Humans: una espècie en fuga?

Temps de lectura: 3 minuts

Ramon M. Nogués

Imatge de Patxi Ocio i Casamartina.

Les paraules transhumanisme i posthumanisme, avui sovint emprades, són prou genèriques perquè es puguin «carregar» amb el pes semàntic que hom els vulgui atribuir. Si el que es pretén dir és que l’espècie humana s’allunyarà de la seva condició d’espècie animal i membre de la biosfera, la meva reacció és de rebuig.

En la mesura en què es vulgui significar aquest allunyament, penso que es tracta en bona part d’una ignorància de la constitució essencial de l’espècie. Efectivament, els humans, tot i ser singulars, formem part inseparable d’una biosfera que ens permet viure. No som un cervell i uns òrgans que puguem aïllar-nos del medi que ens envolta. Respirem un oxigen que no el produïm nosaltres. Ens alimentem en darrer terme d’allò que produeix la clorofil·la, que no ens pertany ni podem substituir; el nostre organisme està colonitzat per desenes de milers de milions de microorganismes als quals devem la nostra integritat (sense ells no podríem mantenir la pell que ens delimita, ni podríem digerir els aliments, ni ens seria possible obtenir molts elements imprescindibles per a la vida). En definitiva, els humans vivim inevitablement en simbiosi constitutiva amb multitud d’éssers vivents amb els quals anem fent la llarga marxa evolutiva. Ells sense nosaltres poden sobreviure perfectament, nosaltres sense ells no. En cert sentit som sobrers en la biosfera, i no ens en podem aïllar.

Certament, la tècnica ha possibilitat magnífiques modificacions de les nostres relacions amb el medi ambient i les altres espècies amb les quals convivim, però aquestes modificacions no van més enllà de ser magnífiques ortopèdies que en res no substitueixen l’agent humà que beneficien. Sovint es parla de transhumanisme com si la potent capacitat de processar informació que tenen les màquines pogués substituir la ment humana (en la qual la informació o el processament de dades només és una part, i no la més important per a la vida ). El que en diem «experiència humana», amb tots els seus intrigants aspectes (recerca de la felicitat, anhel de transcendència, experiència del plaer, fascinació per la bellesa, preocupació ètica per la responsabilitat, satisfacció amorosa en totes les seves dimensions, capacitat de qüestionar-se sobre el sentit del viure…) no pot ser reproduïda pels admirables però simplement ortopèdics robots.

A més, les sorprenents capacitats de la vida, anomenades pomposament per Monod morfogènesi autònoma, teleonomia i invariància reproductiva (és a dir, l’autonomia amb la qual qualsevol ou es converteix en un adult de la pròpia espècie i sempre en la cadena de la invariància reproductora que la caracteritza i dins d’un projecte aparentment finalista) són tan originals com desconegudes en la seva més profunda capacitat d’autonomia, cosa que converteix en superficial la pretensió d’independitzar l’espècie de les seves arrels biològiques concretes. Cap modificació tècnica ha incidit en una modificació equilibrada del genoma que es pugui considerar un canvi significatiu en la infraestructura biològica humana.

Imatge de Patxi Ocio i Casamartina.

Hi ha, a més, quelcom que ens defineix de forma molt important i que les nostres màquines no poden reproduir. Per viure, fan falta ganes de viure, i aquest conatus (Spinoza dixit!), ningú no veu com amb les màquines el podríem reproduir o substituir. Aquest conatus coincideix força amb aquella esperança que es lleva cada matí i que Charles Péguy celebrà en El misteri dels Sants Innocents. L’originalitat humana ha acabat fent imprescindible la unió de la vida amb l’ànsia de viure i d’aquest «misteri» no en tenim la raó. Els animals viuen d’un conatus que recorda la simple inèrcia. Nosaltres per viure necessitem voler viure i això es difícil de demanar als ordinadors per potents que siguin. I, a més, perseguim de forma intrigant persistents anhels de viure més enllà de la vida que controlem, i això ho concretem en variades aspiracions registrades en models culturals de tot tipus i totes les èpoques i que constitueixen meravelloses construccions a la recerca de sentit. Espiritualitats i religions han estat i són arreu les emblemàtiques referències més o menys encertades d’aquestes aspiracions.

Els éssers humans sempre han tingut la temptació de «robar el foc dels déus» o de fer d’«aprenents de bruixot». No s’ha de frenar gens l’admirable potència de la tècnica per fer més humana la vida. Però potser cal dedicar-se a humanitzar-nos a fons en comptes de pretendre irrealment fer de l’espècie una mena de meteorit fora de la seva òrbita i que habiti en fantasies transhumanistes que no l’ajudaran a viure humanament a fons.

Ramon M. Nogués

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    •  Ramon M. Nogués
      Ramon M. Nogués

      Barcelona, 1937, és catedràtic emèrit de la Unitat d’Antropologia Biològica a la Facultat de Ciències i a la de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha fet estudis de pedagogia, filosofia i teologia a Navarra i Salamanca, i és doctor en biologia per la Universitat de Barcelona. [...]