Editorial: Cinema asiàtic contemporani: altres mons encara possibles (?)

Imatge de “La princesa Mononoke” d’Hayao Miyazaki.

Després del fenomenal èxit que van tenir les primeres projeccions de cinematògraf a França el 1895, els germans Lumière van fabricar més càmeres i van formar operadors perquè viatjaren pels cinc continents a filmar escenes de les societats locals. Aquesta diàspora planificada va contribuir de manera decisiva a la difusió del cinema, en un dels moments culminants de la globalització, quan les potències europees estaven ocupant les últimes taques blanques que quedaven en el mapamundi i integrant en les xarxes del seu sistema econòmic gran part de la humanitat.

La ràpida difusió del cinematògraf va suposar per als diferents països la confirmació de la tècnica occidental, a banda que era una porta d’entrada directa a la societat de masses. Aquest contacte va ser especialment significatiu a Àsia, una zona immensa del món que havia desenvolupat cultures i civilitzacions amb una marcada personalitat, algunes de les quals ja portaven segles gestionant la complexa relació amb Occident. Doncs bé, a països com el Japó, la Xina o Corea ben aviat es van importar pel·lícules, europees primer i estatunidenques després, fet que encara va accelerar més l’occidentalització de les respectives poblacions. Tanmateix, de manera paral·lela es van crear potentíssimes cinematografies nacionals que es van convertir en un vehicle modern d’expressió antropològica de les respectives cultures.

En la present crida busquem articles que ens parlin sobre què queda avui en dia d’aquelles especificitats culturals. Per això, busquem autors que s’ocupen de cineastes contemporanis perquè ens descobrisquen com treballen, com estimen o com veuen el món els xinesos, els japonesos, els coreans i els habitants d’altres països d’Orient, tant de l’Extrem (Cambodja, Taiwan o Tailàndia) com del Pròxim (Iran o Armènia). Per molt que la globalització haja uniformitzat costums en tots els nivells de la vida quotidiana, pensem que per a entendre i apreciar de manera justa les cinematografies asiàtiques encara cal situar-les dins un context. A més, vivim un moment de la història global en el qual hi ha països asiàtics que estan tenint un paper decisiu, i per això també volem veure en quin punt es troba el diàleg de les tradicions oriental i occidental. Doncs bé, tot això i encara més ens poden ensenyar les pel·lícules. Ara bé, seguint aquest plantejament, no busquem meres anàlisis estètiques, sinó que pensem que un enfocament sociològic resulta indispensable. Al capdavall, si només el cinema acapara la nostra atenció, ni tan sols podrem entendre el mateix cinema.