L’aigua, el bé públic no reconegut

Ricard Estrada i Arimon

Publicat a Quadern el 29/06/2018

Canonades, mines, sèquies, basses, pous, dipòsits, embassaments, rescloses, ponts, escales de peixos, canals, col·lectors, depuradores, dessaladores, bombes i sensors electrònics són les principals infraestructures que l’enginyeria ha proposat per assegurar el subministrament de l’aigua a les nostres llars, a la indústria, a l’agricultura o per salvar la connectivitat de les espècies.

Imatge de capçalera de Berta Tiana.

Com es pot avaluar el ventall és força important, però això no és tot, la legislació que acompanya l’aigua és molt més voluminosa, atès que des de sempre la història ens recorda referents sobre texts legals que pretenen regular el bon ús d’aquest recurs de vida. Un veritable actiu del capital natural.

Avui, l’aigua encara genera molts maldecaps a les persones que no en disposen de manera ordinària, que arreu del món són 3 de cada 10, és a dir, 2.100 milions de persones. Afortunadament, això no passa a casa nostra, tot i que algunes coses es poden encara millorar, tant pel que fa a l’eficiència de la xarxa (un 30% d’ineficiència) com al bon ús del líquid de la vida. Les administracions locals, com els ajuntaments, hi tenen quelcom de responsabilitat, perquè rau en l’ajuntament vetllar pel proveïment i per la qualitat de l’aigua i pel servei de les infraestructures que fan possible que el consumidor en pugui gaudir.

És per això que en aquest breu article vull posar l’accent sobre la necessitat d’elevar a bé públic la garantia de tenir accés a aquest recurs, però per a això cal introduir aquest concepte (bé públic) a la sacrosanta Constitució, a l’Estatut i a les ordenances municipals. D’aquesta manera es podrien impedir situacions d’exclusió social que es presenten en els nostres entorns, malgrat la discreció informativa que no les visualitza. Altrament, les accions per esmenar les disfuncions socials són un afer d’atenció dels serveis assistencials i no una aplicació de drets.

Definim el bé públic com aquell bé del qual no es pot excloure cap consumidor del seu consum. En conseqüència, si un consumidor pot consumir una determinada quantitat del bé, idèntica quantitat l’ha de poder consumir qualsevol altre consumidor.

Finalment, adjunto unes dades que ens poden ajudar a prendre consciència d’un debat que hom té descuidat, tant pel que fa als consums, com de qui els fa i per a què. Són dades globals que poden desdibuixar casos concrets dels consums dels diferents sectors econòmics i dels usos domèstics.

Distribució de l’ús de l’aigua per sectors

A Catalunya, si fem una anàlisi de cada comarca, pel que fa als consums, veurem que són importants i si ho concretem per municipi dins de cada comarca, també. És per això que l’acció dels governs municipals és cabdal per estimular l’ús del recurs ajustant el consum a les necessitats racionals, tot recordant que la demanda s’ha d’equilibrar al màxim a la capacitat de l’oferta (que no és infinita) i que la tecnologia no fabrica aigua, solament en fa possible la disponibilitat. La fiscalitat municipal negativa és una eina, però hi ha altres mètodes a considerar, com l’ús dels senzills estalviadors d’aigua o el cartell disposat a l’aixeta que ens recorda que l’aigua és un públic, en positiu, perquè altrament hauríem de dir que no és un bé privat, que seria quelcom incomprensible, oi?

Que tinguem un bon estiu!

Ricard Estrada i Arimon

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Ricard Estrada i Arimon

  Enginyer Tècnic Agrícola, per la Universitat Politècnica de Catalunya s’ha especialitzat en desenvolupament rural periurbà i gestor ambiental. Diplomat en els cursos de la Unió Europea pel M. d’Afers Exteriors i Diplomat per la Universitat Politècnica de Madrid, en economia. Ha publicat articles de sobre temàtica: forestal, paisatge, agricultura periurbana [...]

  Llegir més