La 58a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ha confirmat una tendència que ja fa anys que s’intuïa: Sitges viu el millor moment de la seva història pel que fa a repercussió mediàtica i assistència de públic. Aconseguir entrada per a determinades sessions s’ha convertit en una autèntica gimcana i els carrers de la vila tornen a omplir-se d’un públic molt heterogeni, lluny d’aquella època en què el festival era patrimoni gairebé exclusiu dels aficionats al terror i al fantàstic més militant.
L’equip d’Àngel Sala ha consolidat un model que funciona. El festival és una referència internacional, continua atraient estrenes de primer nivell i s’ha convertit en un esdeveniment cultural que va molt més enllà de les projeccions.
Ara bé, aquest èxit també posa de manifest les limitacions del model. Les entrades s’esgoten en qüestió de minuts, els allotjaments pengen el cartell de complet mesos abans i els preus es disparen. Encara és més preocupant l’estat d’alguns espais de projecció, una situació agreujada pel tancament del Retiro.
Tot plegat evidencia una realitat difícil d’ignorar: la demanda supera de llarg la capacitat del festival. Si Sitges vol continuar creixent, abans haurà de decidir com evitar que el seu propi èxit es converteixi en el principal obstacle.
Si una cosa ha caracteritzat aquesta edició és una certa sensació de continuïtat. El nivell mitjà ha estat correcte, però sense aquella successió de descobertes que converteixen una edició en memorable. No ha estat una mala edició, ni de bon tros, però sí un festival dominat per l’ofici més que no pas per l’entusiasme. Les bones pel·lícules hi eren, però costava trobar aquella obra capaç de generar unanimitat entre crítica i públic, com havia passat en edicions recents amb The Substance o Poor Things. La impressió general és la d’un festival sòlid, ben programat, però amb menys capacitat de sorpresa.
Palmarès
El palmarès és coherent amb el que s’ha vist durant els deu dies de festival. Sense grans polèmiques ni decisions extravagants, el jurat ha optat per premiar un ventall de pel·lícules que representen força bé la diversitat del fantàstic contemporani. Tot i això les projeccions més comentades han quedat fora de concurs.
La consolidació de la secció Sitges Collection reforça aquesta sensació. La secció s’ha convertit, de fet, en un festival paral·lel on sovint s’acumulen les produccions de més ressò internacional. Aquest any hi convivien pesos pesants com Frankenstein, de Guillermo del Toro; Bugonia, de Yorgos Lanthimos; Dracula, de Luc Besson; The Ice Tower, de Lucile Hadžihalilović; The Life of Chuck, de Mike Flanagan, o títols més irregulars però comercials com The Home o The Black Phone 2.
Això explica per què moltes de les pel·lícules que més conversa generen acaben quedant fora de competició. Com a conseqüència, el palmarès oficial no sempre coincideix amb les obres que acaben marcant l’edició.És una aposta legítima des del punt de vista de la programació, però també desdibuixa parcialment el valor del palmarès.
El guardó a la millor pel·lícula ha recaigut en la noruega La hermanastra fea (Den stygge stesøsteren), una reinterpretació tan perversa com intel·ligent en clau de body horror del conte de la Ventafocs. Emilie Blichfeldt utilitza l’univers dels contes tradicionals per construir una sàtira ferotge sobre els cànons de bellesa, el culte al cos i l’obsessió per la perfecció física. Lluny de ser una moda passatgera, el body horror viu una autèntica segona joventut (recordem que el seu origen el podríem trobar en el Cronenberg més primerenc) i sense arribar a l’impacte cultural que va tenir The Substance l’any passat, la seva victòria és del tot merescuda i confirma que el gènere continua sent una eina magnífica per abordar conflictes socials ben actuals. Un premi just per un film molt atractiu visualment.
El Premi Especial del Jurat ha distingit ex aequo The Furious i Obsession, dues obres molt diferents però representatives de la diversitat que busca Sitges des de fa uns anys. La primera és un blockbuster del cinema de garrotades coreà que fa les delícies de les platees sitgetanes, mentre que la segona arriba amb el hype de ser la pel·lícula de terror independent de l’any, combina elegància formal, humor negre i tensió psicològica al voltant d’un tema gens original.
