Dins Setge a la cel·la (La Garua, 2018) de Rafael Mammos, cada poema és una cel·la on reinventar-se, reflexionar i també protegir-se. Cel·les on sobreviure als remordiments, on fragmentar-se fins a sentir-se ben bé ningú. Compartiments hexagonals on guardar l’essència poètica. Espais carregats d’emoció. Espais tancats, i una pinzellada de mar, o de cel. Som alhora setge i cel·la, poema. Som, també, la possibilitat abans de la possibilitat, com deia el filòsof Kierkegaard: «L’angoixa és la realitat de la llibertat com a possibilitat abans de la possibilitat».
Tornar a la cel·la, perdre la parla
I no la paraula, tenir poc: que els altres
No coneguin aquesta presó.
Foto: Portada llibre Rafael Mammos “Setge a la cel·la”. Foto capçalera: Hierba de Santiago Cobo Carral (Flickr, 2009).
Al llarg del llibre hi transita la culpa i la seva purga. “…La història/ privada d’una culpa”. El jo poètic s’imposa un purgatori al llarg dels poemes, ha de sanejar-se a ell mateix, i no se n’està de dir-se el que calgui, per molt fort que sigui. Tanmateix, fins el purgatori bíblic li sembla insuficient per lliurar-se de la culpa, culpa que coneixem per les diferents manifestacions de purga. Una culpa contínua que s’ha de redimir, un insult, una ferida que s’ha de pagar dia a dia.
El jo poètic s’interpel·la a ell mateix desdoblant-se en un tu amb el que dialoga amb afirmacions com cops de puny que impacten el lector. Un TU amb el que conversa. Un TU que fa de mirall al jo poètic. Un TU al que interpel·la constantment per conèixer-se una mica més. Un TU que no deixa de ser el lector, l’alter ego del poeta. Una opció valenta per part de Rafa Mammos.
Tu els pots dir la veritat?
Tu ets la caixa negra,
tu guardes els tresors.
Poemes que ens fan reflexionar des de fora del nucli, tots els de la primera part. Des de dins, des de la memòria, com els de la segona part, i des de la transformació, com els de la tercera part. Ens presenta la tensió entre la memòria i l’oblit, entre un jo angoixat i un jo pletòric. La tensió de la casualitat.
La memòria d’una part que guarda la intensitat del tot. Diu: Si no és talladet a pams/ no sé com presentar-me a l’aparador. Ara parla un cap, ara un fetge, ara el cor, o un peu… Les parts trossejades del jo corpori o parts trossejades de la natura. El cap d’un ocell, la capçada d’un arbre… Com deia Borges: Todas las rosas están en la palabra rosa. Cada part és el tot. Cada lector és el poeta dins les cel·les, les petites cambres, els poemes que guarden la memòria, l’essència, les paraules.
Marta Pérez i Sierra
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Marta Pérez SierraBarcelona, 7 de juliol del 1957. Escriptora catalana, va estudiar filologia catalana i ha treballat com a professora. És coautora de llibres de text i de guies didàctiques de llengua i literatura d’E.P. Ha obtingut diversos premis, per exemple va ser guanyadora dels Jocs Florals de Gràcia 1986 i del [...]
