Reconversió energètica: l’energia fotovoltaica, una eina clau

Temps de lectura: 9 minuts

Xavier Mayor

 

Imatge de Paco Espinoza, Last breath 2012 (Flickr, CC).

Necessitat i posada en marxa

Els efectes previsibles del canvi climàtic, a banda dels efectes evidents sobre els ecosistemes, poden perjudicar notòriament la nostra economia productiva, des de l’afectació negativa en el funcionament i el manteniment de moltes infraestructures a importants alteracions dels entorns en què es desenvolupen activitats com el turisme, la producció agropecuària o tota la indústria amb demandes intensives d’aigua o d’energia. Igualment, no s’han de negligir els impactes sobre la salut.

El Grup Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC-2018) determinava que la urgència de reduir les emissions globals al voltant del 45% el 2030, respecte als nivells del 2010, i assolir unes emissions netes nul·les per al 2050 és una necessitat ineludible en un marc de declivi sense precedents en què es troba la natura del planeta i l’acceleració de la taxa d’extinció d’espècies.

El Govern de Catalunya, veient amb preocupació els impactes que el canvi climàtic té i tindrà a Catalunya i arreu del planeta, va aprovar un acord de declaració d’emergència climàtica, on s’especifica com n’és de necessari prendre una major consciència del perill que representa, tal com la comunitat científica està alertant de fa temps i de forma continuada.

Un dels instruments cabdals per poder subvertir realment l’evolució d’aquesta problemàtica és el desenvolupament de les energies renovables ja que, d’una banda, serveixen per obtenir l’energia necessària per assegurar l’activitat humana i, d’altra banda, perquè és molt més respectuosa amb el nostre planeta i contribueix a la reducció de l’alliberament de gasos d’efecte d’hivernacle. Per tant, ajuda significativament en la modulació del canvi climàtic.

Tanmateix, el Tercer Informe del Canvi Climàtic de Catalunya (2016) determinava clarament el feble desenvolupament de les energies renovables a Catalunya fins al moment. Cal tenir ben present que en el període 2005-2017 el desenvolupament de les energies renovables només ha arribat a aportar un 8,5% de la demanda final d’energia l’any 2017, lluny del 20% que marcava la UE per a l’any 2020. Per tant, anem tard. Contràriament, l’energia nuclear continua representant més de la meitat de la producció elèctrica de Catalunya; i el sector del transport, que suposa el 42,9% del consum d’energia final de Catalunya l’any 2017, continua basant-se majoritàriament en combustibles derivats del petroli. En conjunt, el consum de combustibles fòssils i nuclears, sobre els quals es fonamenta el nostre model energètic actual, representa més del 90% del consum d’energia primària de Catalunya. Per tant, seguim malament.

Per tot això, el Govern de Catalunya acordà:

  • Declarar com a instal·lacions d’interès territorial estratègic les instal·lacions fotovoltaiques.
  • Dur a terme conjuntament una estratègia territorial específica per a la implantació de les instal·lacions d’energia renovable, fonamentalment eòlica i fotovoltaica, necessàries per desenvolupar la transició energètica a Catalunya.
  • Adoptar les mesures de simplificació administrativa necessàries per eliminar els obstacles que puguin posar en perill l’assoliment d’aquests objectius en matèria de mitigació del canvi climàtic i de transició energètica.

Aquestes determinacions obren la porta al possible tancament de les centrals nuclears (i acabar amb la contaminació de residus i el risc associat) i tèrmiques del país (i posar fi a la contaminació ambiental associada), amb l’apoderament energètic de Catalunya i, per tant, a la no dependència total d’altres territoris.

 

L’oportunitat d’una millora significativa i imprescindible per a la humanitat

Un cop establertes algunes de les bases de referència sobre les quals es materialitza la reconversió energètica, tan necessària com ineludible i inexorable, analitzem primer breument alguns dels avantatges d’aquesta reconversió:

En primer lloc, obtenir i subministrar una quantitat significativa d’energia neta amb sobirania pròpia.

A més, l’obtenció de, per exemple, uns 45 MW d’energia neta —que equival al subministrament d’electricitat de més de 31.430 llars—, i no haver-ho de fer com fins ara a partir d’energia fòssil i/o nuclear, suposa haver d’implementar la instal·lació d’una planta solar fotovoltaica (PSFV) d’una superfície aproximada d’unes 75 ha. A banda de l’energia produïda, la seva implementació implicaria una reducció d’emissions de COa l’atmosfera de més de 25.000 tones l’any (calculat d’acord amb el valor que recomana l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic per a l’any 2019). Si tenim en compte que aquesta instal·lació té una vida mitjana estimada de 35 a 40 anys, això comportaria una reducció de l’alliberament de COa l’atmosfera d’entre 800.00 i 1.000.000 de tones de COdurant la vida útil d’aquesta PSFV.

