Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981): pioner en la integració del verd a la metròpoli barcelonina i en la valorització de Collserola

Temps de lectura: 5 minuts

Josep Mascaró Català

 

Jardins de Labrial, Barcelona.

Estem en temps de parlar del Pla Cerdà. Sobretot els polítics, i curiosament molts d’ells sempre l’han ignorat i menystingut. Només cal recordar l’oposició que va tenir quan el pla es va presentar promogut des del govern central de Madrid, enfront del de l’arquitecte Rovira i Trias, afavorit per l’Ajuntament de Barcelona. L’evolució del pla ha sigut també objecte de debats, a vegades esbiaixats per les mateixes mancances del pla i per la seva gestió. Un dels errors, i no menor, va ser una previsió de creixement de la futura ciutat molt per sota de la que ha anat succeint. Això fa més entenedor el desbordament dels metres cúbics d’ocupació de les illes. El pla preveia 67.000 m3 i ara en podem comptar pel cap baix cinc vegades més. Sigui com sigui, la imatge de la Barcelona actual és la del Pla Cerdà, i la política i l’urbanisme, o més ben dit, la planificació territorial, es necessiten mútuament, i aquí estem. 

L’actualitat, doncs, passa per parlar de les superilles, els patis de mançanes, les cantonades, els eixos verds, les façanes, la renaturalització, la petjada ecològica, la sostenibilitat, i en fi, tot allò que ha definit la Barcelona que coneixem i apreciem i que està redefinint el món en canvi permanent.

Els diferents plans sorgits al llarg del segle XX s’han referit i recolzat sobre el Pla Cerdà: el Pla Jaussely (1903-1907), el Regional Planning (1932), el Pla Macià (1933), el Pla Comarcal (1953), el Plan Provincial (1959-1963), el Plan Director del Área Metropolitana de Barcelona (1966), el Pla General Metropolità (PGM) (1974), el Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola (PEPCo) (1987). Tots ells l’han tingut en compte d’una manera o altra i amb més o menys fortuna. 

Avui dia es torna a parlar de la vella equació entre política i planejament. I diem vella perquè ja se’n parlava als anys 30 del segle XX. Estava clar que una certa política determinava un cert planejament. Per il·lustrar-ho voldria parlar de dos plans en particular: el Regional Planning i el Pla Macià, redactats pràcticament al mateix temps.

El Regional Planning o la Catalunya Ciutat (1932) és obra dels germans Nicolau Maria (arquitecte i paisatgista) i Santiago Rubió i Tudurí (enginyer). El pla transcendeix la ciutat i fins i tot la regió, per abastar tot el territori català. L’objectiu era reduir els desequilibris territorials, potenciar l’agricultura combinant les activitats industrials i agrícoles. Proposa la millora de la circulació regional i les vocacions «naturals» del sòl. El pla també fa importants reserves de sòl agrícola. El 1926 Nicolau Maria redacta, a petició de l’Ajuntament de Barcelona i amb motiu del XI Congreso Nacional de Arquitectos (Primero de Urbanismo) celebrat a Madrid, l’opuscle «El problema de los espacios libres. Divulgación de su teoria y notas para su solución práctica». Aquest document és cabdal per entendre el seu pensament. Ja de bon començament anuncia clarament els seus objectius: «Hemos de esforzarnos en comprender que no solo hacen falta los pequeños jardines de barrio junto a nuestras casas, sino los grandes parques, donde el habitante de la ciudad puede aislarse de la gran circulación y del nerviosismo urbano. Hemos de ver claramente que estos grandes parques, si por desgracia son imposibles en el centro de la población, lógicamente habrán de hallarse situados en los suburbios (…) todos estos jardines, terrenos de juegos y parques, están ligados entre sí según un plan o sistema». 

Jardins de Laribal, Barcelona.

