Guillem d’Efak: un poeta de cafè amb llet

Temps de lectura: 5 minuts

ANTONI RIERA

 

«De mi sempre han dit que som de cafè amb llet. Sí, sí. Ma mare, que era negra, hi va posar el cafè. I mon pare hi va posar la llet.» Així era, així es definia i així parlava Guillem Fullana Hada d’Efak. Entre la boutade i la transcendència va transitar sempre el seu discurs i el seu món creatiu. I així vivia, també, qui es va fer dir en cercles artístics Guillem d’Efak.

 

 

Però qui era, realment, Guillem d’Efak? Què hi feia un negre de Guinea al Manacor rural de la postguerra mallorquina? Cal repassar, ni que sigui amb dues pinzellades la joventut de Guillem d’Efak per comprendre l’univers creatiu d’un homenot d’aquells que en neix un cada cent anys i gairebé mai sura.

D’Efak va arribar a Manacor a la primeria dels anys trenta, amb poc més de tres anys d’edat. Son pare, Antoni Fullana, Cremat de malnom, era un militar destinat a Guinea, aleshores colònia espanyola. El petit Guillem va néixer d’una relació de son pare amb una princesa fang. En veure-li al front la taca que distingia la nissaga dels Cremats no va tenir dubte que es tractava d’un fill seu i decidí emportar-se’l cap a Mallorca. La mare es quedà a Guinea, però la seva pèrdua i absència romangueren per sempre més dins el cor esmitjat de Guillem d’Efak.

D’anècdotes i facècies de Guillem d’Efak al Manacor de la postguerra n’hi ha a cabassos. Les mares deien als infants: «No juguis amb en Guillem Cremat, que mascara.»

Qui realment va pujar aquell nin negre dins un món de blancs va ser una germana de son pare, la tia Margalida Cremada. Ella i aquell poble mallorquí dels anys trenta ajudaren a forjar un cabal lingüístic i una mitologia de la infantesa determinant en tota l’obra posterior de Guillem d’Efak.

Té olor la infància?
Tu dius que sí,
jo dic que no.
La nostra infància
sols fa pudor.
Catalina catalana
penja el llum a la paret
i veuràs les milicianes
que ja han fet brut i net.
A la bibilí. A la bibilà.
Tu ets fora i tu ets ca.
Ja els podeu matar
que estan confessats.

Pocs poemes, o potser tots, qui sap, podrien resumir tan bé la mitificació d’aquells anys primerencs, el joc, la memòria, el to popular, el pes incommensurable de la guerra civil i les seves devastadores conseqüències, sobretot a Manacor…

En els seus darrers anys a la vila de les perles i les coves, que eren els seus anys de primera joventut, va formar part de l’Orquestra Guinea, i va ensenyar de llegir i escriure als pagesos de la contrada. Ell els ensenyava lletra i d’ells aprenia l’habilitat d’improvisar, de crear poesia oral des del no-res, des de la facècia més banal i, a més, al punt, de forma immediata.

Imatge: Actuació de Guillem d’Efak al teatre La Faràndula a principis dels anys setanta. Fotografia de Lluís Brunet.

Guillem d’Efak, però, era una ànima lliure, incapaç de romandre dins la closca de l’ou que l’havia agombolat i li havia donat forma durant els seus anys de creixement. Les mateixes persones, les mateixes converses, els mateixos indrets, serien impossibles de mitificar si no els abandonava per lliurar-se ell mateix a un creixement que no s’aturaria mai. Ell mateix recordava que Guillem d’Efak «no va néixer a Manacor i tampoc ara no hi habita, encara que mai no ha deixat de viure-hi». Partí de Manacor i va fer de miner, de veremador, de guia turístic… Però la via inestroncable del bruixot manacorí ja havia començat a brollar sense aturall: la cançó i la poesia l’acompanyarien durant tota la seva vida.

Guillem d’Efak, a Palma, cantava a La Cubana, un local musical immers dins la Mallorca daurada dels seixanta, la del boom turístic i el dobler fàcil i el sexe desinhibit. Un vespre de bauxa s’hi presentaren els escriptors Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà, Miquel Àngel Riera i Jaume Vidal Alcover. Per agrair-los la visita, d’Efak els dedicà una cançó en català. Llompart, admirat, va veure tot d’una una oportunitat única d’incorporar aquell mallorquí negre al moviment de la Nova Cançó catalana.

