Sitges 2019: bon cartell i poc fantàstic

Temps de lectura: 6 minuts

La 52a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, del 3 al 13 d’octubre, ha convertit un any més Sitges en l’epicentre del fantàstic. Ángel Sala i el seu equip mantenen l’estructura consolidada els darrers anys, aprofitant el bon moment comercial i crític (només cal veure el palmarès dels festivals europeus de referència) que viu el cinema de gènere.

La venda d’entrades ha estat similar als darrers anys i els convidats nombrosos (tot i que alguns rumors apuntaven que un contratemps financer d’última hora havia fet reduir substancialment la llista). Entre els presents hi havia Sam Neill, Asia Argento, Maribel Verdú, Russell Mulcahy, Javier Botet, Nikolaj Coster-Waldau, Aaron Paul, Charles Band o Pupi Avati. També, a to amb els temps que corren, es va destacar l’important nombre de directores (més de 20) presents a la programació.

El nivell general ha estat prou notable tot i que no va haver-hi cap obra capaç d’eclipsar les altres. Tot i això és una llàstima que l’organització no pogués projectar Parasite, de Bong Joo-ho (Palma d’Or a Cannes) o el Joker de Todd Phillips (Lleó d’Or a Venècia), dues opcions magnífiques per obrir o tancar el festival en comptes de les tèbies In the tall grass de Vicenzo Natali i The Vigil de Keith Thomas. Tampoc s’entén que el leimotiv del festival siguin els 40 anys a Mad Max, però que no se’n faci cap projecció ni vingui cap convidat.

Els pràcticament 40 guardons van anar a parar, entre altres, a El hoyo, la sorpresa d’enguany, o a propostes com Bacurau, Adoration, Vivarium, Daniel isn’t real o J’ai perdu mon corps.

Un altre punt fort van ser les reposicions de clàssics o de cintes oblidades, tant a la secció Brigadoon com a les sales, majoritàriament al meravellós casino Prado, entre ells Possession d’Andrzej Zulawski, Crash de David Cronenberg, The rainbow thief d’Alejandro Jodorowsky, I nuovi barbari de Enzo G. Castellari o el cicle dedicat al taiwanès King Hu, amb noves restauracions dels seus espectaculars wuxia.

 

La sorpresa de ‘El Hoyo’

A la secció oficial hi participaven cinc opera prima: Cuerdas de José Luís Montesinos, Amigo d’Óscar Martín, Ventajas de viajar en tren d’Aritz Moreno, Paradise Hills d’Alice Waddington i El hoyo de Galder Gaztelu-Urrutia, la triomfadora del festival.

Partint d’una idea i d’un guió suggeridors (la vida en una presó vertical, on l’accés al menjar depèn del nivell on et trobes) i gràcies a les bones interpretacions, El hoyo és un producte amb personalitat pròpia, amb referències a Cube, Snowpiercer o High-rise.

Ventajas de viajar en tren, basada en el material literari d’Antonio Orejudo i amb un repartiment de luxe —amb Luís Tosar al capdavant— és una obra incòmoda, d’aquelles pel·lícules -benvingudes siguin- que se’t queden al cap donant voltes durant dies i provoquen sentiments oposats.

Paradise Hills va ser molt criticada, principalment per l’antipatia que provoca la seva directora, però s’ha de reconèixer que aquest conte de fades és una raresa i, malgrat un guió fluixet, té interpretacions convincents i sobretot un imaginari i un disseny de producció ben originals.

Amigo també va agradar, principalment pel treball de Javier Botet i la realització convincent, tot i els convencionalismes del guió. També es van poder veure altres produccions locals com la modesta i efectiva La jauría.

Entre el cinema llatinoamericà d’enguany destaca la brasilera Bacurau, de Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles, una barreja de cinema d’acció, crítica social i costumisme, la història d’un petit poble del Brasil, amb Sonia Braga al capdavant, que s’enfronta a l’esperpèntic grup de mercenaris liderat per Udo Kier.