També era difícil discutir el premi a la millor direcció per a Park Chan-wook gràcies a No Other Choice. Després d’una filmografia pràcticament impecable, qualsevol nova obra seva es converteix automàticament en un esdeveniment. Sense arribar a la transcendència d’Oldboy, The Handmaiden o Decision to Leave, Thirst o la trilogia de la venjança, el director sud-coreà continua demostrant una sofisticació visual que molt pocs cineastes contemporanis poden igualar. El premi a Park Chan-wook és, probablement, el més indiscutible del palmarès. Potser no és la seva millor pel·lícula, però fins i tot un Park Chan-wook menor continua jugant en una altra lliga.
En l’apartat interpretatiu, Rose Byrne ha estat reconeguda per la sobrevalorada comèdia dramàtica If I had legs, I’d kick you, mentre que el premi masculí ha anat a parar, de manera poc habitual, al conjunt del repartiment de l’australiana The Plague, sòlida exposició del tema del bullying. Sense grans artificis ni efectismes, construeix una atmosfera opressiva i inquietant recolzant-se sobretot en el treball coral dels seus intèrprets, una de les virtuts que el jurat va voler reconèixer. El guardó al millor guió ha estat per a la comèdia tailandesa A Useful Ghost, una de les propostes més imaginatives del festival que versa sobre la reencarnació d’un home en aspiradora. La seva combinació de fantasia, comèdia negra, melodrama i crítica social desafia qualsevol classificació. Aquest tipus de cinema només sembla possible al sud-est asiàtic, on els gèneres conviuen amb una naturalitat que el cinema occidental sovint ha perdut.
Entre els premis tècnics destaca la fotografia de La virgen de la tosquera o la banda sonora d’Exit 8, dues produccions que, sense ocupar grans titulars, aporten una personalitat visual i sonora molt marcada. Els efectes especials de Honey Bunch completen un palmarès que, probablement, serà recordat més per l’equilibri que no pas per decisions especialment arriscades.
En definitiva, un palmarès coherent amb el nivell general del festival: correcte, variat i sense grans escàndols. Potser és el reflex més fidel d’una edició que ha tornat a batre rècords d’assistència i ha demostrat un excel·lent estat de salut, però que cinematogràficament ha ofert més regularitat que no pas excel·lència.
Pel que fa als premis honorífics, Sitges manté una saludable voluntat de reivindicar figures fonamentals del gènere, encara que la llista creixi any rere any fins al punt de diluir una mica l’excepcionalitat del reconeixement, però continua permetent veure desfilar alguns dels grans noms del fantàstic: Terry Gilliam, Joe Dante, Peter Chan, Carmen Maura, Sean S. Cunningham, Benedict Cumberbatch, Ben Wheatley, William Fichtner o Enzo G. Castellari. El director italià és un magnífic exemple d’un creador sovint menystingut que va saber dotar de personalitat moltes produccions d’explotació italianes. Títols com Keoma continuen demostrant que el talent no sempre depèn dels diners.
Inauguració i clausura
Alpha de Julia Ducournau compleix perfectament la funció que s’espera d’una inauguració: prestigiar el festival i marcar-ne el to. Potser no serà una d’aquelles obertures que es recordaran durant anys, però representa bé la línia que Sitges ha consolidat les darreres edicions amb una directora que es va donar a conèixer precisament a Sitges amb la seva opera prima.
The long walk va baixar el teló amb dignitat amb l’adaptació d’una obra de Stephen King que no entenc com no s’havia adaptat abans.
Producció nacional: diversitat de registres
Sitges ofereix un lloc prominent a les estrenes nacionals. L’edició d’enguany confirma que no totes les propostes arriben a bon port, però gairebé totes tenen alguna cosa a dir, una virtut que no sempre es pot atribuir a moltes produccions internacionals molt més ben finançades.
Paul Urkijo continua consolidant-se com el gran especialista del folk horror peninsular. Després de l’originalíssima Errementari i d’una Irati visualment correcta però un xic decebedora, amb Gaua confirma que ha trobat una veu pròpia. Ambientada en la persecució de bruixes del segle XVII, la pel·lícula torna a beure de la mitologia i de la tradició oral basca amb una posada en escena exquisida. Continua demostrant que ningú treballa el fantàstic d’arrel folklòrica a casa nostra amb tanta convicció.