D’Efak començà a cantar en català als cinemes de Palma i l’any 1963 va comprendre que era el moment de fer el salt al circuit de la cançó catalana. D’aquí vendran vuit discs enregistrats amb Concèntric entre els anys 1965 i 1968, i que tres dècades més tard la discogràfica Blau tengué esment d’arreplegar en un doble CD que compila la seva discografia completa.

Imatge: Imatge corporativa del Correllengua 2015 a Sabadell. Disseny de @milvietnams (Diego Muñoz).

«A la sang hi du ritme, swing i sentit musical.» «Un nou estil d’una emotivitat extraordinària.» «No és un mallorquí que imiti un estil exòtic.» «No sé, ni m’importa, si les cançons d’en Guillem es faran populars. M’encanta, però, que les seves poesies esdevenguin cançó.» «Una veu entranyablement mallorquina i popular, una antiga ironia riolera, una alenada d’aire fresc del camp.» «En la moda actual de les cançons en català Guillem d’Efak hi ha entrat com un terratrèmol.» Són aquestes només algunes de les frases que hem triat gairebé a l’atzar entre les crítiques que s’escrigueren arran de l’eclosió del Guillem d’Efak músic.

La cantant Joana Gomila, ànima de Projecte d’Efak, una proposta de revisió, represa i reinvidicació de la música de Guillem d’Efak que va tenir el seu moment de glòria entrat el segle XXI, ho explica amb altres paraules: «Quan Concèntric li va demanar per enregistrar, amb aquella proposta ens arriben els seus discs amb uns arranjaments per a big band que són espectaculars. Avui ens poden sonar antics, però allò és jazz i és molt bèstia que ell, que venia d’una altra cultura popular que no és africana, s’hi avingués tan bé. De cop ell mescla una cosa molt tradicional amb aquell jazz que es feia en aquell moment, amb uns músics extraordinaris i amb uns arranjadors únics. L’explosió és aquesta combinació entre aquesta música popular completament lligada a la paraula com la nostra i aquests arranjaments tan americans, i amb el filtre d’uns músics molt bons.»

I encara afegeix la cantant manacorina: «Ell, com a intèrpret, és el que fa que aquella música sigui així, que tot tengui un to dramàtic, que es mou entre el cant i la interpretació. I això, per exemple, era el que sempre va dir Ovidi Montllor que havia après d’ell.»

A banda, però, dels discs i els concerts, quedava encara una nova aventura musical: La Cova del Drac. Sota el mecenatge d’Ermengol Passola i l’impuls de Josep Maria Espinàs, Guillem d’Efak obrí aquest cafè-teatre al carrer de Tusset de Barcelona, i comptà amb les actuacions dels qui serien primeres figures de la Cançó, com ara Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Marina Rossell o Ovidi Montllor. Guillem d’Efak hi actuà centenars de vegades.

Però ni les cançons, ni els discs, ni les actuacions, ni La Cova del Drac acabaren mai de donar consol a la vertadera i pregona ànsia creativa de Guillem d’Efak: la poesia. Necessitaríem un altre article sencer, o potser un llibre, per parlar-ne. Publicà en vida fins a cinc llibres de poemes, un dels quals, Madona i l’arbre, va merèixer el premi Carles Riba del 1969. Aquest any que ara estam a punt d’encetar sortirà publicada per El Gall Editor, la seva poesia completa, per a qui la vulgui revisar, conèixer o descobrir.

Començàvem amb una facècia, i acabam amb una altra. Li demanaren en una entrevista: «Vós, què us sentiu, blanc o negre?» «Mallorquí», digué. I solia afegir: «Som del Barracar de Manacor, català i europeu i, si entre aquestes coses n’hi ha d’altres, no m’interessen gens!»

Per conèixer la vida i l’obra de Guillem d’Efak es fa imprescindible la consulta de Balada d’en Guillem d’Efak, de Bartomeu Mestre, publicat en segona edició revisada per Edicions Documenta Balear l’any 2010.

ANTONI RIERA

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    •  Antoni Riera
      Antoni Riera

      Professor i periodista. Llicenciat en filologia catalana per la UIB. Després de passar per diferents mitjans de comunicació (Diari de Balears, SomRàdio, TVE-Balears) va participar en la fundació de la revista Cent per Cent, la qual va dirigir durant més d’una dècada i on encara avui col·labora setmanalment. Actualment és [...]