia natural georgiana en el fet de la rabassa. Els sindicats agraris (finals del XIX i començaments del XX) eren molt vius desenvolupant una economia molt vinculada al cooperativisme. La necessitat de posar en el debat social el concepte i el valor del capital natural, encara que no fos comú el seu nom, era i és motiu de reivindicació social i d’argument polític de debat. Es va exiliar a Mèxic a l’acabament de la guerra civil.
Ricard Estrada i Arimon
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Ricard Estrada i ArimonEnginyer Tècnic Agrícola, per la Universitat Politècnica de Catalunya s’ha especialitzat en desenvolupament rural periurbà i gestor ambiental. Diplomat en els cursos de la Unió Europea pel M. d’Afers Exteriors i Diplomat per la Universitat Politècnica de Madrid, en economia. Ha publicat articles de sobre temàtica: forestal, paisatge, agricultura periurbana [...]
