el ojo de la tierra
mirando por entre los huesos de la tierra
lleva la luna lleva el sol pero no se queda nada.
Alice Oswald, Bosques, etc.
Tècnica: oli sobre fusta.
Lloc: Museu del Louvre (París).
N’hi ha que s’adonen, desolats, que el crani se’ls encongeix. Tampoc desconeixen, encara que no tots, que van perdent l’oïda i que, a ells, els espermatozoides se’ls moren prematurament, per l’efecte de tot allò que corre en excés i crema i crida.
L’aire gemega al moure’s, perquè s’ofega.
Les ciutats són pètries, canten les tortugues.
Però sobre les ones del mar, hi ha una fila d’ocells trompeta esperant ordres. Han guanyat autoritat, davant l’autoritat, perquè cada vegada emeten sorolls més aguts i espantosos.
Desperteu!
L’espai celestial és obert, ample i serè!
Desperteu! Crida l’arbre: sapigueu que aquí a la terra cap mirada pot escapar al control de l’ull tècnic. El nou ull diví és dolç com la pluja fina. I és al cel i al mar i dins nostre.
Mentrestant, el pintor escenifica la idea que cal allunyar de nosaltres tot allò que no pot explicar-se, la bogeria, per exemple:
La nau flota a la deriva, és molt possible que s’enfonsi; els seus membres comparteixen l’exclusió.
Han sigut llençats als marges de la societat, perquè els altres els perceben com una amenaça. Diuen que són bojos, indigents, diuen que estan malalts… Motius suficients perquè siguin proscrits l’any mil cinc-cents i l’any dos mil vint-i-sis.
No hi ha destí ni àncora, indefensos, els exclosos són dins l’aigua on regna l’informe i l’inestable.
Té nom, tot això?, pregunten. Sí, sí, l’anomenen La nau dels bojos.
Esteu segurs que aquí dins som nosaltres?
És clar! Encara no et reconeixes?
És que fixa’t ara què passa, és que no dono crèdit al que veig, sembla una performance!
Treu el nas un home que camina nu amb una partitura enganxada al cul: ja que no serveixes per a res, sigues almenys un faristol —diu que va dir-li el pintor—. I ell, que no sap què és un faristol, però entén per la sonoritat de la paraula que és una cosa d’alçada, riu tot content.
Déu meu! Els musclos es mengen els humans! Això no anava al revés? Només se’ls veuen les extremitats. Pobres criatures! No sabia que els musclos fossin carnívors. N’hi ha que sí i n’hi ha que no, són talment com les persones.
Tècnica: Oli sobre fusta.
Lloc: Museu del Prado (Madrid).
Pareu atenció a les aus que baixen, aquests ocells gegants són una amenaça per a tots nosaltres. Tenen un bec mai vist, prim i llarg com una fletxa.
Quan estan rabiosos s’eleven, fins a acostar-se als avions, que els pertorben, per travessar-los de finestra a finestra. Avui n’han caigut sis a terra.
En acabar, encara tenen forces per enverinar els petits humans, que ja fa temps que es mouen sense esma. Aquests, de no fer servir les extremitats, tenen els braços i les mans flàccides, com fulles músties, incapaces ja de fer dansar un somni. Així que si volen menjar, estan obligats a agafar el que les aus gegants els proporcionen. Cada dia allarguen una mica més el coll per arribar a la fruita que els durà a l’eternitat.
Tots ells ignoren que la fruita és verinosa.
Poderosa és la llebre que fa d’un home una flor seca.
Assegut a la cadira, el fuster calcula la distància que separa la seva consciència de la del jugador de borsa.
Les gallines han deixat cecs a dos que passen.
Temorosa, la dona de les ungles blaves ens fa saber el poc afecte que el conjunt d’aquestes criatures ens mostren.
Per què deu ser?, pregunta.
L’home del barret la mira pensatiu, ja que nota com li va caient la vida per entre dos núvols de color de rosa. Són núvols especials, de sucre de fira.
Enfront d’ell, una noia s’inclina, trastornada perquè l’excés d’adjectius ha fet del seu text un canyissar.
De debò que som dins el quadre?, insisteixen.
És clar que sí! Només cal lligar caps.
Al girar la vista i sense temps de fer un respir, trobem una parella amorosament nua dins un globus de cristall. Sota l’esfera de fina transparència, hi ha una fruita molt grossa que enlaira una flor desmesurada i amenaçadora. La fruita té una finestra on descobrim el cap d’un home que mira com se li acosta una rata. La rata tota burleta li diu: «La felicitat és com el vidre, aviat es trenca».
Ho sé —li respon ell—, per això espero aquí amagat, amb els ulls ben enganxats a la finestra. La rata abaixa el cap sigil·losa i li pregunta: saps que nosaltres podem trencar-la per fora?
El Bosch prepara colors i pensa en la frase de Boeci: «Miserable és la ment que usa sempre coses inventades i no inventa mai res ella mateixa».
L’inquieta especialment la pèrdua dels nostres sentits, així com l’afany humà per acumular béns superflus i innecessaris. I s’ha proposat convertir les orelles en una arma defensiva. Està decidit a inventar formes. Llavors posa una orella darrere l’altra i les travessa amb una fletxa per tenir-les juntes i perquè expulsin alhora el soroll acumulat, tot el mal aire que les intoxica i oprimeix.
Els cargols amb cap de noia se n’enriuen i canten una cançó:
Passaran dies sota el sol i a prop del foc, assecant-se i endurint-se. Assecant-se i endurint-se… Passaran dies a prop del foc!
Després col·locarà al mig de les dues orelles una gran fulla de ganivet, per obtenir d’aquesta forma una mena de carro de combat. Una eina persuasiva, sens dubte, que possiblement aconseguirà, fins i tot, tallar el soroll que ens envolta. No sabem fins a quin punt l’arma pot ser efectiva, però brilla majestuosa com un estel en la nit negra.
Demà serà un altre dia i naixerà un temps lliure de perills.
La porta gira cap a l’albada en el moment en què un senyor, als afores del poble, n’apuntala un altre.
Aquest li diu que el mussol que els observa simbolitza la saviesa, i el que s’inclina sobre la seva espatlla li respon que és al contrari, perquè en ser d’activitat nocturna —l’au— té connotacions negatives. Ell ha sentit dir als entesos del monestir, alt i clar, que, en realitat, significa ceguesa espiritual i niciesa.
Si veus un mussol, el millor que pots fer és ventar-te a córrer…
Per cert, tot just el mateix que fan ells quan ens veuen a nosaltres…
En què quedem, doncs? És saviesa o és niciesa?
Sigui com sigui —diu el que aguanta—, el mussol està en el centre del dibuix, dins la cova que s’ha fet a l’interior del tronc de l’arbre. I fixa-t’hi, ens mira malament. No hi ha dubte que està emprenyat amb nosaltres.
Tu què li has dit? Jo, res, prou feina tinc a arrossegar la cama.
Serà per les dues orelles humanes que hi ha a banda i banda del bosc? Què deu voler dir? Que hi sent, el bosc?
Oh, te n’has adonat, que el terra té ulls? Mai havia vist una cosa igual!
Tu que ets més a prop de les pedres, els pots comptar? Sí, diria que en són set.
És estrany que no en siguin vuit, oi, vull dir que no siguin parells? Què deu significar, tot plegat?
L’aire mou els ulls com si fossin pètals acabats d’obrir-se.
Quin és el títol?
Es diu: El bosc té orelles, el camp té ulls.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Natividad AyalaExerceix l’ofici de la pintura. Ha estat professora d’art a diferents centres de Sabadell i Sant Cugat del Vallès.