L’altra gran proposta va ser Decorado, el nou llargmetratge d’animació d’Alberto Vázquez després de les excel·lents Psiconautas i Unicorn Wars. El seu imaginari continua sent profundament pessimista, carregat d’humor negre i personatges grotescos, amb una estètica immediatament reconeixible. És una obra que difícilment agradarà a tothom, però confirma que l’animació per a adults continua donant algunes de les propostes més personals del cinema espanyol. Vázquez continua fent una animació radicalment allunyada dels cànons comercials i és un dels creadors més personals del panorama europeu
En un registre radicalment diferent, Ion de Sosa ha presentat Balearic, una de les pel·lícules que va generar més controvèrsia durant el festival. Amb una premissa tan senzilla com un grup de joves atrapats per uns gossos durant la nit de Sant Joan, el director construeix una experiència hipnòtica de to experimental, més interessada en l’atmosfera que en la narrativa convencional. És el tipus de proposta que divideix la platea entre fascinats i desesperats, però precisament aquesta és una de les virtuts de Sitges.
Qui tampoc deixa indiferent és Eduardo Casanova. Després de Pieles i La piedad, torna amb Silencio, una nova provocació visual tenyida de rosa que utilitza el fantàstic per parlar de l’estigma, la diferència i la discriminació. Casanova continua sent un autor excessiu, barroer per a alguns i brillant per a d’altres, però és difícil negar-li una personalitat inconfusible. El seu cinema pot incomodar, però mai resulta anodí, una qualitat cada vegada més escassa.
Finalment, Vieja loca, òpera prima de Martín Mauregui, aprofita fins a l’última gota el magnetisme de Carmen Maura, absolutament desfermada interpretant una dona amb demència convertida en autèntic malson domèstic. El plantejament és prometedor i la barreja entre humor negre i terror funciona durant part del metratge, però el guió acaba repetint les mateixes situacions i perd intensitat a mesura que avança.
En conjunt, sense cap obra rotundament excepcional, una saludable diversitat de registres —animació, folk horror, terror psicològic, experimentació formal i fantasia queer— demostra que el cinema fantàstic produït aquí viu un moment de creativitat molt més interessant del que sovint se li reconeix.
Europa: bon múscul creatiu
El cinema europeu continua sent un dels grans pilars del festival, tot i que sovint juga una partida diferent de la del cinema asiàtic o nord-americà. Més pendent de l’atmosfera que de l’impacte immediat, més interessat en els personatges que en l’espectacle, Europa continua reivindicant un fantàstic que no renuncia a la mirada d’autor. Aquesta edició n’ha estat una bona mostra, amb propostes molt diverses però unides per una mateixa voluntat de fugir dels camins més previsibles.
A banda de la gran triomfadora del festival (Den stygge stesøsteren), una de les propostes que més comentaris va generar va ser Reflection in a Dead Diamond (Reflet dans un diamant mort), dels belgues Hélène Cattet i Bruno Forzani. Fidels al seu univers estètic, els directors tornen a oferir un exercici de cinema exuberant, carregat de referències al giallo, a l’eurospy dels anys seixanta i al còmic pop europeu. Com ja passava amb Amer o L’étrange couleur des larmes de ton corps, l’experiència és eminentment sensorial. Alguns espectadors la trobaran fascinant; d’altres hi veuran només un artifici visual. En qualsevol cas, és difícil negar que pocs cineastes actuals treballen la imatge amb tanta personalitat.
França aportava també Le Roi Soleil i Chien 51. La primera aposta per un fantàstic intimista i elegant; la segona recupera la ciència-ficció distòpica amb una clara voluntat de dialogar amb els grans clàssics europeus. Cap de les dues són prou rodones, però justifiquen la seva selecció.
