Responsables de la manca d’aigua disponible a Catalunya

Temps de lectura: 6 minuts

Xavier Mayor Farguell

 

 

Ortofotoimatge (en blanc i negre) de la Garrotxa l’any 1945, absolutament empobrida ecològicament com a resultat de l’aparició de la fil·loxera molts anys abans i de l’increment de l’ús dels combustibles fòssils.

En el moment actual estem en un procés de sequera perllongada, molt perllongada. Que estiguem en sequera afecta i compromet el nostre país i les seves persones, i també la capacitat productiva de la nostra societat. 

Com és que hem arribat a aquesta situació? 

No, no és perquè no ens hi haguem trobat abans i ens hagi agafat desprevinguts. El que és clar, i se sap de fa molt temps, és que la nostra disponibilitat d’aigua, en trobar-nos a la conca mediterrània, no és alta. Era i és conegut que la precipitació de la qual s’obté l’aigua dolça està concentrada en dues estacions de l’any i que té una variabilitat alta. També que els aqüífers són un reservori de primera magnitud i que explotar-los i contaminar-los fins a la seva extenuació i sense capteniment és poc intel·ligent. Que recollir i emmagatzemar aigua en pantans de les parts altes i mitjanes de les conques fa que una part molt important de l’aigua que cau a les parts baixes i litorals senzillament no s’aprofita i, per tant, és un plantejament esbiaixat i incomplet per assegurar la disponibilitat d’aquest recurs vital. Contràriament, no s’ha plantejat seriosament recollir aigua al llarg de tot el territori d’acord amb la seva potencialitat com una decisió de país de primer nivell d’importància. Sorprenent!

Si es reconegués que, com a éssers vius, els humans necessitem l’aigua com un recurs imprescindible per a la vida i absolutament necessari per a la nostra activitat, actuar de la manera descrita s’hauria d’acabar. Més encara sabent que el planeta és finit i que la nostra població augmenta i augmenta en un nombre inimaginable des de fa uns quants segles (l’any 1945 a Catalunya hi havia 3.073.254 persones, i 7.747.709 l’any 2022). L’alta gravetat de la situació actual no pot ignorar aquest fet. Conegut!

Sabent tot això, com hem actuat? 

Doncs, per exemple, hem tractat els camps de conreu amb plena consideració dels seus valors i importància territorial, lluny dels interessos productius particulars, oi? Doncs no! Hem fet el contrari! S’ha apostat per reduir la superfície adjacent dels espais fluvials al mínim, considerant-los com a elements hidràulics (canonades) i no com a ecosistemes fluvials (com els defineix la directiva marc de l’aigua). També augmentant la producció de la superfície agrícola, fent-la extensiva —tot i saber que estem en un país de clima mediterrani i en procés de canvi climàtic, la qual cosa fa molt més incerta la precipitació. Actuar així ha consumit una part important del territori, en detriment del funcionament natural, amb l’excusa de la propietat privada, és a dir, uns pocs legalment dilapidant el patrimoni natural de tots. El territori i capital natural ens proveeix a tothom d’aire sa, aigua dolça, absorció de CO2, biodiversitat i altres menudeses. Però no en tenien prou! I van fer la gran pensada, del nivell de vendre neveres al pol sud!: si reguem tindrem més producció! Així, es va augmentar el consum de molts recursos i l’alliberament de CO2 a l’atmosfera en sistemes de reg, cosa que ha fet augmentar la petjada ecològica al territori. La petjada ecològica de Catalunya fa més d’una dècada mostrava que per produir ecològicament el que consumim els catalans es requeria vuit vegades la superfície de Catalunya, i és clar, això no es pot sostenir per sempre. Encara més, de les diferents variables que conformen la petjada ecològica, l’activitat agrícola i ramadera a Catalunya pesa aproximadament el 50% del valor de l’indicador. Òbviament, si es comenta això, ràpidament et diuen que els àrabs ja feien producció d’horta a l’edat mitjana i eren una cultura molt evolucionada, com si fos un mèrit irrenunciable. La situació actual de la humanitat i del planeta no és aquella ni hi té res a veure. Per tant, és un referent espuri. Això sí, als amants del passat els serveix per no haver de rumiar una mica sobre el futur. En definitiva, el que és una de les grans apostes de país, el reg, pot veure’s compromesa per la manca de pluja. Simptomàtic!