Huachicolero, d’Edgar Nito, és un drama desesperançador, el viatge a l’infern d’un noi que necessita diners per regalar un mòbil a la seva enamorada i es veu immers en l’espiral devastadora de la màfia dels lladres de benzina mexicans. També 4×4, de Mariano Cohn, opta per la crítica social i el problema de la inseguretat a l’Argentina, amb la història d’un lladregot que queda atrapat dins un cotxe.

 

Referents orientals

Des de fa anys el cinema oriental és un dels grans referents de Sitges. A més de liderar la secció d’animació, no hi falten mai thrillers –majoritàriament coreans– o propostes de directors inclassificables que ja són de la casa, com Sion Sono (aquest any amb The forest of love), Takashi Miike (First Love) o Sabu (Jam i Dancing Mary). Lee Su-Jin (Idol) i Tetsuyia Nakashima (It comes) també s’han convertit en assidus del festival.

L’obra que més passions va despertar va ser The gangster, the cop, the devil, de Lee Won-Tae amb el carismàtic Ma Dong-seok de protagonista. És un thriller més que correcte (un terreny en el qual els coreans han esdevingut mestres) i que fusiona amb encert persecucions i un final judicial. El mateix protagonista va fer doblet amb Unstoppable, de Kim Min-Ho, un thriller més lleuger i amb tocs d’humor, on el protagonista ha de rescatar la seva muller. L’argument piramidal recorda Point Blank.

La japonesa We are little zombies, de Makoto Nagahisa, és una comèdia estrafolària amb un imaginari visual desbordant. Pel que fa a la Xina, l’obra més destacada va ser The wild goose lake, de Diao Yinan, director de Black Coal, un retrat dels baixos fons amb personatges perdedors i una estètica molt cuidada, que recorda The Killing of a Chinese Bookie (i això són paraules majors).

 

Cinema francès a dojo

Entre el cinema europeu, França va ser el país amb més pel·lícules, entre elles L’angle mort, de Patrick-Mario Bernard i Pierre Trividic -la història del Dominick, capaç de tornar-se invisible, un do que cada cop li costa més controlar- una idea suggeridora però malmesa per una execució oblidable.

Les partícules, de Blaise Harrison, és un coming-of-age amb embolcall fantàstic mentre que The room, de Christian Volckma, parteix d’una premissa interessant –una parella descobreix a la seva nova casa una habitació secreta que té el poder de materialitzar qualsevol desig– però que no dona per tot el metratge, malgrat els esforços d’Olga Kurylenko. Més reeixit és l’humor absurd de Le Daim, de Quentin Dupieux, amb Jean Dujardin obsessionat per la seva jaqueta de pell.

De la producció francòfona sobresurt J’ai perdu mon corps, de Jérémy Clapin, un film d’animació sobre les peripècies d’una mà que busca el seu propietari. Una joia ben recomanable, que conjuga a la perfecció el gènere d’aventures, el drama i la crítica social.

El cinema belga va oferir un parell de films estimables. El primer, Adoration, de Fabrice du Welz (director de Calvaire i Alleluia) explica la relació entre un noi i una adolescent ingressada al sanatori on treballa la seva mare. La primera part, que transcorre a l’hospital, té més consistència que la fuga posterior però la pel·lícula té bones localitzacions i interpretacions sòlides, amb reminiscències de Deep end, de Jerzy Skolimowski. Per la seva banda Patrick, del belga Tim Mielants –les vicissituds d’un home que busca desesperadament el seu martell en un càmping nudista, tractades en clau de cinema negre– és una experiència ben agradable.

Entre el cinema europeu destaca també Koko-di koko-da, de Johannes Nyholm, (Suècia), un conte de fades depriment i macabre que deixa una sensació estranya i agradable alhora, així com la italiana The nest, de Roberto de Feo, que aposta pel classicisme de terror gòtic, amanit amb un gir final sorprenent.

