A la recerca d’un país normal

Imatge de Zita Vehil.

Fa més de cent anys que aquest país aspira a ser un país normal. Per un atzar bondadós, aquesta ciutat -la de La Colla, la de La Mirada- en alguns moments també ha aspirat, a ser una ciutat normal. I aclariré de seguida que per a un servidor, normal (ciutat i societat; Sabadell i Catalunya) significa una societat oberta, amb caràcter propi, culta, rica (amb mesura) lliure, desvetllada i, per tot això, feliç, amb permís del poeta.  Aquest era, fa cent anys, el propòsit de la gent de La Colla, precisament.

Fruit d’un d’aquells rars moments favorables de la nostra història, avui veiem, celebrem i proclamem que els Trabal, Oliver, Obiols, Marlet, Carreras, Vila-Arrufat, Parcerisa i companyia van irrompre en el món local amb l’entusiasme jove i el propòsit clar de fer un país normal, amb la mirada posada en el moll de l’os dels països normals: la cultura. I van voler fer-ho amb una combinació que semblà insòlita: conjugant l’humor i la ironia, la provocació i la facècia, amb la seriositat d’un projecte sòlid que es proposava, precisament, normalitzar el país, fer-lo culte i dinàmic de l’única manera possible, amb la intel·ligència, l’entusiasme, la sensibilitat i el coneixement. És a dir, amb l’art.

Per això, des de “Les ciutats solitàries” que va definir Trabal crearen entitats, grups i propostes de renovació i difusió de totes les arts que estimaven i tenien a l’abast: la música, el teatre, la poesia, la crítica, l’edició, les diverses formes de literatura i fins el periodisme, la pintura i les arts gràfiques, amb la força expansiva i el propòsit de fer un país normal.

El programa doble era clar: iconoclastes atrevits per anorrear, sòlids i seriosos per construir. Per dir-ho ràpid: transgredir per reformar.

Transgressió o construcció?

Pel que jo sé i veig, tinc la impressió que llavors -com ara!- a Sabadell, qualsevol gest, idea, proclama o acte fet més enllà de la frontera del que és costum, d’allò “de tota la vida”, ja és transgressor. La ciutat dóna per al que dóna. Joan Oliver va escriure una obra que es deia Una tragèdia a Lil·liput, i el Lil·liput oliverià és aquí, podria ser Figueres, Barcelona, Agramunt o Catalunya entera, però és aquí: que ningú no es faci el desentès.

Remoure Lil·liput és una tasca titànica i s’intenta sacsejar la mòmia amb unes quantes coces i rialles. Hi ha qui en diu avantguarda. És prou sabut que tots els moviments d’avantguarda són una resposta contra la cultura oficial establerta. Però aquí teníem, tenim encara!, una cultura en construcció contínua, assetjada per l’imperialisme salvatge dels veïns i de no pocs colons, i l’única manera d’aconseguir un país normal era i és defensar-ne la supervivència, fer costat a la seva solidesa i lluitar per un futur en llibertat. És en aquesta línia que es produeix a Catalunya, en les primeres dècades del segle XX, el moviment cultural i polític que, de la mà del Noucentisme, malda per posar al dia el país en tots els aspectes i demana la col·laboració de tothom. La Colla hi aporta la seva visió inquieta i crítica, poc “noucentista”, empenyent per enderrocar la carrincloneria, però sense les imprescindibles dosis de nihilisme com per esdevenir una avantguarda homologable. Deixem-ho a mans dels especialistes i diguem-ne, potser, iconoclastes, d’aquells joves que es divertien proposant noves formes d’art i de veure el món.

Iconoclastes rotundament seriosos

Totes les facècies, totes les bromes, les provocacions, els anomenats hapenings, numerets, atzagaiades i actuacions diverses de la Colla, que han quedat com a “marca de la casa”, semblen haver eclipsat el propòsit paral·lel de contribuir a fer un país normal.

Ho veiem en algunes mostres, exposicions, espectacles i ofertes “culturals” que cada dia més converteixen la cultura en simple espectacle, en operacions de màrqueting vistós desprovist de més contingut que la pallassada infantiloide de jugar a ser provocador, quan, paradoxalment, el que avui provocaria seria presentar obres, fets, idees de profunditat adequada per ajudar a construir el país normal que encara ens cal aconseguir.

