Imagina

Imatge d’Imanol Buissan.

Des de fa vint-i-un anys se celebra a Granollers un torneig internacional d’handbol base impulsat amb l’objectiu de fomentar l’esportivitat, el respecte i el joc net entre els joves esportistes. Durant els quatre o cinc dies de juny que dura aquest esdeveniment, conegut com la Granollers Cup, la ciutat es veu envaïda, literalment, per joves procedents de països de tot el món, en especial de països nòrdics. Si la missió d’aquests joves és jugar i assistir als partits d’handbol que enfronten els seus respectius equips, hi ha moments, durant el dia, que no tenen res a fer. És aleshores quan passegen, es reuneixen a les terrasses dels bars o busquen maneres de conèixer el lloc on són.

No fa pas gaire, en el decurs d’una conversa informal, Glòria Fusté, directora del Museu de Granollers, em deia que el nombre de visitants al museu havia augmentat lleugerament i que si encara no n’hi havia com per tirar coets, sí que venia a contradir allò que, des de fa molt de temps, roman incrustat en la ment de molts de nosaltres: que als museus no hi entra la gent.

Arribats a aquest punt potser ens preguntarem què té a veure la Granollers Cupamb el Museu de Granollers. Doncs bé, més del que imaginen. I és que, tal com em va seguir comentant la Glòria Fusté, resulta que un dels moments en que l’afluència de públic al museu s’incrementa lleugerament és, justament, durant la celebració d’aquest torneig internacional.

Una dada com aquesta que, en qualsevol altre moment, potser m’hagués passat desapercebuda, em va dur a pensar que si els joves esportistes d’altres països visiten els museus quan són fora de casa potser és perquè no entenen que l’esport els hagi d’impedir satisfer la seva curiositat, nodrir el seu coneixement o, simplement, saber alguna cosa més dels llocs on van. I el que em sembla més important és que aquesta curiositat passi per visitar museus en indrets on, com és el cas de Granollers, el turisme no és precisament la principal font d’ingressos.

Catalunya és un país amb un patrimoni important i una rica i variada xarxa de museus, tant pel que fa a la seva presentació com als relats que els sostenen. Des de museus dedicats a la vida rural fins a l’univers del vi passant pels de tècniques artesanals ancestrals, el món de la Mediterrània, la ciència, el romanticisme, els volcans, la preservació del llegat d’artistes del passat o del present o la conservació de valuoses col·leccions d’interès etnològic, arqueològic, antropològic, històric o artístic, són nombrosos els equipaments que, a través dels seus fons, escriuen part de la història que ens fa com som i dona forma a la nostra memòria.

Si és certa la creença que la gent no va als museus, potser en lloc de preguntar-nos com és possible que això passi, ens hauríem de preguntar què és el que es fa des de les escoles per fomentar l’hàbit de visitar els museus de forma regular —és a dir, no només un cop l’any i acompanyant l’escola— o què es fa des dels museus perquè les seves sales no semblin cementiris històrics sinó la viva imatge d’un espai despert i dinàmic capaç d’oferir, en tot moment, relats i continguts estimulants per a públics de tota mena.

Imatge d’Imanol Buissan.

Per bé que la creació de fórmules i activitats pensades per atraure nous i/o vells públics és una de les tasques a les quals es dediquen amb ganes —però cada cop amb menys recursos— els equips de gestió d’alguns dels nostres museus, crec que un dels factors a tenir en compte a l’hora de pensar la institució museu passa per entendre que la seva existència consisteix no només a col·leccionar, conservar, investigar i ordenar coneixements, sinó sobretot a comunicar-los.

En el marc d’una societat que necessita respostes evolutives per contrarestar el neguit que provoca viure en un món incomprensible, difícilment explicable i, en conseqüència, incontrolable, es fa palesa la necessitat de reactivar el potencial simbòlic d’allò que habita els museus —és a dir, les seves col·leccions— des de perspectives imaginatives i no només des del punt de vista testimonial. Enteses com a representacions d’una realitat tangible, propera i tan nostra com allunyada de les interpretacions que promouen els dispositius clàssics de la catarsi o la revelació, les obres d’un museu no només tenen la força d’enfrontar la història amb la cultura sinó també de donar a entendre que la seva funció pot ser més propera a la d’una fàbrica de creació que no pas a la d’un magatzem consagrat a custodiar el passat.

Per bé que desconec la fórmula que pugui millorar la situació dels museus al nostre país, crec que per fer front als efectes de la crisi econòmica tan prolongada que estem patint i que es tradueix, entre altres, en la paralització de les adquisicions o la disminució dràstica d’aquesta partida pressupostària, la reducció de personal i l’externalització de serveis o la reducció del nombre d’exposicions temporals, que ara mateix es mantenen durant més mesos, s’hauria de plantejar, idealment, l’actualització del seu personal —penso que per reactivar-se és necessari mirar amb uns altres ulls i que funcionar amb dinàmiques menys feixugues permetria l’entrada al museu de maneres més agosarades d’abordar les tasques museístiques— i la revisió dels seus fons, per exemple, a través de mostres que estudiïn les obres i els documents des de noves perspectives o que posin en valor obres menys conegudes.

Alguns dels requisits per convertir aquest tipus d’iniciatives en un valor a tenir en compte crec que haurien de passar per:

– Treballar no només sobre la riquesa i varietat de les col·leccions sinó, sobre tot, a partir d’aquella part més desconeguda a fi de fer possible els descobriments.

– Obrir els fons a conservadors, curadors externs al museu o a altres agents culturals per tal de reinterpretar-los a partir de relats expositius imaginatius, nous i, sobre tot, més estimulants.

– Apel·lar a la curiositat del públic amb estratègies de comunicació adients.

–Cuidar les presentacions amb muntatges que, al mateix temps que defugin els estàndards de la museografia habitual, aportin llum a altres maneres d’aproximar-se a l’art a partir d’associacions i comparacions poc freqüents.

Si abans que s’imposessin els manaments racionalistes, el museu era una mena de magatzem visitable on gairebé tot estava a la vista, on les obres havien de lluitar entre elles per poder ser vistes i on un dels factors clau era que l’espai s’aprofitava al màxim, un cop s’ha imposat la neutralitat espacial i s’ha deixat espai lliure al voltant de les obres per «afavorir» la seva contemplació, urgeix trobar noves fórmules de lectura que permetin distingir entre el temps narratiu del discurs i el temps narratiu de la història. És a dir, entre aquell que mostra, parla i es refereix a un relat acabat i explicat per un narrador —un conservador— en tercera persona i aquell que s’explica a partir d’un temps subjectiu, que coneix només una part —i una perspectiva— de la història i que desconeix cap on anirà per culminar el seu relat.

Per bé que la meva proposta defuig obertament consideracions bel·ligerants i combatives amb relació al funcionament dels museus, crec que seria bo no deixar de plantejar mai quina és la seva funció en el marc d’un temps que, més que no pas certificar, hauria de sacsejar —no escridassar— les nostres consciències tot dotant de nous valors allò que tenim, allò que habita el museu.

Frederic Montornés

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Frederic Montornés

  Crític d’art i comissari d’exposicions independent. Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (1988), amplia la seva formació acadèmica a Le Magasin, Centre National d’Art Contemporain de Grenoble (França, 1990), on s’especialitza en comissariat d’exposicions. D’aleshores ençà, sempre ha exercit la seva professió en el règim d’autònoms. [...]

  Llegir més