Imatge d’Imanol Buisan
Les emocions humanes, fins i tot en els moments més bells o més greus, són sempre d’una extrema simplicitat, i expressades resulten, en general, força comunes, vulgars i tot, i això si no és que es queden en el simple balbuceig. Plors, singlots, sospirs, onomatopeies, monosíl·labs, anacoluts, somriures, rialles, laments. La poesia se n’ha fet un tip, de crear llocs comuns posant tota mena d’escarafalls emocionals en vers, fins al punt que podem dir, per exemple, que no hi ha poesia amorosa que no sembli imbècil, tant n’és el desgast dels seus trops.
¿Què va passar, doncs, quan els poetes, de revolució en revolució i ja sense palaus ni mecenes, van començar a sentir vergonya crítica de si mateixos i d’una tradició reblerta de simbologies evanescents, desesperades, apassionades, romàntiques, ploradores sempre, o submises a l’encàrrec, però ja no creïbles com a emoció davant del desgavell d’un món d’abús i abjecció, on eren interromputs tots els cicles naturals de la vida i de la mort —explotació, guerres, genocidis, creixement acumulatiu— i on la hipòcrita sentimentalitat costumista i pietosa burgesa a déu gràcies, valgui la paradoxa, anava perdent la centralitat? A poc a poc, els més preparats culturalment, amb la vista posada en aquells pocs que havien posat pals a les rodes del carro dels vencedors de cada època, van voler trencar amb uns codis empeltats de la doble moral del poder i intel·lectualitzar les emocions per saber-ne extreure el sentit últim sense edulcorar-ne els resultats. És a dir, espreme’n tot el suc, encara que fos agre, disposats finalment a buscar la veritat de debò verdadera. La contramoral de Baudelaire en va ser el tret de sortida, encara que paral·lelament van aparèixer autèntics poti-potis imaginatius, com el de Lautréamont, en què de tant en tant apareixia alguna aportació inesperada. Tornem-hi: la màquina de cosir i la taula de quiròfan. O el de l’excessiu Laforgue. O el posterior dels surrealistes.
Baudelaire va fer girar la mirada cap a la cara fosca de la vida, però no pas la del client, que se la pagava i la consumia, per tornar tot seguit, com si res, a la vida burgesa i familiar, sinó cap a la dels que n’havien de viure, i ho va fer amb dolor humaníssim, sense falsa pietat, amb claredat diàfana enmig de la terbolesa. L’experimentació amb el somni, el discurs automàtic, la textualitat, l’irracionalisme i els «paradisos artificials» que acabaven en infern, Rimbaud, va posar a prova l’emocionalitat dominant, però també va portar el ser de les emocions a nivells de foscor extrema —l’hermetisme aparent, res a veure amb el presocràtic, validava qualsevol discurs—; les aportacions psiquiàtriques i psicoanalítiques, recents i en general poc madurades pels poetes, els van portar a buscar la gènesi de la formació emotiva en els racons més foscos de la psique humana que entreveien les noves tècniques mèdiques. Charcot, Freud. No hi havia innocència possible, si no era com a renúncia al sentit del text. Mallarmé, Valery. Els estereotips emotius cedien i les emocions escapaven de la convencionalitat del poder, i això s’enduia aigües avall tota visió paradisíaca a pesar dels «paradisos artificials».
Potser sí que era un encert remenar en el femer del període de formació personal assenyalat per la nova psicologia, qualificat pomposament d’iniciàtic, encara que massa sovint durament, perversament, traumàticament iniciàtic; però tot plegat aviat va generar epígons que van portar els poemes a la perversa academització literària d’unes tècniques curatives (sic) com a veta d’on extreure material «estètic» —ja es veu que la cosa feia i fa tot l’aspecte de martingala de «moneders falsos»— i, de retop, a la incomunicabilitat, en la recerca exasperada de cada poeta —¡ai, la diferenciació, la singularitat, l’originalitat!— per trobar l’expressió de les seves emocions en clau subjectiva, d’experiència única, de vegades incomprensible pel lector, i fins i tot pel psicoanalista no lacanià (els lacanians ho entenen tot). Una experiència única, sigui dit de passada, que en principi havia de ser trencadora, transgressora, revolucionària, però que ha acabat sent l’oferta mercantil de l’autor. La rendició i l’entrega del llenguatge al poder d’assimilació del sistema. En cada poeta havia de començar i acabar la història de la poesia, i deixar la tradició com a terra cremada. (Per sort, els orats oraculars o mediúmnics ja no mereixien cap crèdit com a «veritat». Prou pena tenien en el seu infern mental. Però a rebuf de la seva existència secular, alguns se’l feien, el boig. Xamans, místics, visionaris, o el que és el mateix: xarlatans. Tots volien fer textos «sagrats»1).
