Xavier Mayor Farguell
Publicat a Quadern el 25/07/2018
La dimensió del valor de la biodiversitat
En un plantejament estratègic de comprensió i visió del món diferent a l’actual i al preexistent, assegurar la conservació de la diversitat biològica és un dels objectius essencials determinats. Això significa el reconeixement exprés que totes les espècies biològiques són un valor patrimonial intrínsec de la vida a la Terra, un món de possibilitats, i que per això han de ser preservades. També que la preservació no ha de ser entesa com un blindatge ni com un aturar el temps, sinó com un respecte a les existències i als processos de la vida, i tenir cura d’aprofitar-los sense exhaurir-los o simplement conviure-hi. Així, doncs, l’objectiu essencial estableix com a objectes de la preservació «totes les espècies biològiques». Però no només considerades una a una, que també, sinó en el context de relació, en l’espai i en el temps, entre elles i l’entorn. Aquesta és la veritable dimensió en la qual cal observar la diversitat biològica i la corresponent transcripció en accions concretes de la interacció amb elles. L’acord en això és en aquest moment més aviat de consens.
Imatge de capçalera de Berta Tiana.
La conservació de l’entorn, fins fa poc, es basava (i encara ara s’hi basa en gran mesura) en el manteniment d’àrees naturals protegides (habitualment les menys pertorbades antròpicament) i a tenir cura d’un nombre, més o menys alt, d’«espècies protegides». Tanmateix, aquest plantejament presenta molts buits i contradiccions i no n’assegura un correcte tractament. És per això que les mesures a considerar han d’anar molt més enllà. Primer, cal establir un marc conceptual i estratègic sòlid i, segon, cal establir els objectius principals i les accions oportunes per assolir-los.
Una conservació des del coneixement, amb dades objectives
Per afrontar això amb garanties, necessitem saber quina diversitat biològica tenim. Efectivament, una de les mancances importants que hi ha actualment en matèria de coneixements útils per a la planificació i la gestió de l’entorn és la falta de bona informació referent a la diversitat biològica. Però encara més, ens cal saber millor quin desconeixement tenim i què cal fer per cobrir aquest dèficit. Ens cal per poder interioritzar clarament que qualsevol decisió en matèria de conservació, però també en matèria territorial i ambiental, s’ha de posar en relació amb aquesta biodiversitat. Però cal fer-ho de manera oberta a possibles canvis que l’acompanyin i això ens indicarà el camí a seguir sobre com actuar per mantenir-la.
També cal que la població comprengui que entendre la biodiversitat com un actiu immòbil no és coherent amb la seva naturalesa. Cal entendre-la com un actiu viu i mòbil, és més sòlid. Hi ha aspectes de les espècies que conformen la biodiversitat d’un lloc que no es poden controlar i, a més, no té gaire sentit procurar controlar-los. Però sí que pot tenir sentit procurar noves situacions que afavoreixin la biodiversitat existent per tal que funcioni millor.
En general, cal suposar que moltes espècies i sistemes ecològics no tenen una situació de vulnerabilitat important. Per a aquestes espècies i sistemes ecològics, que de fet són el gruix de tots els elements ecològics del territori, caldrà optar per actuacions bàsicament preventives. Ben al contrari del que sovint es dedueix i s’argumenta per desconeixement de la seva naturalesa i valor; si no són vulnerables, perquè tenir-les en compte?
Tanmateix, moltes espècies comunes han passat a rares, és a dir, poc abundants. A la natura hi ha espècies rares a causa del seu cicle biològic. Però d’altres han esdevingut rares molt sovint per causes antròpiques (destrucció dels seus hàbitats, modificació de les condicions i recursos que els calen, interrupció del seu cicle biològic, enverinament directe o difús, fragmentació de les poblacions per efecte de barrera, etc.). Per a moltes espècies comunes, doncs, l’únic que cal és planificar i ordenar considerant les existències, els requeriments i la dinàmica de les seves poblacions i minimitzant les pertorbacions. Cal, doncs, subvertir la situació i procurar no afectar de manera irreversible un valuós patrimoni.
Tot i que les tendències actuals van en el sentit comentat (protegir la diversitat biològica general), hi ha espècies que per haver estat especialment pertorbades o perquè són rares (en sentit ecològic), mereixen un tractament específic. Es tracta d’espècies en situació vulnerable per a les quals cal dissenyar les accions de preservació més oportunes i actives.
De fet, la conservació ha estat bàsicament centrada precisament en la protecció d’espècies vulnerables, per la qual cosa els efectes de l’activitat territorial han repercutit més àmpliament en les espècies menys rares o vulnerables. Però com he dit, el sistema de preservació no està dissenyat per posar el focus en aquestes espècies. Els processos de banalització territorial que s’han expressat amb força les darreres dècades comporten la simplificació real o potencial dels ecosistemes. Així doncs, ens hem de preguntar: estem generant un problema important en l’actiu de biodiversitat que de moment no podem copsar en la seva dimensió real?
Xavier Mayor Farguell
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Xavier Mayor FarguellNascut a Barcelona, és especialista en Ecologia Aplicada a l’entorn i l’espai urbà. De formació acadèmica és Doctor en Biologia (1994), Màster en Ecologia i Biologia Vegetal per la UAB (1990) i Màster en Tecnologia i Gestió Ambiental, per la UPC (2001). Ha estat investigador del Centre de Recerca Ecològica [...]
