Les persones que tenen tirada per Montaigne acostumen a ser gent descreguda i amb el terrat ben moblat que, enmig dels xisclets de setembre, es retiren puntualment a pensar en la mort, com diuen que feia el perigordí. Això podria ser contraproduent i haver fet que el llibre de Jordi Bayod a Quaderns Crema, de 2022, no hagués estat gaire seductor de ressenyes, ni tampoc de noves edicions, més enllà de la primera que tinc entre mans. Cal dir, però, que el llibre de Bayod no fa servir la traducció de Proa del valencià Vicent Alonso, sinó que tradueix directament de la de Villey-Saulnier, malgrat les imperfeccions que presenta, segons ens adverteix. Bayod és el traductor recent al castellà dels assaigs de Montaigne per l’editorial Acantilado i, per tant, és tota una autoritat en la matèria, però fer servir la de Vicent Alonso, bo i consultant l’original, ens hagués semblat també assenyat i enriquidor.
Potser no és tan negatiu que un escriptor que inaugura un gènere (l’assaig) i una apertura del pensament, no només per a «intel·lectuals» —no només per a «fracassats», en la terminologia planiana— sigui també un escriptor secret: és el seu «consell prudent de limitar el judici lliure a l’esfera interna del savi», tal com explica Jordi Bayod a l’inici de la seva «introducció». Definir què és un «savi», doncs, seria la primera gran tasca de Montaigne, i així ens ho explica Bayod, un cop solventat el capítol sobre l’austeritat capitalista de l’autor del Perigord. El savi, en fi, viurà a recer del castell. Per sobre de tot, evitarà el contacte amb malalts i malastrucs, que contagien el seu ànim, i predicarà molt sobre la cosa pública sense participar-hi activament. Podríem dir que tampoc hauria de preocupar-se massa per res.
El llibre de Bayod queda dividit en deu sensats capítols, i els darrers, «La vida imperfecta» i «La perfecció» donen títol al llibre. Per ser útils, direm que la perfecció, segons Montaigne, consisteix a ser flexible: «una ànima amb diversos estrats, que sàpiga posar-se en tensió i distendre’s, que pugui conversar amb plaer amb un fuster i un jardiner». La idea d’Atanasi, d’escriure-ho tot, per tal que quedi com a exposició de vergonya pública, és una de les troballes que ens regala el llibre de Bayod. Millor que la vergonya l’escrigui un mateix per tal de ser respectat, o no, per l’únic jutge final. Com que un no en sap mai prou d’introspecció i de soledat, acaba parlant dels altres en els assaigs, explica conspicu el professor Bayod. Per a nosaltres, cal subratllar-ho, la millor ensenyança, o la que més admiració ens produeix, és la seva capacitat per rebutjar el cinisme i la nostàlgia improductiva, després de la pèrdua traumàtica del seu amic La Boétie.
Per viure bé, el mal guareix el mal, és a dir, la penitència i la disciplina cristianes poden ser un bon remei, però Montaigne sap fer equilibris i caure dret, sense dedicar-se «a dir el que cal fer a la gent». En general, el Montaigne de Bayod és alegre i jovial («cal reduir tant com es pugui la tristesa») com el Nietzsche, però s’hi troba a faltar una veu brillant que destaqui, si més no, entre la quantitat de cites que van farcint el text, on les perles sempre provenen d’altres i, moltes vegades, de veus alienes a l’especialitat. Seria fantàstic, val a dir-ho, com ens diu Reiner Stach sobre Kafka, que si Montaigne ressuscités, pogués dir-nos alguna cosa nova sorprenent que no hagués estat dita encara, però no trobem gaire cosa —o no hem sabut trobar res— que no haguessin dit abans i millor els moderns: Auerbach, Emerson, Woolf, o Valentí Puig. Amb tot, sempre és refrescant la paleografia filològica de la mà de Petrarca, Plutarc, Xenofont o Aristòtil, entre d’altres. Potser no havíem cregut en la literalitat del subtítol que parla «d’introducció», però encara així el llibre conté més reflexions de Bayod dignes de memòria, com la que culmina el capítol sobre «la vida imperfecta»: «no sembla que la distinció sobre saviesa i estultícia, entre veritat i error, pugui mantenir-se amb gaire fermesa».
Un consol, això de la niciesa, per als qui viuen lluny de l’empar del castell, del jardí amb ressol del dilluns. Molt més lluny que Montaigne, però essent lluny, amb tot, en estranya simpatia.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Edgar Tello GarciaA Edgar Tello Garcia (Barcelona, 1981) li agrada llegir dietaris, diaris i algunes memòries. Va escriure una tesi sobre J. M. Coetzee i els personatges desclassats que pul·lulen pels seus llibres. Ha escrit articles a revistes acadèmiques sobre Gabriel Ferrater, Clarice Lispector i Hannah Arendt, i d’altres de menys acadèmics [...]
