Cambodja, estiu de 1994. Entre el brogit caòtic de les motocicletes i la humitat densa que s’enganxa a la pell, un motxiller nord-americà anomenat Paul Wheeler s’atura davant d’una parada del mercat de Siem Reap. No busca pedres precioses ni artesania per a turistes, sinó el rastre d’una música que l’ha perseguit com una llegenda durant tot el viatge. Allà, entre objectes de segona mà i antiguitats plenes de pols, compra sis cintes de casset a un venedor ambulant. Són unes gravacions atrotinades, sense noms d’artistes ni títols de cançons, però quan les reprodueix a la nit en l’habitació de l’hostal, el que sona pels altaveus és una descàrrega elèctrica que no esperava. Una barreja de psicodèlia occidental amb unes veus que semblen venir d’un paradís perdut.
Aquella troballa casual va acabar convertint-se en el disc Cambodian Rocks, una compilació de vint-i-dues cançons que el segell novaiorquès Parallel World va editar gairebé a cegues, utilitzant com a imatge de portada el calc a carbonet d’un relleu del temple d’Angkor Wat. Sense saber-ho, Wheeler havia rescatat les restes d’un naufragi cultural de proporcions èpiques. Aquella música no era només rock & roll cantat en khmer, era el testimoni d’una generació que va assaborir la llibertat i l’esperit de la contracultura fins que va ser esborrada del mapa amb l’arribada de la dictadura de Pol Pot a mitjans de la dècada dels setanta.
Per entendre com Phnom Penh es va transformar en una mena de San Francisco del sud-est asiàtic cal viatjar fins a la independència del país el 1953. Sota la figura del jove rei Norodom Sihanouk, Cambodja va abraçar una modernitat optimista i sense complexos. El mateix monarca era un amant de la cultura i va fomentar la creació d’orquestres en cada ministeri per convertir les recepcions oficials en un escenari per a la promoció de la música popular. Les relacions diplomàtiques amb França i l’intercanvi comercial amb l’Amèrica Llatina van inundar les botigues de la capital de vinils de jazz llatí, txa-txa-txa i ritmes à gogo. Els fills de les famílies benestants tornaven de les seves estades a París carregats de discos de pop francès i aquella barreja d’influències va donar lloc a una escena local on artistes com Sinn Sisamouth o Mao Sareth van començar a experimentar, unint les melodies tradicionals khmers amb una estètica més internacional.
L’arribada de les primeres referències de rock & roll nord-americà i britànic el 1959 va actuar com un catalitzador per a la joventut del país. Els germans Mol Kagnol i Mol Kamach van fundar Baksey Cham Krong, considerada la primera banda de rock de Cambodja. Inicialment, el seu repertori es basava en les balades de cantants com Paul Anka i Pat Boone, però ben aviat van descobrir la potència de les guitarres elèctriques dels Ventures i els riffs contagiosos de Chuck Berry. Es pentinaven com Cliff Richard i imitaven l’actitud dels Shadows, projectant una imatge de modernitat que trencava amb el passat. A mitjans dels seixanta, l’escena ja bullia amb una intensitat incontrolable. Sinn Sisamouth, consolidat com el gran ídol de masses, va anar incorporant la psicodèlia i el rock de garatge a les seves composicions, inspirat també per les emissions de la ràdio de les forces armades dels Estats Units que arribaven des del Vietnam.
En aquest context de canvi, Sisamouth va apadrinar Ros Serey Sothea, una noia que cantava en casaments i que, a partir del 1967, es va convertir en la veu femenina de referència del país, aportant una dolçor elèctrica que encara avui resulta captivadora. Llavors, la ràdio va ser el vehicle que va portar aquesta revolució musical a tots els racons de la societat, captivant sobretot els adolescents i els universitaris. Huoy Meas, una locutora amb un programa dedicat al rock, es va convertir en una celebritat nacional. No es limitava a posar discos, també cantava amb una veu melancòlica que el mateix monarca comparava amb la d’Édith Piaf. Les seves lletres personals, que sovint qüestionaven les expectatives socials sobre les dones khmers, la van transformar en un símbol de l’apoderament femení d’una nova generació que veia en la música una alternativa a les convencions tradicionals.
