Ricard Estrada i Arimon
Publicat a Quadern el 22/03/2018
L’aigua és aquest bé que tenim a casa com una cosa tan natural que no ens requereix cap atenció per protegir-lo, però —ah renoi—descobrim el seu valor el dia que no disposem del líquid, com a conseqüència de no haver pres mesures de proveïment adequades. Així de senzill i així de complicat.
Aquest actiu del capital natural, com sabem, és clau per a la vida. Un apunt, solament, per posar atenció que és necessari, per exemple, per a la nostra higiene o per a l’obtenció de la majoria dels nostres aliments, que aconseguim a través de pràctiques agronòmiques. L’aigua dolça la podem obtenir directament a través de la mateixa natura, ja sigui dels núvols o dels rius o del subsol. La saviesa agrària ho coneix bé. La història de la humanitat i el calendari del pagès (Miquel Agustí) també en són un bon testimoni.
Imatge de capçalera de Berta Tiana.
No cal repetir el que hom ja sap sobre l’aigua, però sí que podem comentar breument com de malament solucionem avui el nostre proveïment d’aquest recurs. La literatura sobre aquest bé és abundant, i disposar-ne lliurement ha estat motiu de guerres militars, jurídiques i patrimonials. Perquè no podem obviar que aquest recurs és estratègic, és un bé de vida que condiciona la nostra existència i un dels factors limitadors de la producció d’aliments i serveis ecosistèmics. En definitiva, l’aigua és un valor i una riquesa i conseqüentment hom té interès a tenir «drets» sobre el seu ús i sobretot a gaudir de la propietat de l’aixeta, per així imposar PODER i subordinació.
Aquí comença, al meu entendre, la reflexió que proposo que hom ha de considerar.
La polis i l’aigua
La «polis» moderna, entesa com l’organització urbanística de la ciutat —almenys a casa nostra— promociona el desenvolupament —urbanístic— a partir de normatives que no tenen previst de fer un bon ús de l’aigua, donant per fet que el «sistema de la seguretat jurídica» endegat és capaç d’assegurar un subministrament continu, sense talls i sense cap mancança de gaudi per part del contractant del servei d’aigua potable. Així, amb un «paper contractual» hom en té assegurat —almenys això és el que diu el paper contractual— el proveïment regular. Ara bé, resulta que, periòdicament, apareixen esdeveniments no previstos per l’acció contractual i llavors… correm-hi tots! Sí, em refereixo a les avaries de la xarxa de proveïment, tant les «d’alta» com les «de baixa». (El proveïment en alta és la xarxa bàsica que permet transportar l’aigua des de la font de subministrament del medi, ja potabilitzada, fins a la xarxa de baixa, que és la que ens arriba a les cases.)
Com que hom disposa del contracte jurídic del subministrament continu, no hem previst tenir a la llar, i qui diu a la llar diu a l’escola, a la residència d’avis, al restaurant, al mercat, a l’hospital o a qualsevol altre equipament d’interès general, un estoc de seguretat per garantir el proveïment dels usuaris de la llar o de l’equipament en qüestió. Aquesta seguretat jurídica no garanteix el servei d’aigua, sinó que serveix com a garantia per recórrer, amb una demanda jurídica, contra l’altra part per obtenir-ne —si és el cas— una resolució de danys que pot acabar en un retorn econòmic, en el millor dels casos, però que no solucionarà els danys relacionals, personals, empresarials o econòmics reals.
La proposta d’un necessari pla B
Situats en aquest punt de la reflexió, em permeto presentar la necessitat imperiosa de tenir un pla B que cobreixi individualment o col·lectivament, segons els casos, l’equipament necessari que ens asseguri per un temps determinat (mínim de 3 a 7 dies) el servei d’aigua a la llar, i això es fa amb la disponibilitat lliure i personal d’un dipòsit amb la capacitat suficient per poder garantir aquest servei. Aquesta pràctica no és cap invent forassenyat, però cal tenir cura de la gestió de l’aigua estancada i requereix necessàriament fer un manteniment i una neteja periòdiques del continent. Altrament poden sorgir problemes de salut. De fet, aquest estoc d’aigua requereix unes atencions equivalents a les que efectuem amb l’energia del gas (revisions anuals i manteniments de les canonades flexibles, entre altres).
Això que plantejo no és res de nou respecte al que s’havia fet fins no fa gaires anys, però el desenvolupament sotmès permanentment al «creixement continuat» ha canviat els ancestrals paràmetres de convivència, enterrant el record que l’aigua és un bé escàs, a la vegada que s’ha promogut que a les llars i els equipaments no sigui «necessari» tenir el corresponent estoc de reserva del líquid de la vida. I així s’ha creat una dependència subjecta únicament a un contracte jurídic i a la dependència del proveïdor (empresa privada, pública, o semiprivada, anomenada mixta; les empreses privades i mixtes es deuen als seus accionistes, no als seus clients).
Les empreses que gestionen l’aigua no són empreses sistèmiques, com s’ha vist que són les financeres.
El resultat d’aquest model de subministrament exigeix que hi hagi un cost —alt— que ens apareix a la factura amb el nom de «quota de servei» i també una inseguretat permanent en el proveïment, i ens obliga a estar sempre amatents als períodes de sequera, les avaries de les xarxes de canonades, les infraestructures de potabilització o els mecanismes de seguretat que han de garantir la qualitat del servei. La dependència del proveïdor és total i les garanties del proveïment són dèbils, ja que són molts els factors concurrents i el consumidor/usuari no pot, ni sap —i potser no ho ha de saber— com afrontar i gestionar aquest enrenou que en un moment s’ha generat a partir de l’instant en què l’aixeta no raja.
Preguntes convenients i respostes pendents
La qüestió és: per què les lleis que regulen l’urbanisme, el codi tècnic de la construcció o les ordenances municipals no obliguen a disposar d’una reserva a cada llar o equipament? Això sí, posant condicions de gestió i manteniments periòdics per garantir la qualitat de l’aigua.
Que cadascú doni la resposta que cregui convenient, però quelcom s’ha de fer, perquè en un futur proper, si l’escalfament global no es frena —i sembla que les dades científiques no van en aquesta direcció—, els esdeveniments i la seguretat del proveïment de l’aigua resultaran complicats.
Ciutat del Cap, metròpoli i capital de Sud-àfrica, amb un clima mediterrani, ja està en alerta màxima. Esperem no arribar-hi aquí també.
Un altre dia podem reflexionar més sobre la gestió pública o privada del servei d’aigües. L’aigua com a CABAL i no com a ESTOC, No defallim, però és recomanable no donar per fet que l’aigua ens arribarà cada dia a l’aixeta, i estiguem atents també als altres serveis que tenim contractats, ja siguin els energètics, les comunicacions, per no dir els financers, i fem per manera de tenir plans B, perquè aquests serveis també tenen fragilitats en les garanties contractades i ens poden deixar desprotegits.
Imatge: M a n u e l https://flic.kr/p/bnC9Qk
Ricard Estrada i Arimon
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Ricard Estrada i ArimonEnginyer Tècnic Agrícola, per la Universitat Politècnica de Catalunya s’ha especialitzat en desenvolupament rural periurbà i gestor ambiental. Diplomat en els cursos de la Unió Europea pel M. d’Afers Exteriors i Diplomat per la Universitat Politècnica de Madrid, en economia. Ha publicat articles de sobre temàtica: forestal, paisatge, agricultura periurbana [...]