Curiosament, el mite de Dràcula ha tingut una presència destacada aquest any. Tant Dracula, de Radu Jude, com el Dracula de Luc Besson demostren que el vampir més cèlebre de la literatura continua oferint infinites possibilitats de reinterpretació. En mans de Jude, el personatge es converteix en una excusa per desplegar sarcasme polític i cultural. Un seguit d’esquetxos irregulars units per un fil conductor, la part més aprofitable conformen una cinta excessiva en tots els sentits. Besson, en canvi, opta per una revisió del mite desacomplexada, entretinguda i amb evidents influències de la versió de Coppola. Dues visions oposades d’un mateix mite que evidencien fins a quin punt els grans clàssics encara continuen inspirant noves lectures (aquest mateix any, Robert Eggers també n’ha fet la seva versió).
Entre les incorporacions més estimulants destaca La città proibita, una de les propostes més satisfactòries de la selecció europea, capaç de combinar espectacle i personalitat. Gabriele Mainetti és un dels protegits de Sitges. El vaig descobrir a la seva òpera prima Lo chiamavano Jeeg Robot i el vam poder seguir amb Freaks out. En aquesta tercera proposta, combina el cinema d’arts marcials amb el cinema neorealista italià i, sorprenentment, està més encertat en la seva vessant oriental. Tot i així, és un dels directors europeus a tenir més en compte en el panorama fantàstic gràcies a la seva marcada personalitat.
Tothom esperava la nova entrega finlandesa de Sisu: Camino a la venganza. El bon regust que havia deixat no decep en aquesta continuació que reprèn el camí de la primera entrega amb la mateixa contundència física i un toc de cartoon que li escau d’allò més bé. The Holy Boy construeix un relat incòmode al voltant de la fe i la culpa en una proposta més que interessant. The Things You Kill confirma que Turquia continua aportant un cinema de gènere inquiet, elegant i molt suggeridor.
En conjunt, Europa ha ofert probablement la selecció més equilibrada del festival. Potser li ha faltat aquella obra destinada a convertir-se en fenomen popular, però ha compensat aquesta absència amb una notable diversitat de registres i una clara aposta pel cinema d’autor. Si el cinema asiàtic continua sorprenent per la seva energia i Hollywood per la seva capacitat industrial, Europa manté intacta una qualitat que Sitges sempre ha sabut valorar: la voluntat de continuar experimentant sense perdre de vista els personatges ni les idees.
Àsia continua marcant el ritme
Si hi ha una cinematografia que manté una regularitat envejable dins del fantàstic és l’asiàtica. Any rere any, mentre Hollywood continua obsessionat amb les franquícies i les fórmules repetitives, Corea del Sud, el Japó, Tailàndia o la Xina continuen aportant una mirada pròpia al gènere. Aquesta edició no ha estat una excepció. Ja hem comentat la seva àmplia representació en el palmarès, però hem tingut altres propostes ben interessants.
Corea aportava una de les propostes més contundents amb Old Woman with a Knife, adaptació del conegut thriller de Gu Byeong-mo. El plantejament —una assassina veterana obligada a afrontar el pas del temps— podria haver caigut fàcilment en els clixés del cinema d’acció, però la pel·lícula sap combinar la violència seca característica del cinema coreà amb una inesperada mirada melancòlica sobre l’envelliment. Sense reinventar res, funciona gràcies al carisma dels seus personatges.
El Japó tornava a demostrar la seva capacitat per convertir les idees més senzilles en experiències inquietants. Exit 8, adaptació del fenomen independent sorgit del videojoc homònim, juga amb la repetició, els espais quotidians i la paranoia creixent fins a construir una proposta tan minimalista com efectiva. Amb molt pocs elements aconsegueix generar una tensió constant, confirmant que el terror japonès continua sent molt més suggeridor quan insinua que no pas quan ho mostra tot.
La resta de la representació asiàtica també va mantenir un nivell notable. Monster Island recuperava el gust pels monstres gegants sense caure en la simple nostàlgia, mentre que She Has No Name demostrava una vegada més l’ambició visual del cinema xinès contemporani. Potser cap d’elles acabarà convertint-se en una obra de culte, però totes evidencien una indústria que continua assumint riscos creatius.
Mereix una menció especial New Group, una de les sorpreses més agradables de la programació asiàtica. Sense necessitat de grans artificis, construeix un relat sòlid i molt ben interpretat que confirma la capacitat del cinema oriental per convertir premisses aparentment senzilles en experiències absorbents. És una d’aquelles pel·lícules que probablement no ocuparà grans titulars, però que molts espectadors recordaran amb afecte quan passin els mesos.
