Crònica del proper cinema d’aquest segle XXI
Després de l’èxit de la seva primera pel·lícula com a director, Shadows, el 1958, l’actor John Cassavetes, com a nou cineasta emergent, va veure complert el seu projecte de poder experimentar amb els seus actors, en la seva idea d’aconseguir poder treure el millor que cada un d’ells duia a dins, a través de treballar les seves emocions, i també la seva pròpia identitat amb la improvisació. Amb aquest primer film, començaria per a Cassavetes el que esdevindria una gran i pionera filmografia com a director de cinema independent. I sempre amb històries al servei de l’actor. Podem observar com, a l’esmentada Shadows, s’arriba a muntar el primer pla desenfocat d’un actor, ja que, per a aquest intencionat experiment, Cassavetes havia pogut tornar a fer possible la seva intenció: l’actor seguia esdevenint l’objectiu més esperat per a aquest jove director; objectiu que sempre suposava poder treure el millor del treball dels seus actors.
Se sap que Cassavetes feia cinema acollint-se a Charlie Parker i a altres grans autors de jazz, els quals sempre preferien començar a gravar en qualsevol estudi improvisant: sempre sense voler assajar abans, no fos cas que a la primera vegada «hi hagués un miracle» en el resultat. Aquest realitzador, per tant, també optava per fer que tot el seu equip i ell es llencessin a la piscina. I que la càmera anés rodant, mentre que els actors es trobaven amb la superació d’aquesta mena de pànic escènic durant tot aquell moment, a partir del qual sentien el soroll del motor de la càmera, tan bon punt aquesta començava a rodar. Però foren uns rodatges de repetir moltes preses, en aquesta recerca de la perfecció de Cassavetes en el treball de l’actor —la mateixa recerca d’aquesta perfecció que tant buscava en cada nova pel·lícula que aconseguia aixecar—. Foren temps, també, en què la durada dels metres de pel·lícula de 16 mil·límetres que cabien dins del xassís de la càmera eren limitants pel que fa a la llibertat de captar el «moment màgic» de l’actor, dins d’aquests determinats minuts que proporcionava la durada de la cinta. També els minuts (sempre claus) de canviar el xassís de la pel·lícula acabada pel xassís de la nova pel·lícula verge, per tal de tornar-la a col·locar a la càmera, suposaven un temps d’or que l’actor o l’actriu perdien.
40 anys després de Shadows, per posar un exemple, l’any 1998, quan encara no havia sortit al mercat (ni tan sols a la indústria audiovisual) el digital, existia, de totes maneres, el mateix invent que havia aparegut amb la invenció de la televisió: el vídeo, format que va permetre al realitzador Lars von Trier la llibertat d’aleshores ja poder començar a cremar, per exemple, les més de dues hores de gravació que la cinta d’aquest suport electrònic proporcionava. Fou a partir d’aquest primer experiment —produït i estrenat el 1998 i intitulat Los idiotas— quan, ara, el realitzador danès va poder treure el millor resultat de tots els seus actors, gràcies al nou pas que el vídeo analògic li havia facilitat. Si abans mencionàvem l’aparició d’un primer pla desenfocat, en aquell Shadows que Cassavetes havia dirigit uns 40 anys abans, ara, en aquest film de Los idiotas, Lars Von Trier es permet el luxe de poder muntar un pla en el qual es veu en pantalla la perxa del micròfon del tècnic de so, ja que aquest director sabia que ara els actors havien arribat a un alt nivell de poder emocionar tant l’espectador que ja podia començar a permetre’s de saltar-se normes. Però ja ho diuen, que «no hi ha res de nou sota el sol». Perquè, mentre que Cassavetes (i la resta de cineastes del New American Cinema a Nova York) ja se saltaven les normes, en paral·lel a París també Rohmer (i la resta de cineastes de la Nouvelle Vague) ja se saltaven l’eix, entre altres experiments. Però seguien trobant-se amb la limitació de la durada de la cinta, limitació que no s’acabaria fins als nostres dies: primer amb la llibertat de la durada de les cintes de vídeo, i en l’actualitat amb l’arribada del digital.
I és que en l’actualitat, en una era en què la cinta ha mort, tota la cultura que se seguirà produint —al llarg de la resta d’aquest segle XXI, i també posteriorment— acabarà arxivada en targetes o en discs durs, amb la falta de limitacions que, fins a la data d’avui, ara et proporcionen les més de 20 hores de gravació d’una càmera digital. I això sumat al fet que filmar ja no només es troba a l’abast dels directors de cinema: en aquest moment ja no hi ha tampoc límits pel que fa a l’esmentada limitació amb la quals els cineastes es trobaven abans, la de quan el xassís de la càmera de cel·luloide (que llavors havies de dur a rebel·lar al laboratori) feia que un hagués d’esperar a veure el seu producte rebel·lat en una moviola o en una cabina de projecció.
Ara, tenim la immediatesa de veure tots els resultats finals al moment de ser acabats. La mateixa immediatesa de poder veure la Gioconda sense haver d’anar al Louvre, i a més a l’instant. I la immediatesa, també, de trobar-nos davant d’un gran aparador que acabarà esdevenint les biblioteques, les hemeroteques, els museus o les filmoteques del demà. I en què, des del moment mateix de penjar-la a la xarxa, aquella feina teva pugui viure per sempre en una pantalla, sense deteriorar-se i sense envellir ni morir.
A partir d’ara, doncs, també ens quedarà per endavant el fet de preocupar-nos per la bona conservació (i la bona permanència en el temps) d’aquest nou llegat cinematogràfic, i que ara estan rebent les filmoteques, les quals, amb el pas dels anys, han pogut comprovar la bona conservació (sumada a la bona qualitat) de què segueixen gaudint tots els arxius fílmics rebuts en 9,5, o en 8, Súper 8, Single 8, 16, Súper 16, o 35 i 75 mil·límetres. D’aquí ve que, uns 15 anys enrere, diferents filmoteques de diferents països del món es reunissin per debatre el futur de la vida de totes aquestes noves produccions, ara acabades en digital. Però, tal com hem esmentat abans, avui ens queda l’esperança de la supervivència d’aquesta nova cultura dins les xarxes: dins d’aquest gran aparador obert les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any, i que és ara Internet.
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Sergi RubióCursant el darrer any d’Educació Social a la Universitat Ramon Llull, el 1993, a l’edat de 15 anys, es va iniciar en el cinema amateur. Com a aspecte d’interès, el 1996, a l’edat de 18 anys, va dirigir el llargmetratge documental ‘Torrella, una vida pel cinema’. I a partir [...]
