Imatge d’Imanol Buissan.
El Balneario Guajardo, a la població d’Alhama de Aragón, avui és una ruïna. Era un balneari termal familiar que amb el pas del temps no es va poder mantenir. La decadència, cada dia més visible, no es va poder aturar a temps. Va arribar un dia en què no podia ser, per exemple, que a les habitacions no hi hagués bany privat. Però aquesta reforma, i tants altres canvis que s’haurien hagut de fer per revitalitzar l’establiment balneari, per actualitzar-lo, demanaven un capital. El Balneario Guajardo, que als anys vint i trenta del segle XX havia estat una festa i l’escenari perfecte per a una pel·lícula d’ambients termals, va haver de vendre’s. Avui l’antic menjador modernista és una gran habitació buida i el jardí, una malesa.
Ara, però, gairebé quatre dècades després, el Balneario Guajardo ha pres figura literària a El balneari. Memòria d’una educació sentimental (L’Avenç). En aquest relat memorialístic, la professora de literatura catalana contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, Maria Campillo Guajardo (Alhama de Aragón, 1953) mostra el que va ser el seu «balneari paradís», com tot paradís de la infantesa.
El Balneario Guajardo era casa seva tots els estius i alguna Setmana Santa que hi va passar. Els lectors en veiem els escenaris i figures a través d’una viva i detallada narració per part de l’autora, distribuïda en capítols que es titulen amb nom propi. Tot i que aquestes memòries comencen amb el capítol dedicat al Serapio, el cotxer del balneari que recollia els passatgers que arribaven en tren a Alhama de Aragón, de seguida coneixem de primera mà el caràcter de l’abuela Asunción, que va governar amb mà fèrria el Balneario Guajardo tan bon punt es va casar amb l’avi de Maria Campillo, Ángel Guajardo. I com en un fris Maria Campillo va dibuixant a través dels ulls del record tots els membres de la família materna Guajardo, l’ascens i caiguda del seu balneari termal, els personatges singulars que hi tenen protagonisme, com ara el cuiner Antonio o el jardiner Pascual, les peculiaritats que distingien el tío Dionisio, germà del seu avi, que va morir massa jove, les maneres arcaiques de don Toribio, el capellà d’Alhama, el capítol dedicat a la seva mare, Marita Guajardo Gasca, o el primer amor a penes dibuixat perquè no va tenir temps d’existir.
En la lectura, a cada capítol més interessant a mesura que anem coneixent els personatges reals que van donar vida al Balneario Guajardo, en el qual el riu Jalón passava per una part del gran jardí on s’hi feien festes, inevitablement tenim al cap La muntanya màgica, de Thomas Mann. En el nostre imaginari lector ens va quedar gravada la idea que un establiment balneari tenia poc o molt parentesc amb aquelles cases de cura i repòs que també trobem en el relat de l’estada a Landquart, l’establiment suís on la futura Gala Dalí va conèixer el poeta Paul Éluard, el seu primer marit.
Imatge d’Imanol Buissan.
Literatura que a El balneari, de Maria Campillo, pren tota la carnadura de la realitat d’un establiment de banys termals (originats en els banys àrabs que els van precedir), que van tenir una època gloriosa de la qual la nena Maria en va viure els últims temps. Literatura autobiogràfica, doncs, que mostra un món que un dia es va perdre definitivament, i que veiem a través dels rostres d’una família que com totes té les seves llums i ombres. Una cosa a destacar en aquesta pèrdua, perquè en la nostra generació això s’ha donat molt, és el desclassament en totes direccions per part de la gent jove. El món va començar a donar voltes cada dia més accelerades, «els temps estan canviant», cantava Bob Dylan. Una generació que de viatjar, si bé ocasionalment, en carro, però sobretot en aquells cotxes de línia de formes arrodonides amb el terrat ple de maletes i andròmines, vam començar a fer-ho en automòbils privats que van canviar la manera de viatjar i d’entendre el món a mesura que s’obrien els horitzons.
La història no es podria escriure sense l’aportació, necessària, de relats en els quals es visualitza el pas del temps, l’evolució dels costums i la història del fets propers i viscuts que, per ser-ho, donen una dimensió més profunda i humana al relat general. Així veiem que l’abuela Asunción Gasca va tenir un rol ben actiu en un temps en què a les dones els estava reservat un altre paper, o veiem com les colles de joves sempre han buscat la manera d’escapolir-se del que està manat perquè és el natural.
A través de les seves memòries personals relatades a El balneari, i de les fotografies i documents que il·lustren els textos, Maria Campillo Guajardo ens ofereix la història de quatre generacions en aquest ambient singular que és un establiment termal propietat de la seva família materna a la població aragonesa d’Alhama, alhora que és el relat de la seva educació sentimental en el seu «paradís balneari», del qual la desperta l’inevitable pas a la vida adulta. Maria Campillo Guajardo va tornar de visita al balneari de la família l’any 1985, i és retratada per al record en el bany dels angelets perquè en aquest bany en unes rajoles hi havia dibuixats uns angelets. Però en aquest moment la jove ja ha pres un camí sense retorn, llevat dels camins que es gesten en la memòria per com, tal com va dir George Moustaki a les seves memòries, els records en són les seves filles.
Teresa Costa-Gramunt
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Teresa Costa-GramuntEscriptora. De formació humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més de quaranta llibres entre assaigs, narracions, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles literaris i d’opinió en diversos mitjans. Premiada en [...]
