‘Revenge’, l’opera prima de Coralie Fargeat
El festival de Sitges celebra la seva cinquantena edició amb una salut de ferro, en el punt més àlgid pel que fa a l’èxit de públic, a l’organització i a la selecció d’obres. Els resultats confirmen la línia ascendent. El festival supera any rera any la venda d’entrades (un 10% més aquest any) i els artistes que visiten el certamen —Guillermo del Toro, que ha apadrinat el festival, i figures de la talla de Susan Sarandon, Dario Argento, Robert Englund, Frank Langella, Udo Kier, William Friedkin o Johnnie To— no fan sinó confirmar que Sitges és el festival de cinema fantàstic de referència mundial.
Les gairebé 200 pel·lícules que nodreixen les diferents seccions són una selecció prou àmplia del cinema de gènere que s’ha pogut veure als festivals de Cannes, Venècia, Sundance, Toronto o Vancouver i també incloïa algunes estrenes mundials, moltes de producció nacional. Aquest any ha obert el festival The Shape of Water, recentment guardonada a Venècia, i també cal remarcar la curosa i cada cop més àmplia selecció de clàssics o obres oblidades acabades de restaurar, així com els espais de cinema de gratuït (amb el Brigadoon al capdavant). Tanmateix, hi ha marge de millora, començant per la creació d’una sala més digne que l’actual Tramuntana.
Els guardons, com és habitual, no han estat exempts de polèmica. Tot i que alguns films comptaven amb l’aprovació de gairebé tothom, el jurat ha seguit la tendència dels darrers anys de premiar obres de distribució difícil i així poder aconseguir la seva estrena a les sales comercials. El principal guardó ha anat a parar a Jupiter’s Moon, de Kornél Mundruczó, i ha generat una divisió d’opinions considerable. Pel que fa a la resta del palmarès, s’ha repartit entre les obres que més unanimitat han generat entre el públic, com Thelma de Joachim Trier, Revenge de Coralie Fargeat, Marlina the murderer in four acts de Mouly Surya, Dave made a maze de Bill Watterson, Creep 2 de Patrick Brice, The Battleship island de Ryoo Seung-wan, As boas maneiras de Juliana Rojas i Marco Dutra,The Killing of a sacred deer de Yorgos Lanthimos, Brigsby bear de Dave McCary, The ritual de David Bruckner, Matar a Dios de Pintó i Caye, A special lady de Lee An-kyu i fins i tot la raresa d’enguany, Kuso d’Steven Ellison.
Un ventall molt ampli que resumeix bastant satisfactòriament el millor de l’edició, més enllà de les debilitats personals de cadascú i l’oblit entre els premis d’obres que juguen en una altra divisió i ja deuen tenir la distribució assegurada, com Brawl in Cell Block 99 de S. Craig Zahler i Wind River de Taylor Sheridan. Errementari, de Paul Urkijo Alijo, també es va quedar sense premi tot i ser l’obra més original i sorprenent de l’edició.
La proposta americana per excel·lència és Brawl in Cell Block 99 que, tot i no ser rodona, confirma les expectatives generades amb Bone Tomahawk, la primera pel·lícula del director vista a Sitges fa un parell d’anys. L’estructura d’ambdós films és molt semblant, amb dues parts ben diferenciades (una presentació molt pausada que poc a poc desencadena una tempesta). En aquest cas Craig Zahler canvia el western pel drama carcerari en un intens descens a l’infern del seu protagonista, que té com a referència perdedors clàssics però íntegres a l’estil de Lee Marvin o Steve McQueen. Zahler confirma moltes virtuts com ara el guió, el pols narratiu, les bones ambientacions i el color, que el converteixen en un dels directors novells amb més personalitat i expectatives de futur. He trobat a faltar, però, acabar de perfilar uns secundari que a priori semblaven molt interessants.
Wind River és un drama en clau de thriller en uns paratges desolats i nevats, amb ritme molt lent i una aurèola tràgica. La història pot ser convencional però el mèrit recau en uns personatges i unes interpretacions convincents i el bon treball del director de Hell or High Water, un altre nom que cal tenir en compte.
The ritual, de David Bruckner, i Annabelle: Creation, de David F. Sandberg, són dos típics productes de terror però amb un nivell bastant superior al que estem acostumats, amb un guió sòlid, personatges cuidats, interpretacions correctes i efectes aconseguits. Creep 2 de Patrick Brice tenia el difícil repte de superar l’efecte sorpresa de la primera part i s’inclina per l’humor negre i l’autoparòdia, en un film que es salva principalment pel carisma de Mark Duplass.