Em sembla, doncs, imprescindible, proclamar amb contundència i claredat que és indecent, ximple i d’una superficialitat patètica abandonar el doble propòsit que guiava la Colla: destruir amb humor, crítica i provocacions tot el decorat de cartró pedra d’una societat que pretenia ser i no era, d’un país ancorat en un passat inútil i una estètica decadent, per construir un país amb un present culte sòlid, capaç d’encarar un futur normal. I ja és prou conegut que els de sempre, “ellos”, amb l’ajut inestimable d’alguns suposadament “nostres”, van acabar trinxant-ho tot llavors i sembla que juguin indiferents i analfabets a tornar a intentar enterrar la cultura, amb el pretext de l’espectacle, dilapidant en confetti i soroll, faramalla i disbauxa oficial, l’herència de La Colla.

L’herència a Sabadell

Però com que tenim de tot, encara comptem amb gent tossuda, astuta i fins intel·ligent que estima el país i que, sabent-ho o només seguint el tarannà supervivent i cultivat en certs ambients, esdevenen hereus de La Colla i en recullen el rastre per actualitzar-lo. La nòmina serà forçosament incompleta, però pot servir perquè el lector, si en coneix altres elements, els hi afegeixi, tot constatant que no tothom s’abandona a la insípida estultícia, que encara queden individus obstinats i més d’un grapat d’atrevits amb alguna idea, en aquesta raconada mediterrània.

De tot allò, de l’entusiasme juvenil, de la convicció que la cultura era l’autèntic motor que ha de dur la ciutat i el país a la plenitud i a la llibertat, n’han anat apareixent mostres, a Sabadell, en els temps més foscos. La primera que vull esmentar és la creació i l’existència -miraculosa!- de la Fundació La Mirada, que, amb el poeta Miquel Bach al capdavant, lluita per mantenir viva La Colla, editant-ne estudis i posant a l’abast del lector els textos d’aquells autors, malgrat tenir un suport institucional vergonyosament migrat i inestable.

Fa bo de pensar que la tossuda manera de ser de la Colla es mantingué i ja al final de la dictadura van aparèixer també algunes publicacions d’abast i trajectòria diversos. Des de l’agitació formal d’Èczema, fins a les batalladores  i llampeguejants The love’s of Carmen, La patata de la Kollontai, el Calendari Llufístico la Fe de rates, entre altres, com el número únic d’un Diari de Sabadel (amb una ela, aparegut un estrany dilluns als quioscos) i la militant revista Ordint la trama, amb el seu insolent Diccionari de disBustos.

I en l’anonimat, es produïren també a la ciutat algunes performances divertides en els anys setanta, des de les estàtues del Pare Claret i de Sardà i Salvany de l’església dels “Padres”, repetidament pintades amb els nassos vermells de pallasso, fins a les enganxines que apareixien a dotzenes pels carrers d’un autoanomenat “Escamot Beu i Oblida/ Escamot Enganxós” (“EBO/EE”, signaven, amb un porró estelat en el “logo”) amb frases punyents d’actualitat sobre personatges sabadellencs de tots els colors, carregades de la mateixa malla llet que la Vaca Suïssa perequartiana, com aquella famosa referida al Racó del Campanar quan aplegava els paradistes del mercat: “Pagesos sota les palmeres: Sabadell república bananera!”; a més de la gran quantitat de missatges al·lusius a aquell home que va fer d’alcalde durant massa temps, que van culminar en el més elaborat “Estil Bustos? No gràcies!” desencadenant d’un autèntic terratrèmol ciutadà i policial l’any 2005.

Imatge de Zita Vehil.

La pervivència i els nous àmbits

Sembla evident que la petja que La Colla ens va deixar a través de les seves diverses iniciatives es va escampar arreu i en diversos camps de la cultura, per abastar un públic ampli. Essent així, una de les coses que em diverteix imaginar és com seria el tuíter de Francesc Trabal o d’Armand Obiols. Rigue-vos de la munió de cretins que viuen amorrats al teclat avui!

En aquesta línia, en el mitjans massius d’ara que estic segur que ells haurien emprat sense dubtar-ho, s’han produït resultats més que plausibles en la línia de la Colla, interessants de recordar.

Als anys vuitanta i noranta, a Catalunya Ràdio -quan les rates franquistes no gosaven sortir dels caus on covaven la ràbia dels senseànima- hi havia un programa ple d’aquell esperit iconoclasta i profund. Es deia El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Ricoi el conduien els periodistes Jordi Vendrell i Ramon Barnils, acompanyats per l’inefable Quim Monzó (a qui Vendrell havia rebatejat, sense rubor ni mandangues políticament correctes, com a “Tics” Monzó), que n’havia estat guionista i comentava de manera delirant les sèries de TV3. El mateix Monzó que, junt amb Sergi Pàmies, feia el 1990 a la mateixa emissora l’efímer programa nocturn de paròdies i crítiques càustiques Albània.