Aquesta PSFV també contribuiria a la reducció significativa de la petjada ecològica de Catalunya. La qual cosa no és menor ja que, de fet, és una mesura integrada de l’impacte ecològic-ambiental que fem els humans sobre un territori. Fixem-nos que la producció d’aliments i el consum d’energia suposen el 98% de la petjada ecològica total de Catalunya. Per tant, podem afirmar que l’obtenció d’energia neta serà una contribució molt important per a la reducció de la petjada ecològica de Catalunya. Efectivament, els estudis de petjada ecològica fets per a Catalunya l’any 2003 van determinar que la variable que pesa més actualment en el càlcul d’aquesta petjada és la producció de béns orgànics (responsable del 55% del valor total de la petjada ecològica de Catalunya). La segona variable amb més pes és el consum d’energia (responsable del 43,6% del valor total de la petjada ecològica).

Aquí ens apareix com el productors d’energia i els productors de béns orgànics tenen responsabilitat en l’impacte ambiental generat i al mateix temps tenen entre ells un punt de trobada i alhora de desencontre. Dels territoris disponibles per instal·lar PSFV, els camps de conreu són especialment adients: tenen pendents que són els que les PSFV requereixen per ser efectives, conformats i modificats per poder fer una gestió agrària més convenient i rendible; no cal fer noves rompudes, excepte en algun cas, com les que es van fer per convertir-los d’espais forestals a conreus; i requereixen l’acord d’un nombre ponderat de propietaris, i no la més que complicada gestió de desenes i desenes de propietaris d’habitatges o de naus industrials, per posar les plaques fotovoltaiques a les seves teulades. D’altra banda, i no per això menys important, sembla ben raonable que si tant uns com altres són responsables de la petjada ecològica que tenim, com a mínim siguin també aquests actors els que facin una contribució rellevant per reduir-la.

Un altre avantatge. De seguir obtenint l’energia del cas exposat (45 MW) en el model energètic actual, responsable en gran mesura del canvi climàtic que s’està produint, si volguéssim reabsorbir aquest carboni alliberat a l’atmosfera, ens caldria una superfície de conreus d’unes 14.000 ha. La dada contrasta amb les 75 ha del suposat projecte fotovoltaic comentat, amb estalvi molt significatiu d’alliberament i, si fos el cas, de superfície de reabsorció. Si per comptes de considerar els camps de conreu consideréssim la compensació a partir dels sòls boscosos (la biodiversitat i els processos ecològics associats), a causa de la seva major capacitat d’absorció de CO(prop del doble que la dels conreus), ens caldrien 6.700 ha per reabsorbir-lo. Ves per on, la natura és qui seria més eficient per contrarestar aquest procés de canvi climàtic. Cal dir que, si deixem d’alliberar significativament més CO2 a l’atmosfera, tant els camps de conreu com el boscos seguiran sent instruments de reabsorció, fent una contribució positiva en la lluita del canvi climàtic.

En conseqüència, les dades avalen la robustesa i l’interès de la idea de convertir una part (menys del 10%) dels camps de conreu en camps de conreu d’energia neta, plenament compatibles en l’estat d’emergència climàtica. Com a conseqüència de la qual s’afavoreix la sobirania energètica de Catalunya i es millora el medi ambient, i no es compromet greument ni l’activitat agrària ni la sobirania alimentària. Encara més, cal tenir present que els terrenys afectats no ho són estrictament de manera irreversible. Si amb el temps s’aturés l’explotació del camp solar, la reversió a espais de conreu seria plenament factible. La reversió a forestal també es possible, però requeriria d’un procés més llarg en el temps per tal de tenir qualitat ecològica. Per tant, no es comprometen sine die els camps productius de manera inexorable.

 

Imatge de Coniferconifer, Rice field by new E620, 2016 (Flickr CC).

Un extemporani i altament lesiu NIMBY sectorial

Com ja he apuntat anteriorment, tot just acabada de ser posada en marxa aquesta reconversió, s’ha engegat una forta oposició lamentablement mancada de comprensió de la necessitat, de la realitat i de raons sòlides i consistents. Tant és així que, obviant els avantatges i oportunitats per al país i amb arguments de suposada cura del territori, es fa ressò d’un suposat greuge fins i tot argumentant i afirmant de manera espúria que «s’està destruint l’economia agrària».

En aquest sentit cal tenir present que:

No hi ha cap obligació que un propietari accepti la instal·lació de PSFV. Si ho fa, en rebrà la compensació corresponent en forma de rendes pel lloguer o la venda dels terrenys. No es plantegen expropiacions.

Per part de l’administració competent, tan sols s’admet l’ocupació amb PSFV d’un màxim del 10% de la superfície agrícola total per municipi, en el cas de conreus de secà, i d’un màxim del 5%, en cas del conreus de regadiu. Per tant, es garanteix un mínim d’utilització del 90% del sol agrícola de cada municipi.