Brigsby Bear, de Dave McCary, Dave Made a Maze, de Bill Watterson, i Kuso es podrien catalogar com a comèdies de cine independent. La primera és un retrat agredolç del personatge interpretat convincentment per Kyle Mooney que dóna una altra volta de rosca al tema del noi alienat que s’ha d’assimilar al món que l’envolta (repesqueu Bad Boy Bubby). Dave Made a Maze destaca per un imaginari estètic original i té un humor més excèntric, amb la història d’un noi i els seus amics que es perden en un laberint fet al menjador de casa. Kuso, per la seva banda, porta fins a les últimes conseqüències l’humor del mal gust amb les desventures d’uns personatges perduts en un món extret de la Troma més grollera. Tot i així, algunes pinzellades humorístiques, la seva plasticitat i l’embolcall musical fan que sigui la raresa d’enguany a Sitges, similar a The Greasy Strangler l’edició passada.
Cinema oriental en baixa forma
El cinema oriental no ha estat tan afortunat com en edicions passades. Com la majoria de blockbusters americans, els asiàtics també han adoptat una duració que supera les dues hores i gairebé mai amb arguments de pes per a fer-ho.
A diferència de les notables The Battleship Island, de Ryoo Seung-wan (en un muntatge del director) i Blade of the Inmortal de Takeshi Miike (l’obra que fa cent de la seva filmografia), The Villainess de Jung Byung-Gil és un bon exemple de film víctima de la seva duració. Era un dels títols que més expectatives havia generat i va decebre de totes totes: les virtuts de les seves escenes d’acció (més aviat escasses) i el malabarisme visual que mostren no justifiquen ni de bon tros la resta de metratge. A A Special Lady, de Lee An-kyu, li passa una mica el mateix, tot i ser molt més equilibrada; la temàtica no és gens original però està filmada amb elegància i ben desenvolupada, encara que et deixa la sensació d’haver vist un producte correcte però acadèmic.
El cinema llatí ha destacat principalment per la brasilera As boas maneiras, de Juliana Rojas i Marco Dutra, de la que no es pot explicar gaire cosa sense destripar-ne el contingut. La pel·lícula està dividida en dues parts ben diferenciades, la primera més ben executada i amb unes interpretacions molt convincents i la segona més esbojarrada, més desequilibrada i amb més personatges. Tot i això, és un dels descobriments del festival.
Pel que fa a Europa, la sorpresa va ser la francesa Revenge, l’opera prima de Coralie Fargeat, un exageradíssim rape and revenge amb una estètica i un plantejament de les escenes d’acció sublims. Tot i les múltiples referències, és un producte amb personalitat pròpia. A November, de Rainer Sarnet, no li ha fet cap favor la comparació amb The Witch perquè tot i tenir alguns elements terrorífics s’inclina més aviat cap a la comèdia de tocs surrealistes en el marc del folclore estonià. Tot i la seva manca d’equilibri, és ben gaudible però la sensació final és que no arriba on prometien els seus fantàstics deu minuts inicials. Thelma, de Joachim Trier, és un coming-of-age amb elements sobrenaturals (amb una joveneta com la de Grave l’any passat o la famosa Carrie) però des d’una perspectiva intimista i amb alguns girs que la fan prou original.
Dimonis bascos
Errementari, del debutant Paul Urkijo Alijo i produïda per Álex de la Iglesia, és la proposta més singular i a la vegada l’obra més rodona dels films nacionals presentats a Sitges. Adaptació d’una llegenda vasca, el film compta amb unes interpretacions sòlides, uns ambients reduïts però molt ben cuidats, equilibri entre drama i comèdia i a més a més s’atreveix a recrear un infern molt original que remet a Méliès o a les fantasmagories dels orígens del cinema.
Entre les decepcions cal incloure el retorn de Balagueró amb The Muse. La novel·la que serveix de base ja deu justejar, el guió suposo que l’acaba d’espatllar i continuem amb unes interpretacions pèssimes i un rodatge on el director sembla dur el pilot automàtic. En resum, una obra desangelada que no es perdona a Sitges. Matar a Dios, de Pintó i Caye, és una comèdia negra (segurament amb Àlex de la Iglesia com a referent) que va tenir una bona acollida tot i que s’ha de reconèixer que jugava a casa. Tot i els seus alts i baixos és una proposta amb implicació i entusiasme. Dhogs, d’Andrés Goteira, era una de les apostes del festival i va generar, com suposo que s’esperava, divisió d’opinions. Si us haig de ser sincer, entre els que la consideren una meravella i els que diuen que és una presa de pèl, em posiciono amb la minoria que pensa que té una bona idea central que segurament donava per un curt, però tot el que l’envolta rarament qualla en un producte unitari. Arder, de David González Rudiez, el viatge cap a la redempció d’un rodamón qualsevol, és una altra proposta arriscada de Sitges, una obra modestíssima, sense so i rodada en blanc i negre. Tot i les seves limitacions aconsegueix fer-t’hi entrar gràcies a un muntatge excel·lent.
I per tancar la paradeta, m’agradaria fer-vos una recomanació: descobriu (o redescobriu) El vampiro (1957), del mexica Fernando Méndez, que vàrem poder gaudir en una còpia restaurada (tot i un so no gaire bo) al millor escenari possible, el Casino Prado.
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
