Imatge d’Imanol Buissan.
L’any 2017, Camille de Bernat Nadal guanya el Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra en la seva catorzena edició. El poemari neix com a reivindicació no només de l’obra sinó de l’existència de l’escultora francesa Camille Claudel, sovint eclipsada pels homes de la seva vida. Aquesta obra, per tant, a més de ser un homenatge, és una concessió de perpetuïtat.
Si cerquem el nom de Camille Claudel a Google, trobarem el següent: «Camille Claudel fou una escultora francesa, germana del poeta, dramaturg i diplomàtic francès Paul Claudel i amant i col·laboradora d’Auguste Rodin» (https://g.co/kgs/4E91WD). Encara avui se la continua definint amb certs vincles emocionals que res tenen a veure amb la gran aportació que va fer a l’escultura impressionista. Bernat Nadal li retorna la veu en el sentit més estricte de la paraula; narra en primera persona els diàlegs interns de Camille Claudel durant l’estada al manicomi on va passar més de trenta anys i on, finalment, va morir. El llibre s’estructura en tres seccions i un epíleg de Laura Borràs titulat «Una escultura feta de paraules. L’homenatge illenc i transvestit a Camille Claudel de Bernat Nadal». Hi ha tres poemes que l’encapçalen, seguit del «Cant de Camille» —que conforma el gruix de l’obra— i, en darrer terme, les «Lletres a Camille».
Els poemes que preludien el «Cant a Camille» podríem intuir que són les tres constants que veurem repetides al llarg del poemari: l’esperança, la pèrdua i els records. Aquests conceptes sintetitzen el pas de Camille Claudel pel manicomi i com, gradualment, passa per aquests tres estadis.
A diferència dels poemes del «Cant a Camille», la veu poètica podem intuir que és l’autor, ja que empra formes típiques de l’àrea balear, com ara la primera persona del plural acabada en -am («Perillós és el mar turbulent que habitam», v. 1, 2). A més, el tercer poema és una oda a la poesia, cosa que només un poeta veritable podria fer amb la cura amb què ens trobem en llegir-lo: «El temps és fugisser i no té pietat / Solament l’escriptura donarà testimoni / de gestes minúscules que van ser delitoses» (v.1-3, 3). Aquesta introducció serà el bàlsam que necessitarà el lector per endinsar-se en el diàleg planyívol que tindrà lloc a «Cant a Camille».
La segona, i més extensa, secció és el ja esmentat «Cant a Camille». Nadal té la delicadesa d’introduir cada secció amb extrets de la correspondència que enviava Camille Claudel als seus coneguts. Aquests fragments d’epistolaris ens posen directament en contacte amb l’artista i tota la lectura del poemari adopta un caràcter íntim que enganya els sentits, i per un moment dubtem de si la veu poètica és realment la mateixa Claudel. El «transvestisme» poètic de Nadal és del tot eficaç. Nadal ens parla en primera persona com si ell mateix fos Camille Claudel, amb versos ombrívols que, com escultures de bronze, adés i ara reflecteixen algun moment lúcid.
Imatge d’Imanol Buissan.
Els quinze primers poemes van dedicats a l’amor que l’ha condemnada a ser relegada a l’ombra de l’home a qui estimava. No s’esmenta el nom de Rodin, però tampoc cal, no perquè sigui vox populi sinó perquè no cal seguir-la relacionant —segons els fragments de les seves cartes— amb «l’odiós personatge» que sovint s’atribuïa mèrits que no li pertocaven «com ha fet amb la resta de la meva obra». El dolor i el record s’exploren quasi simultàniament: «criatura oblidada en un cau de penombra / on impera l’oblit soc tempesta passada / un relat molt antic una veu amb mordassa / un ramell de records que no espera visites» (v.7-10, XIX).
La darrera part, «Lletres a Camille», la conformen nou poemes amb nou dones que van compartir amb ella la dissort de ser el punt on intersequen la condició d’artista i dona al llarg de la història, començant per Emily Dickinson i acabant amb Sylvia Plath, passant per Simone de Beauvoir i Anaïs Nin. Nadal aconsegueix copsar la feminitat i plasmar-la lleugera i dúctil.
La història de Camille Claudel serveix com a exemple de com la dissidència és incompatible amb l’èxit. La seva història és la de moltes altres i Nadal no només la narra, sinó que la personifica. La tasca poètica sense precedents davant la qual ens trobem no ha de passar desapercebuda, Nadal desxifra la història i ens la fa accessible mantenint-se fidel als fets històrics i, sobretot, als principis de l’artista: «…no resti jo per sempre en aquest no-res amb barrots que és la presó de bojos, on la meva mare i tots vosaltres m’heu confinat, per haver provat de ser Camille i dona, Camille i artista, Camille i amant i lliure» (fragment d’una carta de Claudel).
Nadal, Bernat (2018). Camille. Lleida: Pagès Editors, Biblioteca de la Suda, 204.
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
Júlia Lucas (Terrassa, 2001). Estudiant de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb especial interès per la crítica literària i la comunicació intercultural. Docent, redactora esporàdica i lletraferida empedreïda.
