Núria Güell, Levi Orta i el «discurs d’investidura»
Molts artistes han intervingut en portades de vinils, però la majoria buscant la simple provocació o, quan no, l’artefacte estètic. És el cas dels Sonic Youth quan treballen amb Raymond Pettibon o Richard Kern, potser amb l’excepció de quan Gerhard Richter va fer la portada del Day Dream Nation amb la seva obra Candle. El vinil de Medievo (Discurso de investidura) és una xarxa amb quatre nodes: el primer és l’obra gràfica de Núria Güell i Levi Orta; el segon, la música de Medievo; el tercer, la producció de l’Automàtica; i el quart, el “públic”. Els autors (gràfics, musicals, productius) són, abans que autors, recol·lectors: els primers de dades històrico-polítiques, els segons de dades musicals i polítiques, els tercers de velles màquines. Núria Güell i Levi Orta juguen al llarg de tota la seva carrera artística amb els límits legals, s’ubiquen en el centre on el poder executa les seves armes per desarmar-les. En la portada i contraportada del vinil s’hi poden veure els lleons del Congrés dels Diputats, dues escultures de bronze que protegeixen simbòlicament l’entrada del Palau de les Corts; però també són un símbol del que hi podem trobar a dins: lleons que, vistos des d’un perfil, semblen animalons jugant amb les seves andròmines, i vistos des de l’altre són animals sense depredadors que quan queixalen, maten. Els lleons són un símbol de la política de Madrid i d’Espanya, com diu a la Wikipedia, però històricament representen Louis Daoíz i Pedro Velarde, que van morir lluitant a Madrid contra els invasors francesos encapçalats per Napoleó, per la pàtria, el 2 de maig del 1808, quan els homes morien per les seves pàtries, quan ningú posava en dubte que morir per la pàtria era tan ridícul i sospitós com aquell que sempre parla sol, quan ningú subratllava que tota “pàtria” té implícites les seves funestes conseqüències. Els lleons actuals són la tercera nissaga, fets amb els canons que l’exèrcit espanyol va prendre a la Batalla de Wad-Ras, a la Guerra d’Àfrica contra el Marroc el 1860. Allà queda l’ADN de la història, obrant significat des de la passivitat de l’estàtua; un paisatge escultòric que concentra en la seva imatge les ruïnes d’un passat colonial. A nivell mitològic representen Hipòmenes i Atalanta, una gran nimfa caçadora que va ser destronada per l’heroi. País patriarcal per excel·lència, Espanya viu dels homes que moren per la pàtria i dels lleons que encara ens recorden que l’honor es cobra el preu del vassallatge. L’obra gràfica continua a l’interior del disc, on es pot veure una planta base del Congrés (pla) i, al costat, un recull de premsa d’actes de subversió al poder (contraplà): l’agressió a Silvio Berlusconi, l’afusellament de Ceaucescu, la mort de Gadaffi, la sabata contra Bush, les accions d’Abbie Hoffman, Unabomber, Julia Hilles, Antonio Vidal o Lucio Urtubia, entre d’altres. Pla-contraplà, que cadascú jutgi, que la bomba esclati a la consciència de l’espectador sacsejat. Com deia Postman, quan la societat esdevé un públic, llavors la possibilitat de la mort de la cultura esdevé una realitat. Hem de deixar de ser públics, en pro d’allò públic. La música i els vídeos de Medievo dialoguen amb l’obra gràfica de Núria Güell i Levi Orta d’una forma directa: trobadors apocalíptics de l’era digital, disparen amb el MIDI un banc de sons de la xarxa o d’altres procedències (per exemple, de sons que graven percudint sobre objectes físics o accionant aparells), aboquen i remesclen en el final cut les imatges que el Youtube ens brinda de polítics infames; la seva obra parteix dels detritus audiovisuals i sonors contemporanis, també dels detritus polítics, per fer una crítica, lírica i crua alhora, del poder establert. Pla (l’exercici del poder)-contraplà (la denúncia d’aquest abús de poder). En tercer lloc hi ha la màquina de producció, l’Automàtica, una vella impremta reciclada a mans de joves dissenyadors crescuts en l’entorn digital que no volen perdre la materialitat de l’obra, la consciència productiva que donen les màquines antigues, en un fer on el desfer també pren cos –a diferència de la producció digital, on tot pot ser eliminat sense que això ens generi cap tipus de dilema. Sobrevola la nostàlgia, però sobretot la cura en el procés productiu. Tota denúncia esdevé un procés de cura i, alhora, una renúncia a una forma determinada d’exercici de poder. Com deia Isabel Escudero, hi ha el “no” del pare, el de les prohibicions, el dels deu manaments, el de la Llei, però després hi ha el “no” del poble, el que diu prou a la violència fàctica permanent del sistema a mans dels seus gestors (banquers, polítics i grans empresaris). Els tres nodes del vinil (Núria i Levi, Medievo, l’Automàtica) converteixen aquest segon “no” en un “sí” per al públic esdevingut poble, el quart node, el més important. La intervenció en el disc de Medievo de Núria Güell i Levi Orta continua a les pàgines centrals d’aquesta revista i continuarà en d’altres escenaris, en d’altres suports, en d’altres moments, expandint-se víricament, replicant-se pel bé de la consciència pública. Si els futuristes (o els feixistes, com deia Benjamin) deien «fiat ars pereat mundus» (“Que es faci l’art, que mori el món”), si la postmodernitat ha volgut retre culte a l’obra efímera, en aquest cas entrem en l’esfera de l’obra replicada per fer perdurables alguns passatges de la vida efímera, de la memòria històrica; tot sigui perquè les generacions futures recordin, tot sigui perquè les generacions presents despertin.