En un registre molt diferent, Tristes Tropiques aposta per un cinema més contemplatiu i ambigu, on l’atmosfera acaba pesant tant o més que la trama. Potser exigirà més paciència a l’espectador, però també demostra que Sitges continua reservant espai per a un fantàstic que fuig de les convencions comercials.
Si alguna conclusió es pot extreure després de tants anys és que Sitges continua necessitant el cinema asiàtic. Fa dues dècades aquestes pel·lícules arribaven al festival com petites rareses destinades a un públic molt específic. Avui formen part del nucli dur de la programació i, en moltes ocasions, continuen oferint les propostes més estimulants de tota l’edició.
Hollywood: molt ofici, poques sorpreses
Com acostuma a passar des de fa uns anys, la representació anglosaxona era la més nombrosa del festival, però no necessàriament la més estimulant. Hollywood continua dominant el mercat mundial i Sitges segueix essent un magnífic aparador, però cada vegada costa més trobar-hi aquella obra capaç de marcar un abans i un després. L’ofici continua sent impecable; la sorpresa, cada cop més escassa. El nivell general ha estat correcte, fins i tot notable en alguns casos, però la sensació de déjà-vu ha aparegut massa sovint.
Una de les propostes que despertava més expectació era Bugonia, el retorn de Yorgos Lanthimos després de l’èxit de Poor Things. Tot i allunyar-se del barroquisme visual del seu anterior treball, el director grec continua demostrant una enorme facilitat per convertir situacions aparentment absurdes en una sàtira incòmoda i carregada de mala llet en aquest remake de Save the green planet amb unes entregades interpretacions de tots els seus protagonistes.
També hi havia molta curiositat per Death of a Unicorn, sobretot per veure com Alex Scharfman combinava terror, humor negre i fantasia en una premissa tan delirant que gairebé es ven sola. Però la pel·lícula funciona millor quan abraça sense complexos el seu vessant més irreverent que no pas quan intenta construir un discurs més profund.
Una altra de les sorpreses agradables ha estat Together, que recupera el terror psicològic més íntim i demostra que encara és possible generar inquietud sense recórrer exclusivament a grans desplegaments d’efectes especials. En un registre semblant, Honey Bunch destaca per la seva cuidada factura tècnica i un treball visual molt superior al que acostuma a oferir aquest tipus de produccions independents.
En canvi, altres títols han deixat una sensació més irregular. The Home, malgrat comptar amb un plantejament prometedor, no acaba de trobar el to adequat i alterna moments inspirats (pocs) amb d’altres força previsibles (la majoria). Osiris pateix un problema similar: una idea atractiva que es dilueix a mesura que el guió acumula girs cada vegada menys convincents. Tampoc Good Boy aconsegueix anar gaire més enllà d’uns plantejaments inicials força estimulants però resolts amb excessiva convencionalitat. En canvi, Primate parteix d’un contingut més que trillat, però la seva magnífica execució fa que sigui una obra amb aroma de sèrie B totalment gaudible. Tornado és un western ben original i gaudible, com la proposta modesta de Hellcat.
Entre les propostes més radicals sobresurt Redux Redux, un exercici de ciència-ficció independent que prefereix apostar per les idees abans que pel pressupost, una d’aquelles pel·lícules imperfectes però honestes que solen trobar a Sitges el públic ideal. Una impressió semblant deixa It Ends, que construeix una atmosfera molt suggeridora i de desenllaç sorprenent. Dead Lover aporta una bona dosi d’humor negre i excentricitat en un entorn “arty” que va exasperar a part del públic. Tornado impressiona per la seva força visual. Crushed, en canvi, demostra que Simon Rumley continua preferint incomodar abans que complaure, en una proposta del tot fallida — com també passa amb Odyssey i Slanted, que malgrat el seu atractiu punt de partida, acaben sent pel·lícules que no saps ben bé per on agafar. We bury the dead estaria un graó per damunt, però peca del mateix mal: un atractiu començament que de seguida es dilueix cap el camí més tradicional. Més regular és Blood shine, estranya proposta que barreja amb prou encert folk, horror i sectes.
