Llaminadura agredolça. “Elogi de l’error”, d’IMAD ABU SÀLEH

Temps de lectura: 5 minuts

DAVID MADUEÑO SENTÍS

 

Imatge d’Imanol Buissan.

Sovint, la informació de què disposem a Occident dels països de l’Orient Mitjà i Llunyà és escassa, parcial i mediatitzada per tota mena de lectures interessades. També passa amb la seva literatura, i és per això que, en aquest sentit, val la pena destacar la tasca de l’editorial Karwán, un projecte que vol apropar-nos lectures significatives del món àrab, amb edicions exquisides en català i castellà.

Confessarem d’entrada que d’Imad Abu Sàleh (Egipte, 1967) no en sabíem —ni en sabem— gaire res, tan sols el que ens comenta la traductora, Valèria Macías Pagès, a les gires del llibre. Poeta aclamat per la crítica del seu país, nascut en un poblet a la riba del Nil, llicenciat en periodisme, ha publicat vuit llibres, en els quals, segons se’ns explica, la poesia serveix com a lent d’augment de la realitat quotidiana per tal d’extreure’n una bellesa lírica. Tanmateix, quan comencem a llegir la poesia de Sàleh, aquesta mena d’experiencialisme avant la letre deixa pas a una meravellosa col·lecció de profundes reflexions sobre les paradoxes de la vida, amb imatges colpidores, que ens confronten amb veritats que, nascudes de les petiteses quotidianes, es fan enormes, i ens deixen sovint amb un pam de nas i un regust de veritat incòmoda.

Comencem, però, adonant-nos que Sàleh construeix el llibre a partir de l’alternança de peces que funcionen com a “crítica” i d’altres que ho fan com a “elogi”. I, per tal de contradir els nostres prejudicis, aquestes apreciacions trenquen qualsevol convenció i to moral. “Somrieu als assassins, / estrenyeu-los / —calorosament— / les mans roges / després de cada massacre”, escriu a “Elogi dels assassins”. És, doncs, un provocador? No, simplement estrafà els conceptes establerts, i ens agafa amb el peu canviat quan conclou: “Aleshores els envairà l’avorriment / de matar a sang freda, sense tristor ni llàgrimes.” Al darrere de tot plegat hi ha un cant al perdó, a entendre el món com una relació de complementaris, de complicitats, de la necessitat de l’entesa i de la comprensió. Per fer-ho, Sàleh ens planta davant paradoxes sovint hiperbòliques.

“Els errors no són pedres que ens traven el pas. / Ens destorben per tal que caminem a poc a poc.” “Elogi de l’error”, el primer poema que intitula el llibre, és una meravella en què Sàleh canta a la necessitat humana d’equivocar-nos per aprendre, i d’entendre que l’error forma part de l’existència. Amb una paràbola digna de la Bíblia, defensa el dret d’Adam de seguir Eva, a qui restableix (“Eva és l’inici correcte”) i ennobleix, i fins i tot reclama el lloc de Judes: “Si no fos per tu no hauria existit la glòria del Messies.” Els referents religiosos i la discussió del dogma ja ens mostra el tarannà d’un poeta que no renuncia al sentit vital de l’espiritualitat, ni tampoc al sentit crític del llegendari que fonamenta les grans cultures que l’envolten. Al capdavall, els textos bíblics no deixen de ser això: imatges, al·legories que simplifiquen en petites peces narratives la complexitat del món. La rigidesa dels textos religiosos, però, no té res a veure amb la poesia, i la ductilitat que persegueix Sàleh el duu a jugar-hi constantment. Per exemple, el llibre s’obre i tanca amb sengles peces dedicades a “Caín i Abel”, i ho fa tant deslliurant-se del prejudici com de la ingenuïtat: “No somio que el llop i l’ovella beguin d’un mateix recipient.” Des del seu punt de vista, somia que “no hi hagi ni vencedors ni vençuts”, en què Caín vagi més enllà del símbol de maldat i esdevingui exemple de penediment.

Aquesta valentia, o incorrecció, a l’hora de reformular els mites bíblics, segueix amb una “Crítica dels arbres”, ben sorprenent si tenim en compte que l’arbre és un dels símbols més estimats per la literatura i la cultura humana, element natural, arrelat a la terra, però també espiritual, perquè fa créixer la capçada cap al cel. Tanmateix, l’arbre esmentat és el del Paradís, “l’origen de la nostra dissort”, connectant-lo amb el poema inicial. Perquè nosaltres, per culpa seva, “paguem el preu dels conflictes de Déu amb Satanàs.”

Imatge d’Imanol Buissan.

Lluny d’aquesta diatriba teològica, “Elogi del buit” és una preciositat que pren la ceba com a centre de tot coneixement. “No necessito versos, / ni quadres, / ni llibres de filosofia”, i s’atreveix a substituir la biblioteca per la cuina com a centre de la saviesa als països mediterranis, una qüestió gens menor ni errònia. Josep Pla, per exemple, té força textos en què saluda els beneficis de la liliàcia i ens recorda la bondat de la ceba confitada empordanesa. En aquest cas, després de cantar-ne les bondats, Sàlah conclou: “La gent no suporta la teva olor / perquè és tan molesta com la veritat”. Una veritat arrelada a la base de la cuina, una base que neix de la terra, i construïda per capes, al final de les quals només hi ha la veritat que dona títol al poema: el buit.

A partir d’aquí, coneixent el joc proposat, el lector no pot deixar de sorprendre’s amb l’alternança d’elogis (als assassins, al no-res, a la fosca) i de crítiques (a la llibertat, a l’amor, a la poesia) que reparteix. En un bloc d’elogis dedicats als poetes, recrea moments personals de les seves vides: qüestiona les inclinacions ideològiques d’una jove i admirada Wislawa Szymborska, qui li respon amb la paradoxa i ironia habituals; representa el moment de la mort de Lorca; viu els darrers moments de Kavafis; ens presenta el suïcidi del rus Serguei Iessenin, amant de la vida senzilla, i el seu conflicte amb Maiakovski, però també la seva amistat. I eleva Zeinab, la seva mare, a la categoria de poeta a partir de la seva saviesa popular.

També hi ha un conjunt de deu peces, “Crítica de la revolució”, en què Sàleh dona bastonades a banda i banda —poderosos i revolucionaris—, i es lamenta pels éssers humils, arrossegats o estomacats pel poder i per la revolució a parts iguals. Recordeu que a “Crítica de l’arbre” ja es lamentava que fóssim les víctimes de les lluites entre Déu i el dimoni.

Podríem seguir desbrossant un llibre deliciós, d’una humanitat esclatant, per bé que modesta, lluny de moralismes i grandiloqüències, d’una intel·ligència subtil i agusada, que aposta per engrescar el lector i, sovint, donar-li alguna clatellada. A “Crítica de la poesia” —potser la peça més szymborskiana—, un poeta confessa a una altra persona que la poesia el va seduir i després el va abandonar, i que ha anat a seure al parc per aconsellar les criatures que es dediquin a la novel·la, però que defugin de totes totes la lírica: “Aneu-hi amb compte, / a vegades s’amaga a les llaminadures.”

 

DAVID MADUEÑO SENTÍS

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • David Madueño Sentís

      Sabadell, 1976. Llicenciat en Filologia catalana per la UAB. Exerceix la docència, la correcció de textos i la crítica literària en revistes com Quadern, Caràcters i Poetari. Ha guanyat els premis Estrem i Fa de Falset (2008), Foment Literari (2008), La Mar de Lletres (2011) i Vila de Martorell al [...]