Límits

Temps de lectura: 5 minuts

Albert Garcia Pujol

 

 

En articles anteriors sobre capital natural i activitat econòmica1 , s’ha indicat que aquesta es pot veure com la tasca que tot utilitzant recursos diversos produeix un resultat, en la forma de nous recursos i serveis, que permet satisfer les necessitats humanes. En aquesta tasca es consumeix energia i es generen residus. L’energia que es consumeix té la seva base majoritària en la crema de combustibles fòssils no renovables com el carbó, el petroli o el gas. Una part significativa dels residus tenen forma de gas, el qual es dispersa per la terra, el mar i l’aire, fet que comporta conseqüències no desitjables com l’acidificació dels oceans i l’efecte hivernacle.

Tot això ens suggereix que l’activitat econòmica, fonamental per a la nostra supervivència i el nostre benestar, topa amb uns límits imposats pel mateix planeta Terra (capacitat de càrrega). Aquest fet d’adonar-nos que hi ha límits planetaris a la nostra activitat econòmica és relativament nou, ens ha agafat per sorpresa i encara no és acceptat per una part considerable de la població. Se sol anomenar el físic i químic suec Svante Arrhenius, premi Nobel de Química l’any 1903, com un antecessor en el mesurament dels efectes que causa l’emissió de gas CO2 en l’augment de la temperatura de la superfície terrestre. Arrhenius es va preguntar què passaria si la concentració de diòxid de carboni es doblés. Els seus càlculs van indicar que, en aquest cas, hi hauria un escalfament global en la superfície de la Terra d’entre 5 i 6 °C.

El pensament econòmic té una llarga tradició sobre la qüestió de l’escassetat dels recursos; és prou coneguda la idea de Thomas Malthus (1766-1834), que afirmava que el producte de la Terra no podia créixer a la mateixa velocitat que el creixement de la població. David Ricardo (1772-1823) va establir la llei dels rendiments decreixents, segons la qual la incorporació de noves terres de conreu és menys productiva que la de les terres existents, raó per la qual el rendiment conjunt serà decreixent. William Stanley Jevons (1835-1882) va fer notar el gran avantatge d’Anglaterra en disposar de mines de carbó relativament pròximes durant la naixent i creixent activitat industrial. El carbó és exhaurible i el seu esgotament, segons Jevons, posaria Anglaterra en una situació de menys avantatge. La preocupació en el pensament dels economistes clàssics era, doncs, tant per l’escassetat com pels límits. L’activitat econòmica necessita recursos com terra o carbó, i aquests recursos són escassos o bé estan limitats. Sembla que no podem fer tot el que voldríem fer perquè hi ha límits, com el producte de la terra, o escassetat, com la disponibilitat del carbó.

La utilització del petroli com a font primària per a l’obtenció massiva i barata d’energia, d’alguna forma, va alleugerir aquestes preocupacions i, de manera desenfadada, s’han produït més i més productes i s’ha consumit més i més energia, especialment a partir de la segona meitat del segle XX. La presència de l’escalfament global i acceptar que, en gran part, té el seu origen en l’activitat humana és un fet difícil d’encarar i del qual s’ha pres consciència de forma relativament recent, diguem que a finals del segle XX. S’hi ha reaccionat buscant noves fonts d’energia, dites fonts d’energia neta, fugint de la carbonització, impulsant una transició energètica. En aquest camí de la transició energètica ens hem trobat que ens calen, també, una gran quantitat de recursos minerals exhauribles; estem encarant una extracció de minerals i metalls mai vista en la història. Estem passant de l’extracció d’hidrocarburs fòssils a l’extracció de minerals. També s’ha acceptat, dolorosament, que aquesta transició cap a fonts d’energia neta ha d’anar acompanyada, en paral·lel, d’un període, probablement llarg, d’ús de fonts d’energia fòssil (carbó, gas i petroli).

S’estan fent esforços ingents des de les Nacions Unides perquè puguem compartir, entre tots els països, la preocupació per l’escalfament global. S’ha organitzat una conferència anual entre tots els països (COP, Conference of Parties) amb resultats menors dels esperats, per no dir decebedors. Els països no es posen d’acord. Igualment, des de les Nacions Unides s’ha creat i impulsat el programa Agenda 2030 per orientar els països cap a un desenvolupament sostenible. Sembla que els resultats seran molt discrets. Hi ha tendència a continuar fent les coses que sempre s’han fet i com sempre s’han fet.

El panorama és, doncs, complicat i el futur, difícil de predir. No tothom accepta que la situació sigui problemàtica; els que ho accepten no es posen d’acord en el que cal fer, i el que cal fer tampoc és gaire clar que es pugui fer. Mentrestant, cada dia, el nombre de partícules de CO2 recollides a l’atmosfera és més gran i la disponibilitat de minerals és més petita.

Potser ens cal un canvi de model productiu, amb un creixement més matisat, orientat a la cura de les persones i a la construcció de llaços interpersonals més avançats. Però observant el món actual no sembla que estiguem gaire inclinats a la col·laboració pacífica i a la cooperació, ni tan sols a la reflexió compartida. Per tant, és previsible que tant el problema de l’escalfament global com el problema de l’existència de minerals no renovables vagin a més. I que aquest problema majúscul s’afronti tard i malament. Tard, és a dir, quan l’escalfament i el canvi climàtic siguin molt punyents i quan l’existència de recursos minerals sigui molt escassa. I malament en el sentit que les coses no es facin de forma acordada, sinó de manera disruptiva i potser violenta.

Farà falta ser molt conscients que aquest no és un problema local sinó global, i mantenir i reforçar les institucions internacionals, nacionals i locals i el seu paper, que forçosament haurà de ser creixent. Probablement, tard o d’hora haurem de fer front a un problema i a una situació poc agradables. A més de superar els interessos creats que tenallen la situació actual, el canvi de situació necessitarà i crearà una nova narrativa que afectarà la nostra vida personal i col·lectiva. No podem assegurar com serà la línia de futur que superi els límits existents i ens permeti viure en aquest nou context, però desitgem que d’una manera o altra es trobi un camí que sigui favorable per a la prosperitat de la majoria.


  1. Al Quadern de les Idees («Capital natural») i al Diari de Sabadell s’han publicat els articles següents en relació amb el tema de l’activitat econòmica i el capital natural:

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Albert Garcia Pujol

      Llicenciat en ciències econòmiques, especialitat d’economia general, per la universitat de Barcelona i Diplomat en negoci bancaria per la universitat Pompeu Fabra. Membre de la Comissió Economia i Sostenibilitat del Col·legi d’Economistes de Catalunya.