Aquest somni, però, va començar a esquerdar-se a finals de la dècada. Norodom Sihanouk va perdre el suport de les classes urbanes perquè era incapaç d’evitar que les flames de la guerra del Vietnam creuessin la frontera cambodjana. El març de 1970, un cop d’estat liderat pel general Lon Nol va deposar el monarca i va instaurar la República Khmer, amb una orientació de dretes i clarament proamericana. Sorprenentment, molts músics de Phnom Penh van veure amb bons ulls el nou govern, allunyant-se d’un Sihanouk que s’havia aliat amb la guerrilla comunista dels Khmers Rojos per intentar recuperar el poder. Sinn Sisamouth i altres cantants van arribar a enregistrar cançons patriòtiques i a fer actuacions per a l’exèrcit de la República, en un intent desesperat de mantenir l’estabilitat en un país que s’encaminava cap a l’abisme.
L’obertura total als Estats Units durant el període republicà va permetre que noves sonoritats penetressin en la societat cambodjana. A partir de 1970, la música es va tornar més fosca, més saturada i més mordaç. Yol Aularong, influenciat pel rock de garatge més cru, escrivia lletres sarcàstiques que feien burla de la societat conservadora, mentre Liev Tuk adoptava el soul i el funk amb una potència vocal que recordava els millors moments de James Brown o Wilson Pickett. Bandes com Drakkar es van endinsar en el hard rock, emmirallant-se en Santana o Led Zeppelin, adoptant estètiques hippies i cabelleres llargues com a mostra de rebel·lia. Eren els anys de la guerra civil cambodjana i dels bombardejos nord-americans, un període en què el toc de queda obligava a actuar en els petits clubs de la capital durant el dia mentre l’eco de les explosions se sentia des de l’escenari.
El 17 d’abril de 1975, el silenci va caure definitivament sobre Phnom Penh. La victòria dels Khmers Rojos liderats per Pol Pot va significar la fi immediata de qualsevol expressió artística que no s’ajustés a la seva visió radical d’un socialisme agrari primitiu. L’exèrcit comunista va ordenar l’evacuació de dos milions de persones de les ciutats cap al camp, incloent-hi els músics que havien fet ballar els joves a la capital. Per al nou règim, els artistes eren una amenaça directa, portadors d’influències estrangeres i d’un estil de vida incompatible amb la puresa camperola. En aquell èxode forçat, la majoria de les estrelles del rock van desaparèixer. El destí exacte de Sinn Sisamouth o Ros Serey Sothea mai ha estat confirmat amb certesa, perduts en la foscor del genocidi que va acabar amb la vida d’una quarta part de la població del país. Uns pocs afortunats van sobreviure amagant la seva identitat o sent obligats a tocar himnes patriòtics per a les tropes del règim, com va ser el cas de Touch Chhatha, guitarrista de Drakkar.
Durant aquells anys marcats pel terror, els soldats de Pol Pot es van dedicar a purificar la cultura del país destruint tots els vinils i les cintes analògiques amb gravacions originals que trobaven. Escoltar rock occidental o tenir una col·lecció de discos es va convertir, pràcticament, en una sentència de mort. Els pocs enregistraments que ens han arribat van sobreviure a la dictadura gràcies a ciutadans que els van enterrar al fang dels seus jardins o els van amagar dins de parets dobles, sovint en condicions tan precàries que els noms dels intèrprets es van esborrar per sempre. La memòria musical de tota una nació va quedar reduïda a runes i records fragmentats que desapareixien sota les pluges del monsó.
El col·lapse de les relacions entre el règim de Pol Pot i el Vietnam va acabar desencadenant la guerra entre ambdós països. La invasió vietnamita del desembre de 1978 va posar fi al malson dels Khmers Rojos i va permetre que la majoria dels exiliats tornessin a una Phnom Penh desolada. La cantant Sieng Vannthy, supervivent de l’horror, va ser l’encarregada d’anunciar per la ràdio nacional que la ciutat tornava a estar oberta per a tothom qui volgués tornar. Els músics que van emprendre el camí de retorn van intentar reagrupar-se i buscar els companys desapareguts, però la realitat era devastadora. L’escena musical dels seixanta i setanta havia estat escombrada, i el país va anar adaptant-se a les noves formes de pop modern amb la voluntat de passar pàgina, deixant el rock psicodèlic en el bagul dels records dels ciutadans que havien aconseguit sortir-ne vius.