Ingrid Guardiola
Núria Güell (Vidreres, Espanya, 1981). Amb un posicionament estricte orientat a generar mecanismes per a la dissidència, el treball de Núria Güell aborda i reformula els límits de la legalitat, detectant els abusos de poder comesos per les institucions que ens governen a través de la legalitat establerta. Els seus projectes es desenvolupen com tàctiques disruptives en contexts específics que alteren les relacions de poder instaurades, en què s’involucra i col·labora amb agents i institucions convidats, creant xarxes multidisciplinàries. Graduada en arts per la Universitat de Barcelona (Espanya), continua els seus estudis en la càtedra d’art de conducta a l’Havana (Cuba) sota la direcció de Tania Bruguera. El seu treball s’ha exhibit a la biennal de l’Havana, de Pontevedra, de Ljubliana, de Liverpool i de Göteborg, així com a la triennal de Tallin i en museus de Barcelona, l’Haia, Madrid, Hertogenbosch, París, Nova York, Chicago, Miami, Formigine, Londres, Estocolm, Estambul, Leipzig, Bucarest, Zagreb, Cali, Lima, Berlín i Graz, i en diversos centres socials autogestionats. www.nuriaguell.net
Levi Orta (1984) és un artista que investiga el component creatiu dins de l’allò polític centrant-se en les imprecisions de la frontera art-política, imprecisions on la realitat es torna irracional i, en conseqüència, una obra d’art en potència. Orta està interessat en ressaltar el matís subversiu de les realitats político-artístiques reproduint els seus propis mecanismes i estratègies, sempre des d’una postura cínica que atempta de forma solapada contra allò hegemònic. Graduat del ISA de l’Havana el 2010 i de la Cátedra de Arte Conducta el 2009, ha realitzat exposicions personals a la Galerija Miroslav Kraljvić, la Fonderie Darling, la Galería Servando, el Sant Andreu Contemporani, la Fundación Ludwig de Cuba i la Salle Zero. Ha participat a biennals com la de l’Havana, de Pontevedra, de Liverpool i del Merco Sur. En els últims anys ha participat en exposicions a Alemanya, Estats Units, Espanya, França, Israel, Brasil, Mèxic, Canadà, Croàcia, Regne Unit i Cuba. També ha rebut premis com Estudio 21 a l’Havana, DES PACIO de Costa Rica, la beca del SOMA per cursar estudis a Mèxic, la residència Fonderie Darling a Montréal i TRIBE a Ljubliana. Viu entre l’Havana i Barcelona. http://ortalevi.blogspot.com.es
Medievo. Des de les arques de l’infern quotidià, entre el fàstic que provoca l’actual sistema feudal disfressat de democràcia i sota la fascinació del magma tectònic de Youtube i les pantalles de tub, Medievo ens llança una oda a la ràbia compartida en aquest context de crisi. Electrònica de repetició, obscuritat i melodies de galera per a l’acoso y derribo explícit a la classe política. Sota el braç, ganivets afilats i el seu primer ep, Discurso de investidura. http://medievo.org
Gemma Cascón i Llorenç Ugas Dubreuil
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Gemma CascónGemma Cascón és fotògrafa, interessada en la documentació de territori. Editora del mitjà de difusió cultural Week&Sabadell. Autora de la secció Formes de desaparició i co-coordinadora de la secció zona_zero d’aquesta revista.
-
Llorenç Ugas DubreuilEs forma a l’Escola Illa de Sabadell i l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, on s’especialitza en Fotografía d’autor, Entorn, imatge i creació, Tècniques de positivat antic i Conservació de col·leccions fotogràfiques. El cos central dels seus projectes s’articula al voltant de l’estudi de la ciutat i el paisatge. Compagina [...]