En el camp de la premsa escrita, tal com els Trabal, Obiols i Oliver dels anys vint, Ramon Barnils impulsà la recuperació el setmanari satíric El Be Negredels anys trenta, amb la capçalera Amb potes rosses, que repartí estopa l’any 1979.

A la televisió, el gran mitjà de masses del segle XX, destacaré el famós Persones humanes, un xou conduit del 1993 al 1996 pel sabadellenc Miquel Calçada-Mikimoto, que entre altres seccions desconcertants incloïa la sarcàstica elecció de la “Megapubilla de Catalunya”.

Televisió a part, en el camp musical, destaca avui una figura de primer ordre mundial, parlo de Benet Casablancas, reconegut per la seva obra d’un avantguardisme tan radical com profundament culte que trenca límits, investiga i proposa noves visions musicals de gran abast.

I a l’altre extrem, en la vertent de l’espectacle, diuen que musical, tenim la proposta nihilista i desoladorament dadà que ja fa uns quants anys passeja l’inclassificable Albert Pla, seguidor, potser sense ser-ne conscient, dels primers temps juganers de la Colla. Desprovist de prevencions, provocador, literalment estripat, sorprèn i escandalitza tant com pot arreu. Escoltar aquest Pla cantaire, tot i no tenir-hi res a veure ni en fons ni en forma, m’evoca les delirants cobles aflamencades que interpretava Trabal i que llegim en algun dels pamflets de les “Ediciones No Me Olvides” de primers dels anys vint…

La literatura, sempre

En aquest, el seu àmbit habitual, La Colla també ha continuat viva, ja des dels anys abominables del franquisme, quan per les escletxes del règim es va anar recuperant la nostra literatura i, amb ella una de les veus properes al tarannà de la Colla, que actuà de baula amb les noves generacions. Em refereixo a Pere Calders, el narrador i dibuixant que havia marxat a l’exili mexicà, precisament amb cartes de recomanació de Trabal i d’Obiols.

Quan, de retorn als anys 60, va començar a publicar aquí les seves novel·les i relats, Calders oferia una important novetat a la literatura del país, arrelada, sobretot, en la narrativa realista. I Calders exercí un cert mestratge en Quim Monzó o Sergi Pàmies, com ells mateixos reconeixen i, cada un amb la seva particular visió, van esdevenir continuadors d’aquella manera de mirar el món de la Colla, a cavall de l’humor, renunciant a l’excés de transcendència i al sentimentalisme que dominava moltes de les aportacions literàries de postguerra. I van connectar amb un públic nou, jove i modern, que reclamava posar-se al nivell dels moviments culturals europeus, desprovistos del llast de la nostàlgia i la derrota.

Ja he dit que no pretenc fer una llista completa dels autors en què es pot trobar el rastre de La Colla. Esmentaré tan sols dos escriptors que al meu veure projecten l’actitud iconoclasta i novedosa, de formes, plantejament i temes, heretada directament d’aquells sabadellencs.

Em refereixo a Damià Bardera (Viladamat, 1982) i Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974), ambdós empordanesos, país d’una tradició audaç, arriscada i anarquitzant que ells aboquen al camp literari a través d’unes obres sorprenents, agosarades, insolents a estones, i d’una extraordinària qualitat, que somouen i apunten a la literatura de debò, superant les etiquetes, els prejudicis, el sentimentalisme xaró, les ínfules transcendents dels pelacanyes i les rònegues capelletes pretensioses que abunden tant i es projecten des del cap i casal barceloní fins al més enllà.

I la nòmina, sortosament, amenaça d’augmentar, cosa que m’alegra sobremanera, perquè necessitem un bon gruix d’activistes sòlids per seguir a la recerca d’un país normal, tot fent front a la plaga de pocavergonyes que ataca per totes bandes, i per poder mantenir-nos vius i lliures, avançant com a poble amb cultura i futur.

ANTONI DALMASES

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Antoni Dalmases i Pardo

  Sabadell, 17 de juliol de 1953) és un escriptor i articulista català. Ha publicat llibres per a infants i joves, com també obres adreçades a tots els públics. Llicenciat en Filologia Hispànica, entre 1976 i 1982 va fer de mestre d’ensenyament primari i, del 1983 al 2014, va exercir de [...]

  Llegir més