L’oblit va durar fins a mitjans dels anys noranta, quan el món occidental va començar a descobrir aquells sons desapareguts de manera gairebé fortuïta. A part de la troballa de Paul Wheeler, el músic californià Ethan Holtzman va quedar fascinat pel rock cambodjà durant un viatge pel país a finals de la dècada. Aquell interès el va portar a fundar, juntament amb el seu germà Zac, la banda Dengue Fever. Amb l’objectiu de trobar una cantant que pogués transmetre l’essència d’aquella època, van recórrer els clubs i les sales de karaoke de la comunitat cambodjana a Long Beach (Califòrnia) fins a trobar Chhom Nimol. Malgrat que ja era una estrella consagrada al seu país d’origen, havia emigrat als Estats Units per refer la seva vida i tenir més oportunitats. Quan li van proposar que s’unís al grup, ella no s’ho acabava de creure. El que la va convèncer no va ser la promesa de l’èxit, sinó comprovar que aquells músics americans sentien un respecte gairebé reverencial pel llegat cultural del seu país.
Dengue Fever va debutar el 2003 amb un disc homònim, format principalment per versions de cançons de l’època daurada del rock cambodjà. Aquell llançament discogràfic va despertar un gran interès per aquesta música i va fer que participessin a la banda sonora de la pel·lícula La ciudad de los fantasmas, el debut com a director de l’actor Matt Dillon. Llavors, Chhom Nimol portava cinc anys vivint als Estats Units amb un visat de turista caducat, un impediment legal que li complicava sortir del país per visitar la seva família. Per solucionar-ho, la banda va organitzar diversos concerts benèfics per recaptar els fons necessaris per tramitar la seva residència permanent, la coneguda targeta verda. Un cop solucionats els problemes burocràtics, van viatjar a Cambodja per actuar en el festival Bon Om Thouk i la cantant va poder trepitjar de nou el seu país natal després d’anys d’exili. Curiosament, el públic s’havia assabentat que cantava en una banda de Califòrnia, però no imaginaven que tornaria interpretant la seva pròpia música.
La recuperació d’aquella època d’esplendor va viure el seu moment més emotiu el 2015 amb l’estrena del documental Don’t Think I’ve Forgotten de John Pirozzi, un títol extret d’una cançó de Sinn Sisamouth que ret homenatge a les figures més influents de l’escena del rock cambotjà prèvia a la dictadura. El seu èxit a diversos festivals de cinema va propiciar el retrobament de membres supervivents de bandes com Drakkar i va posar el focus en la necessitat de restaurar aquest patrimoni cultural perquè no desaparegui per complet. Avui, col·leccionistes d’arreu del món i segells especialitzats com Dust-to-Digital treballen per recuperar la música supervivent del genocidi gràcies a còpies en casset o vinil. A més, una nova generació d’artistes, com les cantants Bochan Huy o Sin Setsochhata (neta de Sinn Sisamouth), estan barrejant aquells ritmes psicodèlics amb el pop contemporani per crear una escena que torni a posar Phnom Penh en el mapa musical.
Més enllà dels mites i les llegendes, el rock cambodjà dels anys seixanta i setanta ha demostrat que no és únicament una curiositat exòtica per a melòmans. És el testimoni d’una societat que va somiar amb la llibertat i va crear una música fascinant en un moment de canvi generacional. Tot i l’intent sistemàtic d’esborrar la seva influència, la vigència d’aquelles melodies ha demostrat que la cultura pot sobreviure fins i tot als episodis més obscurs de la humanitat. Amb centenars d’artistes que van fer vibrar les nits de Phnom Penh, aquell eco elèctric s’ha convertit en una victòria pòstuma de la creativitat sobre la barbàrie. Perquè aquelles cintes de casset comprades en un mercat ambulant de Siem Reap no contenien només cançons, guardaven la memòria d’un país que havia sobreviscut al silenci.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
David MoreuDAVID MOREU (Barcelona, 1982). Periodista especialitzat en cultura. Després de llicenciar-se en Comunicació Audiovisual, va iniciar la carrera professional en una productora de documentals i aquella experiència li va descobrir altres maneres d’explicar històries, més enllà de la «utopia» de la ficció. Posteriorment, va iniciar la seva aventura com a