En aquest document estableix unes anelles concèntriques. La primera anella la formarien els parcs interiors: parc de Montjuic, plaça Letamendi, plaça Sagrada Família, plaça de les Glòries i plaça de la Ciutadella. La segona anella serien els parcs suburbans: Hipòdrom, Turó Park, Turó Gil, font del Racó, Vallcarca, parc Güell i parc del Guinardó. La tercera anella ja l’hem descrit anteriorment, repartida entre els termes municipals veïns. I més enllà, la reserva de boscos de la serralada del Tibidabo. En certa manera segueix una de les màximes de Cerdà: «ruralizar lo urbano; urbanizar lo rural». 

El Pla Macià, dirigit pel GATCPAC (Sert, Torres Clavé, Rodriguez Arias, Illescas) i per Le Corbusier, o sigui, les esquerres oficials, va ser un pla pensat bàsicament per arquitectes, un pla dibuixat, on el verd tenia una consideració subalterna respecte al gris, el construït. Parla de la «ciutat funcional», donant preeminència a la zonificació i la xarxa viària. Propugna les «cases per a tothom», l’urbanisme del CIAM i la Carta d’Atenes (1931).

Els jardins i els parcs eren afers dels jardiners, un gremi subaltern dedicat a omplir els buits que la ciutat deixava. El pla es mostra contrari al pla de Rubió i Tudurí, titllant-lo despectivament de «pla de funcionaris» i associant-lo a la «caseta i l’hortet». 

Rubió i Tudurí és un personatge difícil d’encaixar, tant pel seu caràcter com per la seva variada activitat. Urbanista, arquitecte, jardiner, viatger, mestre, polític, totes aquestes facetes de la seva vida es complementaven íntimament les unes amb les altres, i dificultaven la seva comprensió per part de molts dels seus contemporanis. Un tret definitori del seu caràcter era l’eclecticisme, qüestionant-ho sempre tot, entès això no com a incertesa sinó com el propòsit de no tancar-se en una formulació fixa i inamovible, procurant ser objectiu i imparcial.

La seva reconeguda qualitat com a jardiner ha amagat gran part de la seva vessant urbanística i ambiental, i ha sigut objecte de malentesos i anàlisis superficials. És cert que el mateix Rubió i Tudurí no va fer, o no li va caldre fer, grans esforços per corregir la suposada incoherència d’algunes actituds seves que no es corresponien amb la línia marcada per l’actitud «progressista» de les elits de l’època respecte a l’arquitectura i la ciutat. La seva figura s’ha tractat tot sovint amb cautela i també amb un cert menyspreu, fruit tal vegada de la seva envejable situació professional. El fet és que, instal·lat en aquesta òptima posició, va anar realitzant pas a pas, i no sense resistències, les intervencions i els escrits sobre els aspectes inherents al seu càrrec.

Obert a la complexitat creixent del món, tenia un vast coneixement dels corrents de pensament del nostre país, d’Europa i dels EUA, i no tenia por de portar a la pràctica les receptes que desenvolupava en els seus escrits. Per tot això, Rubió i Tudurí es va avançar als temps i va contribuir en gran mesura al debat territorial a Catalunya, ajudant a establir el verd a la ciutat en una època en què la natura no era ben compresa ni defensada com calia. Va valorar la serra de Collserola, intuint la seva importància futura. Aquí hi va bastir projectes i va adquirir terrenys, hi va portar col·laboradors i va fer previsions de futur. 

En aquest primer terç de segle XXI s’estan recuperant, sense que ell n’hagués pogut ser conscient, les línies mestres del seu pensament i de la seva activitat: la importància de l’agricultura com a coixí d’un espai natural, la importància dels tres biomes: el món gris, el món blau i el món verd, el pragmatisme en l’assoliment de fites concretes i tangibles, i el paper de l’educació en el respecte i la conservació ambientals. La seva mirada de futur sobre Barcelona i el territori metropolità ha estat essencial.

 

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Josep Mascaró Català

      1969. Títol d’arquitecte per l’ETSAB. 1973 a 1977. Treballs d’arquitectura i paisatgisme a Catalunya i Menorca.  1978 a 1984. Treballs de paisatgisme a Caracas (Veneçuela). 2000. Finalista del I Premi Europeu de Paisatge Rosa Barba. Treballs de planejament: 1985 a 2016. Treballs a Catalunya, Espanya, Colòmbia.  1985 a 2018. Arquitecte [...]