Amb el tractament que s’ha fet del territori, ha esdevingut que qui vulgui una piscina particular la pot tenir ja que és considerat un dret humà fonamental. També es prioritza una solució a la possible manca de disponibilitat d’aigua precisament amb la dessalinització de l’abundantíssima aigua marina, que prèviament hem contaminant sense escrúpols. És clar que això implica una despesa d’energia i recursos esclavitzant per no haver previst millor la nostra disponibilitat d’aigua d’acord amb el funcionament ecosistèmic del planeta. També per haver finalitzat la recollida d’aigua en proximitat —per deficient i problemàtica— i no generar una recollida de proximitat alternativa més fiable, saludable, i sobirana. Encara més, les importants pèrdues de les canonades de transport de l‘aigua, pel seu mal estat de conservació, conegut des de fa algunes dècades i sense solució. Vull recordar que en l’article publicat en aquesta mateixa plataforma el 18/4/2021, titulat «Reconversió energètica: l’energia fotovoltaica, una eina clau», feia un comentari aportant dades sobre les superfícies de conreu implicades que han passat a forestal i les que han passat a urbanes. Decebedor!

I ara hem d’observar pacients la darrera ocurrència perversa!

Ara resulta que hi ha qui opina, culpabilitzant, que un important responsable de la manca d’aigua són els arbres, les plantes, els ecosistemes boscosos. Ells han d’aportar part rellevant de la solució a la sequera. Inimaginable!

La idea subjacent és esfereïdora. Com que a Catalunya la superfície forestal ha crescut i la massa forestal requereix aigua per viure, ara se’ls pot veure com a perjudicials davant la sequera. Per tant cal eliminar-los, reduir-los a testimonis, de manera que a més de tenir més aigua (!?) tindrem més feina silvícola a còpia de castigar la natura. Ja ho han fet les darreres dècades creant la imatge que els boscos estan «bruts» —concepte ecològic estrany— i cal netejar-los ja que són els responsables dels incendis forestals. Tot hàbilment inventat i transmès, i no avalat ni pel coneixement ni per les dades. Cal recordar que més del 90% dels incendis forestals són causats pels humans. Però ha colat! Esperpèntic!

Ortofotoimatge (en color) de la mateixa zona l’any 2022, amb millor valor ecològic, desprès de dècades de recuperació per menys pertorbació de l’entorn i amb l’augment del valor dels territoris i la seva preservació.

Tanmateix, cal comentar que les plantes «mengen o beuen» aigua per construir-se i mantenir-se vives. Nosaltres també ho fem però d’una altra manera. Elles extrauen l’aigua del sòl, dels porus del sòl, aprofitant millor el recurs. L’aigua dels porus del sòl és de ben segur menys accessible ja que tindria un cost d’extracció molt elevat, possiblement molt més alt que treure-la del mar i dessalinitzar-la. Amb l’aigua dels porus del sòl, les plantes fan el procés de la fotosíntesi, que allibera oxigen i absorbeix CO2, procés que les fa les màquines més eficients per a l’assimilació de nutrients a gran escala. Però les bondats no acaben en els elements fisiològics, sinó que també hi ha altres bons efectes ecològics, i són molt importants. Per exemple, l’esponjament de la coberta vegetal, que manté la frescor i la humitat, i contribueix a la retenció i la circulació més lenta de l’aigua, amb una major reentrada al sòl i al subsol de manera progressiva i compassada, i perquè així pugui entrar en els aqüífers i reomplir els dipòsits. A més de conservar i aprofitar més i millor l’aigua, els espais boscosos o forestals són els productors primaris, per tant, la base de la piràmide tròfica, per a la construcció dels ecosistemes terrestres. Efectivament, la coberta vegetal del planeta (i de Catalunya) és la base per a la construcció dels ecosistemes terrestres, de molts tipus diferents. Eficient i valuosa!

Per què ara es fa aquesta pensada? És clar que si no hi hagués plantes, si no hi hagués coberta vegetal, no hi hauria absorció de l’aigua dels porus del sòl. Però tampoc hi hauria tots els serveis ecosistèmics acabats de comentar. La idea és homòloga a l’ocurrència que va tenir l’expresident dels EUA George Bush Jr.: «Si talem tots els boscos, no tindrem més incendis forestals». Doncs aquest és el nivell. Què amaga tot això? Potser no haver de fet els deures sobre la gestió integral i natural de l’aigua? Potser no haver previst els efectes del canvi climàtic advertits durant 40 anys (sí, 40!!!)? Tal vegada hem alimentat un perfil d’humans narcisistes i deïficats? Lamentable! 

Per reflexionar, tot plegat.

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.

Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.

  • Xavier Mayor Farguell

    Nascut a Barcelona, és especialista en Ecologia Aplicada a l’entorn i l’espai urbà. De formació acadèmica és Doctor en Biologia (1994), Màster en Ecologia i Biologia Vegetal per la UAB (1990) i Màster en Tecnologia i Gestió Ambiental, per la UPC (2001).  Ha estat investigador del Centre de Recerca Ecològica [...]