Imatge de Gemma Cascón.
Quan l’Alice Munro (Ontario, 1931) va començar a escriure, va ser titllada de «mestressa de casa que troba temps per escriure relats». Aquesta mestressa de casa es convertiria uns seixanta anys més tard en Premi Nobel de Literatura (2013). I ho faria com a mestra del conte contemporani i per la seva gran habilitat per mostrar les contradiccions dels éssers humans. En un article recent al Punt Avui, Valèria Gaillard la descriu com «l’escriptora de l’aparent banalitat». Aparent, perquè no en té res de banal. Els seus relats es caracteritzen «pels girs sobtats de la vida, per la intervenció de l’atzar, la desaparició i reaparició de persones, espais, temps. Allò inesperat, ple de vida, de desconcerts, de dolor, d’alegries sobtades, èxits fugissers. Les persones i les seves esperances, pors, dubtes», tal com ho descriu Soledad Puértolas.
En un moment donat, Antoni Tàpies va partir d’un fet aparentment banal com és la dificultat de posar-se els mitjons per iniciar un procés on tornava de forma especial al cos, a la corporalitat, a la condició humana reflectida en el cos fragmentat. Tàpies utilitza elements quotidians, del dia a dia, sí, com la cadira, els mitjons, l’armari ple de roba…, però això tampoc té res de banal. És un artista que precisament va lluitar per desprendre’s de tota realitat superficial i que creia que l’art podia ajudar a recuperar alguns valors fonamentals per a l’home que s’havien menystingut massa alegrement. Creia en la necessitat de tornar a la sacralització, fins i tot, de la vida quotidiana, perquè potser així li tindríem més respecte. També afirmava que hauríem d’aprendre d’altres cultures que mantenen la importància de les coses senzilles, dels petits rituals diaris, de la importància de cada gest.
Considerar quelcom banal pot ser un acte superficial. Una forma de simplificació de la complexitat. Una defensa davant la incomprensió. Una capa protectora que ens fa romandre en la superfície, allà on som incapaços de fer una immersió més profunda. Quants creadors i creadores magnífics deuen haver desaparegut pel fet de ser classificats erròniament o prematurament amb l’etiqueta de banal? És a dir, pel fet de ser condemnats a la categoria de quelcom mancat d’interès, trivial, sense cap originalitat?
GEMMA CASCÓN
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Gemma CascónGemma Cascón és fotògrafa, interessada en la documentació de territori. Editora del mitjà de difusió cultural Week&Sabadell. Autora de la secció Formes de desaparició i co-coordinadora de la secció zona_zero d’aquesta revista.