 

Acció i comèdia en les produccions anglosaxones

Les propostes anglosaxones, que representen la majoria de la producció mundial de cinema fantàstic, han optat enguany per l’acció i la comèdia. La pel·lícula neozelandesa Guns akimbo, de Jason Lei Howden (director de Deathgasm), proposa una peripècia d’acció accelerada amb Daniel Radcliffe perseguit per una colla d’assassins pintorescos. Evidentment, l’argument i la crítica social són el de menys i si no ets capaç de posar-te el cervell en off acabes esgotat de tants trets i garrotades.

Ready or not, de Tyler Gillett i Matt Bettinelli-Olpin, també vol fer-nos passar una estona trepidant amb la història d’una núvia que intenta sobreviure a la ‘tradició’ de la seva família política d’intentar assassinar-la la nit de noces. Tot i l’humor negre, que no sempre funciona, i una violència amb el fre de mà posat, per intentar ser una pel·lícula comercial, la cinta va ser una de les que més va agradar a Sitges.

La canadenca Come to daddy, d’Ant Simpson, una comèdia estrafolària amb tocs de sang i fetge amb Elijah Wood, també fa ús de l’humor negre, igual que la canadenca Harpoon, de Rob Grant, les desventures prou distretes d’un triangle amorós (i odiós) perdut en un iot.

A l’australiana Little monsters, d’Abe Forsythe, Lupita Nyong’o i Alexander England queden envoltats de zombis durant una excursió amb nens. La bona química entre els protagonistes contagia bon rotlle i la converteixen en una pel·lícula apta per a (gairebé) tots els públics.

Però no només hi ha hagut comèdies més o menys macabres. Vivarium, de Lorcan Finnegan, posa tot el pes en els intèrprets, Imogen Poots i Jesse Eisenberg, amb un guió que sembla sorgit d’un episodi de la Dimensió Desconeguda.

Daniel isn’t real, d’Adam Egypt Mortimer, és una altra proposta atractiva, no tant per la seva idea (un noi amb un amic imaginari) sinó pel seu desenvolupament, amb influències de Clive Barker i David Cronenberg. A més, els actors principals, Miles Robbins i Patrick Schwarzenegger (fills respectius de Tim i Arnold) aproven amb bona nota.

The Lodge, de Severin Fiala i Veronika Franz, és la segona pel·lícula dels creadors de Goodnight mommy (2014). Com a bons austríacs, han mamat el cinema incòmode de Haneke i tornen a fer una obra amb un to i una ambientació molt sòlida, però que es limita a repetir l’exercici de la seva primera obra.

 

Rob Zombie, honest com sempre

Agradi més o menys Rob Zombie, ningú pot posar en dubte la seva honestedat per fer els films que li agraden, amb segell propi. L’inici esbojarrat de 3 from Hell -la tercera part de la trilogia que va començar amb House of 1000 corpses (2003)-

sintetitza el bo i millor del seu director. Una pel·lícula, doncs, que entusiasmarà als seus fans i que la resta destrossarà (mai he entès l’afany masoquista que porta a la gent a veure coses que no els hi agraden, quan ja saben que es trobaran…)

També vam poder veure The lighthouse, de Robert Eggers. El director de The witch confirma les expectatives amb una segona obra colpidora i que beu dels clàssics, tant a nivell formal (un format reduït i en blanc i negre que ajuda a transmetre la sensació d’angoixa i claustrofòbia) com temàtic (la vida i la mort, la força de la naturalesa, les misèries humanes…). Destaca sobretot el tour de force entre els titànics Daniel Defoe i Robert Pattinson, que interpreten dos faroners perduts en un illot de Nova Anglaterra a finals del segle XIX. Una experiència al mateix temps plaent i extenuant.

En resum, un any de bones pel·lícules a Sitges, però amb una sensació estranya, que surava a l’ambient durant tot el festival, fins que la va sintetitzar el periodista i crític Carlos Pumares, conegut a Sitges pels seus estirabots, quan al bell mig de l’Auditori Melìa es va exclamar: «Todo muy bien pero,¿dónde está lo fantástico?”.

Comparteix!