Les pertorbacions ecològiques: el proper gran repte en la cura del territori

Xavier Mayor Farguell

Publicat a Quadern el 30/01/2019

En articles anteriors hem determinat quina és la importància intrínseca de la biodiversitat en tot això de preservar els valors dels espais oberts, fins i tot del verd urbà. També com des de fa uns anys ens hem endinsat en el reconeixement i el desenvolupament d’instruments per tal d’incorporar en aquest ideari de tractament adient de l’entorn els processos ecològics, especialment la connectivitat ecològica, tot i que n’hi ha molts més.

Imatge de capçalera de Berta Tiana.

La presència d’espècies en un territori determinat s’explica per la conjuminació de diferents factors. De manera senzilla, però sòlida, són els següents:

• Que l’espècie hi sigui present, perquè la població a la qual pertany ja es troba en aquests territori de manera prèvia, perquè hi ha arribat i s’hi instal·la (en un procés de colonització) o perquè hi és de pas.
• Que l’espècie trobi les condicions ambientals (temperatura, humitat, pH, salinitat, etc.) que li són necessàries per poder executar el seu cicle vital completament. Cal fer notar en aquest punt que cada espècie té el seu «preferèndum» per a cadascuna de les condicions ambientals d’un lloc concret (i en poden ser moltes). Algunes d’aquestes condicions ambientals són més limitants que altres per a cada espècie, i cada espècie té les seves. Que siguin limitants significa que superats certs valors (per més o per menys) l’espècie no pot realitzar el seu cicle vital convenientment. Això pot provocar que l’espècie es torni rara, és a dir, amb un nombre d’individus relativament baix, o fins i tot que desaparegui del lloc. També cal fer notar que, fins i tot abans d’arribar al límit de tolerància d’una o més condicions ambientals, l’espècie ja en rep les conseqüències.
• Que l’espècie trobi els recursos (nutrients, radiació solar, refugi, etc.) necessaris per completar el seu cicle vital. Cada espècie depèn d’una quantitat i qualitat de recursos adients. En aquests cas, el raonament aplicat en relació amb les condicions ambientals és similar. Així, depenent de la capacitat del territori de proveir els recursos que cadascuna de les espècies presents requereix, aquestes o bé romandran en aquest territori o bé es trobaran en una situació de deficiència biològica que afectarà la seva població, que fins i tot els pot portar a desaparèixer.
• Que l’espècie trobi en el territori en qüestió la possibilitat d’establir les interaccions biològiques que requereix per completar el seu programa biològic (el cicle vital). Efectivament, cada espècie té al llarg de la seva vida interaccions amb altres espècies. Les té sovint per raó d’alimentació (excepte les que s’alimenten de matèria inorgànica, principalment les plantes), però també per moltes altres raons, no menys importants, com poden ser la dispersió de llavors a través d’altres espècies, les cooperacions mutuals, les simbiosis, etc. Per tant, una espècie, normalment, no pot viure sense la presència d’un determinat conjunt d’altres espècies.

Finalment, el conjunt d’espècies d’un lloc determinat on les condicions ambientals, els recursos necessaris i les interaccions estan assegurats constitueixen un ecosistema estable. Cal entendre l’estabilitat d’un ecosistema com un estat en el qual la fluctuació dinàmica dels diferents factors esmentats permet que totes o la majoria de les espècies presents en el lloc s’hi mantinguin. L’estabilitat d’un ecosistema no és un estat estacionari i amb caràcter d’immobilitat, l’estabilitat és una situació d’equilibri dinàmic i durador.

Tanmateix, a la natura passen fets inusuals que són font de canvi i que poden alterar aquesta estabilitat dinàmica, és el que anomenem pertorbacions. Les pertorbacions afecten els ecosistemes, i ho fan en major o menor mesura depenent de la seva tipologia, intensitat i durada. També diferents ecosistemes tenen diferent capacitat de resistir els efectes de les pertorbacions i, si és el cas, diferent capacitat de recuperació després d’haver-ne estat afectats. El règim de pertorbacions és especialment important per entendre que, en un lloc determinat, les espècies presents poden veure’s afectades si la pertorbació o pertorbacions alteren l’estat ecològic (condicions, recursos i interaccions) que els permet realitzar el seu cicle vital. Si l’afectació és general i important, la majoria de les espècies desapareixeran del lloc. De la mateixa manera, les espècies presents en un lloc determinat disposen de les condicions, recursos i interaccions que necessiten, però també toleren bé els nivells de pertorbació ambiental basal del lloc. I en canvi, no necessàriament els canvis sobtats de tipus de pertorbació, o d’intensitat i durada dels factors de pertorbació habituals.

Sabem que les pertorbacions hi són però desconeixem el seu funcionament i la magnitud de les seves conseqüències sobre les diferents espècies. Per tant, és rellevant i determinant conèixer més i millor quines són les diferents pertorbacions que afecten un espai. Encara ho és més realitzar estudis que ens ajudin a entendre i mesurar els efectes d’aquestes pertorbacions. No només es tracta de reduir el règim de pertorbacions sinó d’entendre’l per poder prendre millors decisions de gestió. El coneixement que tenim de tot això és baix. Cal urgentment obrir línies específiques de recerca en pertorbacions i determinar-ne tipologies, graus d’incidència i afectació.

Abordar els aspectes vinculats a les alteracions i/o pertorbacions és clau. Les pertorbacions, al cap i la fi, fan de moduladores externes que condicionen les espècies i els hàbitats. Idealment en un territori, i més si és especialment valuós, haurien de ser baixes. De fet, a la major part d’espais amb figures de protecció especial se’ls ha atorgat aquestes figures precisament perquè s’han mantingut durant molt temps amb règims de pertorbació especialment baixos en comparació amb els espais oberts circumdants. El seu valor o interès natural sovint ve d’una lectura indirecta d’aquest baix règim de pertorbacions.

Els aspectes clau per a la consecució de l’estratègia ecològica de gestió dels espais oberts van en la línia de minimitzar-ne la vulnerabilitat. Les espècies poden ser rares en un territori a causa de la pròpia ecologia però també per efecte de les pertorbacions, i l’acció humana és una important font de pertorbacions, si més no fins al moment actual. En aquest sentit, és vital determinar quin és l’encaix de les pertorbacions en la matriu o mosaic territorial on es donen.

Imatge: BRESSOL de Xavier

Xavier Mayor Farguell

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Xavier Mayor Farguell

  Nascut a Barcelona, és especialista en Ecologia Aplicada a l’entorn i l’espai urbà. De formació acadèmica és Doctor en Biologia (1994), Màster en Ecologia i Biologia Vegetal per la UAB (1990) i Màster en Tecnologia i Gestió Ambiental, per la UPC (2001).  Ha estat investigador del Centre de Recerca Ecològica [...]

  Llegir més