A més, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació ha establert per a aquests casos vuit categories de sòl agrari de valor. D’aquestes vuit s’han determinat que en dues d’elles no es poden instal·lar PSFV, en unes altres dues només es podrà fer excepcionalment i de manera convenientment justificada. Curiosament, o no, en les quatre categories restants sí que s’admet fer PSFV, per bé que són les quatre corresponents a sòls forestals, és a dir, a costa de la biodiversitat i els valors ecològics. Segons el món agrari, queda clar doncs que això no és el seu problema, més aviat els va bé poder generar ingressos a partir d’aquests espais menys rendibles per a ells, però que són l’actiu i la garantia ecoambiental més rellevant de què disposem tota la població. Tanmateix, sembla que això no compta.

Encara més, sovint hem de sentir la queixa que en els darrers temps el procés d’aforestació ha minvat la superfície agrícola de Catalunya, procés que es valora sempre negativament. El que no s’acostuma a dir és que això passa perquè el Capital Natural funciona així i sí, amb la retirada de la pertorbació que suposa l’activitat agrícola per l’abandonament que el món agrari ha realitzat d’aquests espais, aquests processos s’activen sols. Tanmateix, l’èmfasi del fet es posa en la natura per fer el que està programada a fer des de fa milions i milions anys, és a dir, constituir una biosfera, que és on vivim i allò de què vivim. Fet que és paradoxal, ja que així queden «amagats» els milers i centenars de milers d’hectàrees de superfície de rompudes (passades de forestal a agrícola) fetes des de fa decennis.

I encara més, sempre es parla del milió d’hectàrees que s’han aforestat en els darrers pocs decennis, però curiosament, o no, no es parla mai ni es donen dades de les superfícies agrícoles que han passat a urbanes en el mateix lapse de temps, una part per cert estretament vinculada a la bombolla immobiliària que ens va ensorrar a gairebé tothom a finals de la primera dècada del 2000. Les dades a la província de Barcelona són reveladores. L’augment de la superfície forestal des del 1956 al 2009 ha estat aproximadament del 35% (21% de bosc i 14% de matolls i prats). Per tant, es va passar d’una superfície forestal total del 58% al 64,4%. En canvi, habitualment tampoc no es comenta res ni se’n fa valoració negativa del pas de superfície agrícola a teixit urbà. Doncs bé, en el mateix període la superfície urbana va passar del 3% al 12,8%, és a dir, va tenir un increment de més del 400% (!!!), i la major part d’aquesta transformació es va fer en algun moment de sòl agrícola a sòl urbà. Tal vegada aquestes operacions no posaven en perill el futur de l’activitat agrícola o tal vegada el rèdit econòmic d’aquest procés era especialment profitós per part dels que hi van participar. I com tots sabem, eren clarament irreversibles. Finalment, cal recordar que els terrenys afectats per les PSFV no ho són de manera irreversible.

En conseqüència, el rebuig del món agrari a aquesta transformació energètica és clarament injustificat. I queda palès que té una manca de consistència i, per tant, és interessat i contrari al bé general. En definitiva, suposa el retorn extemporani i lesiu de l’efecte NIMBY. És a dir, aquell que s’oposa a la localització d’alguna cosa percebuda com a inconvenient, desagradable o perillosa a la zona on viu l’opositor, sobretot sense plantejar objeccions a desenvolupaments similars en altres llocs.

 

Ara o mai

Podem entrar a discutir quina és la millor manera, amb quina participació dels diferents actors, quines són les responsabilitats de cadascú. Segur que hi ha models diferents i potser més complets i millors. Però no ens podem permetre la inacció per més temps. Ja no es tracta del que poden fer altres sinó del que hem de fer tots.

Acabo citant un paràgraf del llibre acabat de publicar d’en Xavier Soler, el meu professor de geologia a la llicenciatura: «L’objectiu imposat per la ciència és claríssim: mantenir l’augment de la temperatura mitjana de la Terra en 1,5o C respecte a l’època preindustrial, de manera que només ens queden 30 anys per eliminar completament la dependència del carboni. Aquest objectiu, en el cas que es pugui dur a terme, representa el repte més gran a què ens hem enfrontat mai. Però certament no hi ha cap altra opció. O posem fi urgentment a les emissions de gasos i modifiquem completament la indústria, els transports i la producció agrícola i ramadera, o la humanitat quedarà reduïda en un terç de l’actual, i aquest terç habitarà tan sols en les zones més favorables del planeta. Ara o mai.»

————————————————————————————————————————————————— 

Bibliografia recomanada

 

Publicat simultàniament a Diari de Sabadell (https://www.diaridesabadell.com/sabadell/opinio/capital-natural/)

 

Xavier Mayor

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  •  Xavier Mayor
    Xavier Mayor

    Doctor en Biologia. Expert en ecologia aplicada al territori i la sostenibilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *