Portada Quadern nº 211. Fotografia de Patxi Ocio i Casamartina.
Mentre que les humanitats reculen als instituts i a les universitats, cada cop estan més presents en altres àmbits de la societat. Aquesta paradoxa ens ha semblat un motiu suficient per a destinar un temps a una reflexió pausada i profunda sobre el moment que estan travessant. Un moment marcat per uns canvis socials, tecnològics i polítics importants, que obliguen les humanitats a interessar-se per nous camps i descobrir noves problemàtiques. Però al mateix temps aquest canvis estan transformant les condicions de producció, de transmissió i de recepció de les humanitats: la digitalització dels clàssics ja s’ha completat i representa un immens pas endavant cap a la realització del somni de Dante Alighieri (si l’essència de l’ésser humà és conèixer, llavors només la humanitat, com a tal i en el seu conjunt, la podrà realitzar plenament). Mentre que creix l’interès privat per les humanitats i les iniciatives privades entorn d’elles, en l’àmbit públic s’enfronten a una relativa desconsideració general, i darrerament es tornen a enfrontar amb ideologies contràries als seus valors —i sembla que el fenomen vagi creixent—. Són preocupants aquests assalts polítics i aquesta desafecció pública, però no pas per a les humanitats, sinó per a nosaltres mateixos. Elles, nascudes entre l’aristocràcia romana, renascudes entre l’oligarquia comerciant italiana, sempre s’han trobat molt còmodes fora de la democràcia i no patiran gens si demà només un cercle reduït en manté la flama. Són els nostres règims de llibertat, fonamentats en els valors de l’humanisme, els que estan en perill.
Coordinat per Maria de Vallibana Serrano.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
