Imatge de Patxi Ocio i Casamartina.
Els darrers anys, el gènere fantàstic ha transcendit tots els límits imposats per l’alta cultura durant el segle XX i la seva irrupció en l’imaginari col·lectiu ha produït un doble efecte contradictori: d’una banda, s’ha convertit en un llenguatge permeable a les interpretacions d’un món que demana noves metàfores i més poesia per a ser reinterpretat en un moment en què la paraula és presonera dels poders fàctics; de l’altra, la seva hegemonia com a imatgeria en el camp de l’oci i la cultura popular ha arribat a col·lapsar les pantalles de televisió, les xarxes socials i la societat de consum.
Tanmateix, malgrat aquesta contradicció, seria molt agosarat negar que ja és un lloc comú citar 1984 de George Orwell (la novel·la distòpica per excel·lència) cada cop que es parla de governs autòcrates; que lovecraftià s’ha convertit en un adjectiu tan estesament emprat com kafkiào dantesc; o que el mite i la llegenda retornen cíclicament per tal de recordar-nos com és la nostra naturalesa, encara que sigui en la forma de les pintures de Francis Bacon, H. R. Giger i Beksinski. És per això que volem explorar aquesta permeabilitat del llenguatge fantàstic, aquesta capacitat de trencar fronteres i de mixturar-se amb tota mena d’arts. Entenem que terror, ciència-ficció i fantàstic són tres branques familiars ben diferenciades, però no en volem fer distinció per tal d’abastar més camps.
Coordinat per David Madueño Sentís.
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
