“L’INSTINT DEL POETA”, per David Madueño
Anys enrere, el poeta i traductor Miquel Desclot proposava d’atorgar a Josep-Ramon Bach el títol “d’investigador en poesia”, un terme definit per J.V. Foix, ja que “a la seva obra (…) es percep ben clarament aquella curiositat infatigable de l’explorador que no es resigna a tornar a passar pel camí que havia obert el dia abans, si intueix que n’hi pot haver d’altres de tan o més atractius per arribar a la mateixa fita”. L’instint (Tres i Quatre), el seu darrer llibre de poesia, primer volum de l’obra completa, recull de trenta anys d’obra (1962-1993, els anys d’aprenentatge), és un bon exemple d’aquesta ànsia pel descobriment líric: deixant-se portar per la seva intuïció creativa, ens fa viatjar per la llum i la foscor del viure, cap a l’Alexandria de Durrell o la Troia d’Homer; inventa paisatges nòrdics com Krominstone o Bergstaad, i fa parlar heterònims com Johnny Course, que canta el seu amor per l’Emilie Kraufort. Unint lirisme i surrealisme, assaja unes accions poètiques paral·leles a les accions artístiques que el col·lectiu sabadellenc Sala Tres duia a terme durant els anys setanta, les quals ell va viure i compartir. També hi treu el cap el Sabadell gris i industrial de la postguerra, encara que només sigui com a punt de partida per emprendre vol cap al món de la poesia i la literatura, deixant enrere la tristesa d’aquella època. El lector hi viu moments lluminosos, com en els llibres De rems i hores i Diorames, però també ens endinsem en el treball sord, solitari i obscur de l’escriptura, com passa amb els llibres Trànsfuga de la llum i Obra negra. I així arribem a un dels grans llibres d’aquesta primera etapa de tempteigs: Desig i sofre, en què la llum i l’ombra, el lirisme i el dolor, semblen saber-se lligats irremeiablement. En paraules del poeta: “Neixen a l’alba / els camins amorosos de l’oreneta, / mentre la terra emboca / el ritual dels cossos”.
Aviat arribarà el segon volum, el dels anys noranta, el de l’època més lírica i imaginativa de la seva poesia: tan aviat es posa en la pell de Kosambi, el vell narrador africà, un savi de la vida més autèntica, com pren la veu del poeta xinès Li Bo. L’Àfrica subsahariana, la Xina imperial o la Pèrsia de les mil i una nits són alguns dels espais on fa viatjar els seus lectors. És una època de gran llibertat i creativitat, de premis (guanya el Crítica Serra d’Or dues vegades, el 1996 i el 2016; el premi de la crítica Cavall Verd-Josep Maria Llompart; el Rosa Leveroni de Cadaqués i el Vicent Andrés Estellés) i d’augmentar els llibres de poesia, narrativa i teatre. Precisament, molt recentment apareixia Alteritats (Témenos edicions), un recull de microcontes en què el poeta es fica en la pell de tota mena de narradors. És per això que la frontera entre narració i poesia es difumina, es contagia d’ironia i malenconia, i en surt una obra que la poeta Marta Pérez ha llegit i ens comenta en les línies següents, fent-ne una lectura molt personal.
“LA MIRADA DE L’ALTRE”, per Marta Pérez
Som tantes coses.
El que som no acaba en els límits del nostre cos.
Després de llegir Alteritats d’en Josep-Ramon Bach sento que sóc desig, estel, mirada, un poema estirat en el divan del poeta, el cuc que se m’ha de menjar dins la tomba. Tot.
Sóc el cuc, a qui li ha correspost l’honor de fer la primera queixalada al cadàver del gran poeta. (pàg. 63)
Foto: Josep-Ramon Bach. Foto capçalera: Books de Trivium Cultura (Flickr, 2013).
Microrelats absolutament poètics escrits amb ofici i màgia. Microrelats cada un dels quals podria ser una llarga, llarga, història, però en canvi se’ns regala una breu reflexió plena de petits amagatalls on refugiar-s’hi a meditar. Relats com la fotografia d’un instant. Una sensació, una identificació. Llegint-los he sentit el món dins meu.
Imagineu ser ara un nàufrag, ara un borinot, ser una il·lusió, ser una llàgrima, una fulla, destí, un gos, una molècula, un astronauta, una posta de sol. Tot allò que vulguis, perquè escriure ho fa possible.
Ser dos peus vells amb galindons i durícies i calibrar la vida des d’unes sabatilles de feltre d’aquelles de tota la vida, de quadres, les de l’avi de casa, però pensar que potser el desig et calçarà unes sabatilles noves d’aquestes de pell, modernes, de les que compra el jovent. I així, humilment, des d’unes sabatilles rònegues, parlar amb saviesa de la vida. Això és Alteritats.
A dintre meu viu l’univers amb les constel·lacions i la rotació permanent dels astres. (pàg. 82)
Perquè tots ho tenim tot a dins, perquè som el que som, tots amb la diferència, amb totes les diferències que ens igualen, perquè hi ha quelcom que ens fa un en aquest món plural. I l’instint d’en Josep-Ramon Bach va destriant una a una les diferències, a poc a poc, obrint-nos la finestra de l’altre que dorm dins. Un exercici d’empatia. La celebració de la vida que s’amaga en cada petit racó, en cada batec diminut.
Ser Kosambi, el mite inventat per l’autor. Ser l’home que camina descalç i que construeix un món nou amb la seva petja. Ser uns peus per caminar pel poema.
Sóc l’home que sempre camina descalç. Amb els peus reconec les rugositats del sòl i la humitat de les herbes. (pàg. 67)
I en tot aquest ser: la solitud, la tristesa, les ganes de viure i de sentir, i de trobar-li sentit en aquest viure en cada un d’aquests petits meravellosos relats.
El dolor em paralitza les queixes, però la vida m’exalta i m’esperona a lluitar contra tota agressió. Desitgeu-me sort! (pàg. 74)
Alteritats també és una protesta enèrgica del que hauria de ser i no és, perquè també som tot allò que no hauria de ser, som el resultat d’uns números mal comptats expressament des d’una administració que se les empatolla per considerar-nos el menys possible, per menysprear-nos. Però…
Al futur, li obriré balcons pel meu nadó, perquè aprengui l’idioma dels avis i la llengua dels seus fills. (pàg. 72)
Ser la paraula gràcies.
Ser la tendresa.
Ser simplement una indigent poeta.
La poesia com a producte d’una ment oberta i capaç de llegir impossibles.
111 alteritats: Lentament s’obren les parpelles dubtoses de la mirada.
David Madueño i Marta Pérez
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
David Madueño SentísSabadell, 1976. Llicenciat en Filologia catalana per la UAB. Exerceix la docència, la correcció de textos i la crítica literària en revistes com Quadern, Caràcters i Poetari. Ha guanyat els premis Estrem i Fa de Falset (2008), Foment Literari (2008), La Mar de Lletres (2011) i Vila de Martorell al [...]
-
Marta Pérez SierraBarcelona, 7 de juliol del 1957. Escriptora catalana, va estudiar filologia catalana i ha treballat com a professora. És coautora de llibres de text i de guies didàctiques de llengua i literatura d’E.P. Ha obtingut diversos premis, per exemple va ser guanyadora dels Jocs Florals de Gràcia 1986 i del [...]
