Marià Martí Viudes
Els parcs naturals i/o rurals periurbans són espais protegits que, pel fet de trobar-se als voltants d’aglomeracions urbanes, estan sotmesos a les seves pressions i influències, cosa que constitueix un tret diferencial essencial en relació amb els espais que estan allunyats de les zones densament poblades.
«Parc periurbà» no és una categoria de protecció en si mateixa. El terme periurbà significa ‘en el límit d’una aglomeració urbana’ i per tant fa referència a l’emplaçament o localització del parc en qüestió. Un parc periurbà podria integrar-se a qualsevol de les categories de les àrees protegides de la UICN depenent de les seves característiques, valors ambientals i nivell de conservació.
Constatant l’artificialització dels teixits urbans i com a compensació, fa dècades les ciutats van començar a protegir espais naturals i rurals situats als seus voltants, territoris de característiques naturals, més enllà dels tradicionals parcs urbans i zones verdes inserides al teixit urbà, verds però mancats de característiques de naturalitat. Al llarg de les darreres dècades i amb l’objectiu d’incrementar la qualitat de vida dels seus ciutadans, més i més ciutats han anat incorporant progressivament aquests espais protegits. Aquests parcs abasten tota mena de tipologies, òbviament depenent de les característiques del territori on es troben. Així, per exemple, podríem citar, entre molts: el parc de Vitosha, a Sofia (Bulgària), massís muntanyós de característiques alpines; el mont Himet, a Atenes (Grècia), i el parc de Collserola, a Barcelona-Catalunya (Espanya), serres mediterrànies de dimensions modestes; l’albufera de València (Espanya), llacuna litoral costanera envoltada d’arrossars; els turons forestals que envolten la ciutat de Buda (Hongria) i la ciutat de Kosice (Eslovàquia); el parc de Miribel-Jonage, a Lió (França), espai fluvial entre dos braços del riu Roine; el parc nacional de Kampinos, a Varsòvia (Polònia), espai forestal als voltants del riu Vístula; la Casa de Campo, a Madrid (Espanya); El parc agrari de Sud Milano i el parc agrari de Sabadell, territoris agrícoles productius, i un llarg etcètera.
Algunes ciutats, intentant anar més enllà de la protecció d’espais individualitzats i en el marc d’una concepció més verda de la ciutat, han integrat a la seva estratègia d’ordenació la idea de connectar físicament tots aquests espais, establint una franja contínua que uneix elements singulars i que en alguns casos ha acabat sent un anell verd que envolta la ciutat urbana, com el de Vitória-Gasteiz al País Basc (Espanya), o el de Frankfurt (RFA), que es connecta amb el parc regional RheinMain, que l’envolta. Totes aquestes actuacions s’integren a l’estratègia de la infraestructura verda.
La infraestructura verda la constitueixen tots aquells elements del territori que contenen hàbitats i elements ambientals que són suport de processos naturals i d’espècies animals i vegetals. La infraestructura verda és una xarxa estratègicament planificada de zones naturals, seminaturals i elements ambientals, dissenyada i gestionada per a la prestació d’una extensa gamma de serveis ecosistèmics. Per tenir la consideració d’infraestructura han de constituir una xarxa contínua que garanteixi la funcionalitat de les parts i el flux de les espècies.
A la foto aèria apareix delimitada l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i al centre es destaca el parc natural de Collserola (8.200 ha). Es dona la circumstància que la pràctica totalitat d’espais oberts (no urbanitzats) de l’AMB estan protegits, més o menys, i disposen d’elements i/o organismes de gestió, sense relació entre ells en la majoria dels casos. Aquests espais són: parc natural de Collserola, parc de la serralada de Marina, parc agrari del Baix Llobregat, espais naturals del delta del Llobregat, parc natural del Garraf, espai fluvial del riu Llobregat, espai fluvial del riu Besòs i les muntanyes del Baix Llobregat. En resum, podem considerar que a l’àmbit metropolità hi ha molts elements territorials naturals, seminaturals, rurals, etc., amb gran valor ambiental i de biodiversitat, que constitueixen les peces de la infraestructura verda metropolitana. La majoria d’aquests elements no tenen connexió territorial entre ells, és a dir, que són peces separades d’un territori fragmentat.
En la majoria dels casos, no hi ha relació directa ni plantejaments de gestió sinèrgica entre espais veïns.
Per garantir aquesta funcionalitat del territori i disposar d’una veritable infraestructura verda, caldria establir un organisme de coordinació i gestió que aglutini i dugui a terme una gestió unificada i coherent d’aquesta infraestructura. Per això és necessari que s’impliquin totes les administracions del territori en la gestió d’aquests espais tan fràgils i complexos. La connexió territorial de les peces de la infraestructura verda és essencial per garantir-ne el funcionament efectiu, per la qual cosa aquesta hauria de ser una de les primeres tasques a abordar.
Com a estratègia general caldrà subordinar la implantació de noves infraestructures dures (viàries, ferroviàries, urbanes, industrials, de transport energètic, etc.) a la infraestructura verda. Per això les administracions responsables de la implantació de les infraestructures al territori s’hauran de comprometre en l’estratègia de creació i la preservació d’aquesta infraestructura verda. La infraestructura verda no pot ser l’espai residual de territori que queda després d’haver implantat les infraestructures dures sinó que, ben al contrari, la infraestructura verda és el que ha de marcar els criteris d’ordenació i ocupació del territori.
Hem de pensar que aquestes iniciatives individualitzades de protecció s’han hagut d’anar desenvolupant dins un context, El Pla general metropolità (1976), tot i ser una eina providencial per posar ordre al desori urbanístic heretat del franquisme, no era el més adient perquè no incorporava conceptes com «sistemes hidrològics» o «ecosistemes» ni elements de criteri essencials que han anat prenent força en els anys subsegüents, tals com «biodiversitat», «connectivitat», «sostenibilitat», «serveis ecosistèmics», etc. Des d’aquest punt de vista, el PGM patia un cert immobilisme i ha anat quedant obsolet.
El documents posteriors de planificació urbanística, com el Pla territorial metropolità de Barcelona (2010), ja incorporen aquests conceptes i els tenen en compte a l’hora de fer propostes d’implantació d’infraestructures o de creixements urbans. Baixant a un nivell més proper, el Pla director urbanístic metropolità (PDU), iniciat l’any 2015 i amb l’avanç de pla aprovat el 2019), juntament amb el Pla d’ordenació urbanística metropolità, és l’instrument per a l’ordenació urbanística integrada de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que incorpora tots aquests conceptes que estaven absents i ha de permetre que la infraestructura verda sigui una realitat mes enllà d’una suma de peces de territori i bones voluntats.
Tot i així, insisteixo, haurà d’haver-hi una gestió integrada i unificada i dotada econòmicament. No n’hi ha prou de tenir un gran document. El paper ho aguanta tot però, com també es diu, pot acabar sent paper mullat. Àrdua tasca ens queda per davant!
Publicat simultàniament a Diari de Sabadell (https://www.diaridesabadell.com/sabadell/opinio/capital-natural/)
Marià Martí Viudes
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Marià Martí ViudesLlicenciat en Biologia (1975) i Doctor en Ciències Biològiques (1979) per la Universitat Autònoma de Barcelona. Director gerent del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola (1993-2021). Secretari general de FEDENATUR – Federació Europea d’Espais Naturals i Rurals Metropolitans i Periurbans 1997–2017. Director del II Simposi (1995) i [...]