Finalment, cal mencionar V/H/S Halloween, una nova entrega de la franquícia que sembla haver trobat la fórmula per reinventar-se periòdicament sense perdre la seva essència. Com és habitual en aquest tipus de pel·lícules episòdiques, conviuen segments molt inspirats amb d’altres força més rutinaris, però el conjunt continua mantenint aquell esperit lúdic que tant agrada al públic de Sitges. En la mateixa línia, la repesca del vuitanter clàssic de videoclub Deathstalker és una divertidíssima aventura d’espasa i bruixeria.
Entre les descobertes més estimulants sobresurt Mother of Flies, un excel·lent exemple de terror independent sostingut per una atmosfera opressiva i una gran economia de recursos de la sempre interessant família Addams. Sense fer gaire soroll, construeix un relat sòlid, molt ben interpretat i amb una tensió que creix de manera constant, demostrant que encara és possible fer bon cinema de gènere sense necessitat de grans pressupostos ni d’acumular girs de guió
En conjunt, el cinema anglosaxó ha ofert exactament el que s’esperava d’ell: professionalitat, bons mitjans i entreteniment de qualitat. El resultat és una selecció solvent i agradable de veure però amb poques pel·lícules destinades a deixar una empremta duradora en la memòria dels espectadors.
Les que no fallen
Hi ha festivals que viuen exclusivament de les estrenes. Sitges, afortunadament, no és un d’ells. Les retrospectives continuen sent una de les seves grans fortaleses perquè recorden que entendre el present també implica revisitar el passat. Veure aquests clàssics en una sala plena d’aficionats és molt més que un exercici de nostàlgia: és una celebració col·lectiva del cinema fantàstic.
La selecció d’enguany ha tornat a combinar obres canòniques amb recuperacions menys previsibles. Han passat més de quaranta anys i The Terminator de James Cameron conserva una energia i una precisió narrativa que molts blockbusters actuals envejarien. Brazil de Terry Gilliam manté intacta la seva sàtira visionària, mentre que Delicatessen confirma que l’univers de Jeunet i Caro continua essent tan singular avui com fa tres dècades.
També va ser un encert recuperar Young Frankenstein, una de les grans comèdies del cinema fantàstic. L’humor de Mel Brooks continua funcionant amb una naturalitat sorprenent i confirma que la paròdia només envelleix bé quan darrere hi ha una autèntica admiració pel material original. En un registre oposat, Picnic at Hanging Rock conserva intacte el seu magnetisme i recorda que la suggestió acostuma a ser molt més poderosa que qualsevol explicació.
Sitges també encerta reivindicant títols menys habituals. Lo spettro, El triángulo diabólico de las Bermudas o Atolladero formen part d’aquell patrimoni heterodox que el festival sempre ha sabut protegir. Potser no ocupen els primers llocs en les llistes de clàssics, però expliquen igualment la història del gènere i han anat adquirint una condició de culte gràcies al pas del temps.
Especial menció mereix [REC]³. Durant anys ha estat considerada l’ovella negra de la saga, però el temps juga al seu favor. Vista avui, es valora millor la decisió de Paco Plaza de reinventar la fórmula abans que repetir-la mecànicament. Potser no és la millor entrega, però probablement sí la més valenta.
I després hi ha les pel·lícules que mai fallen. Piranha, Tremors, Friday the 13th o American Psycho continuen provocant aplaudiments, rialles i complicitats col·lectives. El públic ja coneix cada escena, però això no resta intensitat a l’experiència; ben al contrari, la converteix en un ritual. Aquestes projeccions recorden d’on venim i per què ens agrada tant aquest gènere.
Aquesta és, probablement, la gran virtut de les retrospectives de Sitges. No són un simple homenatge al passat, sinó una prova del cotó sobre quines pel·lícules han resistit realment el pas del temps. Algunes revelen imperfeccions que abans passaven desapercebudes; d’altres emergeixen encara més grans. En qualsevol cas, totes recorden que el futur del cinema fantàstic només s’entén si es manté viva la memòria dels seus clàssics.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
