Imatge d’Imanol Buisan
L’art de convertir l’ordinari en extraordinari, o la prosa en poesia, és el que emergeix en la narrativa de Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957): un art de la transfiguració de l’ordinari de la vida que es manifesta amb tanta bellesa fins i tot en l’horror que es llegeix a Un bosc infinit (Proa).
Es pot viure de moltes maneres: superficial i fins i tot banal, o de manera intensa i profunda en les arrels que ens fan i ens desfan, o en les aigües més abissals d’un pou. A través dels ulls, i de tots els sentits d’en Martí, un nen encara, assistim a la narració en capítols curts d’un drama rural que s’inspira en el paisatge conegut per l’autora: l’empordanès, però que, a l’època de postguerra, aquesta manera de viure radical, entre llums i ombres, no devia ser gaire diferent de les muntanyes dels Pirineus, o en terres de paisatge abrupte com el del Priorat. Indrets bells i terribles al mateix temps com l’àngel descrit a la Primera elegia de Rainer M. Rilke.
L’art de convertir l’anècdota en categoria, això és la gran literatura: un treball curós amb les imatges i les paraules, sumat a una atenció a la vivència, en carn i ànima, dels esdeveniments per part dels protagonistes del relat: en Martí sobretot, però també la mare Lola, i el germà Jaume, i a la seva manera terrible també el pare pagès, però amb vocació de caçador, amb el que representa el poder que la caça atorga sobre la vida i la mort a través d’una arma que, això no obstant, es pot tornar en contra de qui l’empunya. Tota arma és de doble tall i una escopeta no és l’excepció.
Una vida dura, difícil, tant pot embrutir, enfangar, com purificar i elevar l’ànima. A Un bosc infinit els càstigs, tant corporals com espirituals, es presenten amb una gran violència expressiva, i l’amor, quan n’hi ha, es mostra en els límits dels sentits travessats per la potència del llenguatge: en Martí adora la seva mare, que veu feta d’aigua i d’aire en el seu desig de volar de la presó quotidiana que li és el mas on viuen.
La personalitat sensible i la intel·ligència emocional d’en Martí ha estat pastada per la «diferència»: el jovenet té desmais (epilèpsia) i, arran d’una nit de càstig tancat al graner pel seu pare irat, el noiet pica i pica la porta fins que es trenca la mà, que queda morta. Així, esguerrat de per vida, ha d’acarar les burles dels amics que no en són pas, d’amics, sinó botxins. Per menys de res l’estomaquen.
El món rural, l’aspresa del qual es fa visible mitjançant imatges d’una visualitat esplèndida a la novel·la Un bosc infinit, és d’un altre segle, si bé per edat l’he conegut en part en el més recòndit del Penedès de la meva infantesa, en un petit poble on tot es magnificava perquè tot el que es viu és a tocar. És per aquest motiu que el relat de Rosa Font se m’ha fet proper en aquells «caires vius», com els descrivia Víctor Català en els seus contes, o en aquelles morts a la primavera de Mercè Rodoreda.
No sé si s’ha estudiat la importància de la geopsicologia: el marc físic on té lloc la vida anímica de les persones. Rosa Font, que ha situat l’epopeia d’en Martí en un lloc anomenat Riuvell, s’empara de la metàfora del bosc que tant identifica la salvatgia com la possibilitat d’escapar-se’n. Un bosc infinit que també té arrels en l’aigua com en un dels somnis d’aquest relat en què història i llegenda pesen igual: «Ho sabies, Martí, que visc en un poble al fons del riu», li diu la Sabina, la dona que va ajudar la seva mare a parir-lo. Un part difícil: el nadó venia de natges. Imatges transcendents, doncs, ja que l’aigua simbolitza el món dels sentiments i la Sabina els té destrossats, com l’infant que ve de natges ja representa un auguri de les dificultats que trobarà fora del si de la mare. A Un bosc infinit, de Rosa Font, tot és el que sembla, però transfigurat per la percepció sensible d’en Martí, que en fa un sentit, fins i tot quan els cels s’empassen la llum, perquè així és el món, enfosquit, quan s’ha de viure amb temor i sense amor.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Teresa Costa-GramuntEscriptora. De formació humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més de quaranta llibres entre assaigs, narracions, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles literaris i d’opinió en diversos mitjans. Premiada en [...]
