Qui recordarà què cent anys després?

Temps de lectura: 3 minuts

Gemma Cascón

Imatge de Zita Vehil.

L’Alice Barker va ser corista durant l’anomenat Harlem Renaissance. Una explosió intel.lectual, social i artística centrada a Harlem (Nova York) que va tenir lloc a la dècada dels anys vint i trenta i que va fomentar una nova identitat cultural negra. Conegut aleshores com el «New Negro Movement», va esdevenir un moment cultural importantíssim «on la comunitat negra va tenir les seves primeres oportunitats d’expressió grupal i d’autodeterminació», tal com afirma l’escriptor i crític Alain Locke.

L’Alice va ballar en clubs com The Apollo, Cotton Club, The Zanzibar Club (on va formar part de les llegendàries The Zanzibeauts) i també a Broadway, i va aparèixer en moltíssimes pel·lícules i anuncis publicitaris. Però tot i així, ella no n’havia vist mai cap. No s’havia vist en cap imatge. Totes les seves fotografies i memòries s’havien perdut amb el pas del temps.

Un grups d’amics, entre ells en David Shuff, es van dedicar durant vuit anys a buscar tot aquell material videogràfic i, un cop trobat, en van editar una peça per poder-la ensenyar a l’Alice. Ella tenia 102 anys quan es va veure per primer cop ballant.

Molt probablement, ningú coneixeria ara l’Alice Barker (Nova Orleans, 1912 – Brooklyn, 2016) si no fos perquè en David Shuff i altres amics van començar a fer recerca i es van dedicar a mantenir viva la seva historia, la seva memòria.

 

Imatge de Zita Vehil.

Què és el que perdura al llarg del temps?

Perdura allò que no volem que desaparegui. Perdura allò que no podem fer desaparèixer. Per la seva magnitud, pel seu impacte emocional, pel seu valor històric, per la seva transcendència.

Per rememorar quelcom (una persona, un fet, qualsevol cosa) cal que hi hagi algú altre que ho recordi. I cal que aquest algú tingui interès a rescatar-ho de l’oblit per passar-ho a la categoria d’esdeveniments memorables. Això implica una tasca de recerca, de documentació, de reflexió, de selecció, de revisitació, de contrastació, de difusió, de transmissió. Sense memòria hi ha oblit.

«La història engloba un horitzó d’esdeveniments passats molt més amplis que la memòria», afirma el filòsof i antropòleg francès Paul Ricouer. Per tant, és inevitable que hi hagi un filtre, una selecció, un biaix (per exemple, el de gènere). Perquè en la construcció de relat històric no només hi ha una qüestió d’interès sinó també d’intenció. I aquí hi entraran raons de tot tipus: culturals, polítiques, econòmiques, socials, personals, emocionals…

En la nostra famosa societat líquida on tot sembla efímer, caduc, temporal, destinat a desaparèixer, la resistència al pas del temps dependrà, com bé diu Raquel Sánchez, del grau de singularitat. «En un món que ens empeny cap a la homogeneïtzació i els estàndards, sempre acabem recordant aquelles persones i situacions que escapen de la normalitat.»

Però tampoc n’hi haurà prou. Hi ha un altre factor determinant, el de la durabilitat. El temps durant el qual allò en concret ha fet soroll però també si s’ha arribat a convertir en quelcom que genera significació i representativitat.

«Tenim el risc d’oblidar», diu Hanna Arendt, «i aquest oblit —a banda dels continguts que es puguin perdre— significaria que, parlant en termes humans, ens privaríem d’una dimensió: la de la profunditat en l’existència humana, perquè la memòria i la profunditat són una mateixa cosa, o millor dit, l’home no pot aconseguir la profunditat si no és a través del record».

Encara que moltes vegades necessitem oblidar per sobreviure, tal com ens recorda el cineasta Isaki Lacuesta. Però això ja seria una altra història.

 

Gemma Cascón

  • Gemma Cascón

    Gemma Cascón és fotògrafa, interessada en la documentació de territori. Editora del mitjà de difusió cultural Week&Sabadell. Autora de la secció Formes de desaparició i co-coordinadora de la secció zona_zero d’aquesta revista.

Comparteix!