El narcisisme de l’experiència subjectiva feia perdre de vista les raons històriques i les circumstàncies socials de la condició humana en cada època: les raons econòmiques i, doncs, de classe mai prou assumides per l’art, que a pesar de tantes aparents radicalitats s’estimava més fer la gara-gara al poder del color que fos. (Pensem en el canvi per venir, tumultuós i vergonyant, d’intel·lectuals francesos, espanyols, alemanys, italians, que passarien de l’extrema esquerra a l’extrema dreta.) Una experiència única narcisista que passava a ser el logotip personal amb què muntar la campanya publicitària de l’autor que fos. Què més distret enmig de la barbàrie a Europa que el Cabaret Voltaire, del qual se’n van derivar tants disbarats artístics que encara duren avui dia enmig de la barbàrie a Europa, això no ha canviat, en què l’ascens del nazisme torna a ser-ne el malson. En absència de comprensió útil, se’n publicitava el posat de rebel, que tant divertia el públic del circ de la cultura espectacle. El públic de cabaret amb pàtina intel·lectual. Aquí Brossa, per exemple. La cultura reduïda a una desfilada de models amb els seus respectius dissenyadors. Un estil de caminar, un contoneig. Tot plegat va propiciar l’aparició dels carronyers de l’hermenèutica (també ho entenen tot), que amb els seus discursos secundaris —nietzscheans i heideggerians en el seu sentit més fosc i classista— feien oblidar la primacia del discurs primari, fins al punt de deixar-lo com a mer material especulatiu i de restar-li tota validesa com a discurs per si sol, sense les crosses interpretatives. L’autor era un pobre ximplet desvalgut al qual s’havia de treure a passejar perquè li toqués una mica el sol. El poder actuant de nou. També es trencava el metabolisme literari i cultural.
Aquesta implosió del poema cap a forat negre —tot plegat ho adobava— que s’empassa la seva pròpia comprensió, com un autèntic Saturn cruspint-se els seus fills, ha fet sovint perdre aquella claror que ningú sap ben bé què és, però que en diem poesia. ¿El sentiment uníson, potser? ¿El sentiment compartit que creix espiral amunt alhora que s’escampa en cercles concèntrics per la terra, en espiral horitzontal? Com si amplitud fos altura, i altura, amplitud (síntesi Hegel/Marx).
Crec que el poema hauria d’abandonar la complaença en el subjectivisme més rabiós i buscar-ne, en tot cas, el més compartible, el subjectivisme més objectiu possible —per més que enredin les paraules, no són tantes les possibles diferències íntimes—, per evitar que el llenguatge encripti perquè sí, o potser per dissimular-ne l’estereotip sentimental i carrincló, les emocions bàsiques, elementals, sense fer-hi cap aportació analítica real, a l’espera que la facin per ell les Hermeneutes de la Caritat, que en deia aquell que no dic. Tot aquell esforç, més o menys reeixit, d’introspecció rupturista que va fer gran la literatura i l’art del tombant del segles XIX-XX ha acabat en l’actual literatura exhibicionista, tafanera i, encara pitjor, remeiera, amb què se’ns vol estalviar fraudulentament el dolor.
Es podria afirmar com a conclusió, sense temor d’equivocar-nos gaire, que un bon tant per cent de sobretot la poesia que es fa, però també de la que s’ha fet, és simplement una estafa perpetrada per figurants amb ànsies de protagonisme que volen sortir amb lletres grosses al cartell, sense mèrits reals ni per ser-hi amb lletra petita. I crec que això que dic es podria fer extensiu a la cultura en general. Una estafa de grans proporcions que va començar amb la pèrdua de la primacia de l’ofici i amb la validació mercantil —ai, l’omnipresència teologal del mercat— de qualsevol «gest» que cridés l’atenció d’un sistema productiu que vivia de la novetat i no pas del pensament, i que ja li anava bé la rebaixa dels plantejaments intel·lectuals a canvi de satisfer les presses de tants de figurar. Però la Cultura majúscula, la perillosa, la inassumible, vol temps i paciència.
Els grans poetes no són pas els més diferents. Justament les seves concomitàncies els fan avançar. Les necessitats expressives veritablement humanes els acosten, els deixen a tocar els uns dels altres en l’esforç de transmetre-les. Saben que la cultura no és mera activitat cultural, sinó molt més: inquietud ontològica. Saben que per dir la veritat s’ha de deixar de fer literatura. Saben portar el poema del símptoma al diagnòstic poètic, i tot diagnòstic és comunicació. Claredat, encara que el resultat de l’anàlisi sigui d’extrema gravetat, encara que sigui claror negra. Claror que encega. El que no es pot fer és entregar les eines expressives a l’«enemic» perquè ja s’ha perdut la comprensió crítica de qui és l’«enemic», que ja s’ha cuidat prou de fer-nos-la perdre. Aquella comprensió crítica que no és sinó la llibertat. Històricament, encara no ha arribat l’hora del pati, i segurament no ho farà mai, per més poetes acrítics que vinguin al món a estiuejar. Sempre hi haurà pendents assignatures troncals, com la de la igualtat.
Com a curiositat en aquest sentit, hi va haver una editorial espanyola que va crear una col·lecció de poesia, que encara existeix, sota el fatu títol de «Nuevos textos sagrados» ↩
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Carles Camps MundóCarles Camps Mundó (1948). La seva obra poètica ha rebut els premis Parc Taulí (2006), Carles Riba (2009), Serra d’Or de la Crítica (2014) i l’Octubre de Poesia (2017). L’any 2018, sota el títol La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), va reunir els seus catorze poemaris publicats fins aleshores. [...]
