Economia circular i recursos naturals no renovables

Temps de lectura: 5 minuts

Albert Garcia Pujol

 

En l’anterior nota divulgativa de Capital natural, «La maledicció dels recursos naturals no renovables», es va apuntar que la dotació de recursos naturals no renovables d’un país no assegura la prosperitat general a la seva població, sinó que sovint provoca mals ambientals, econòmics i socials. També es va avançar la idea que la necessitat de recursos naturals no renovables és creixent, tot i que aquests recursos són finits.

Avui dia s’està fent front a la lluita contra el canvi climàtic, la qual comporta la transició cap a la producció d’energia que procedeixi de fonts que no contaminin i no de fonts contaminants com els hidrocarburs fòssils. Gran part del deteriorament del sòl i de les aigües oceàniques i continentals, així com de l’aire del planeta, és degut als gasos amb efecte d’hivernacle emesos per la crema de combustibles fòssils —petroli, carbó i gas natural. Cal obtenir energia per altres mitjans que no contaminin, mitjans com el sol, el vent o les marees. El problema sobrevingut és que l’obtenció d’energia a partir d’aquestes fonts no contaminants comporta l’ús d’una tecnologia que requereix molts minerals. Els minerals s’obtenen a partir de l’extracció minera i, a més a més, els que es necessiten són evidentment limitats, són recursos no renovables. La fabricació de plaques fotovoltaiques i de molins de vent per a la producció eòlica d’electricitat o de cotxes elèctrics, elements clau per a la transició energètica, demanen més tipus de minerals i en quantitats molt superiors.

L’informe de maig de l’any 2021 de l’Agència Internacional de l’Energia —IEA per les seves sigles en anglès—, The Role of Minerals in Clean Energy Transitions, ens ajuda a entendre la magnitud del problema i la seva quantificació. A títol d’exemple, es pot indicar que un cotxe elèctric necessita sis vegades més minerals que un cotxe convencional. De la mateixa manera, per assolir una producció equivalent, una planta que produeix energia eòlica requereix nou vegades més minerals que una planta de producció d’electricitat que utilitza gas natural. De forma global, la previsió de la necessitat de minerals que imposa la tecnologia de producció d’energia neta és, per a l’any 2040, d’unes quatre vegades la producció actual. Si la transició cap a la producció d’energia neta s’accelera i es vol arribar l’any 2050 a un efecte de zero emissions —anomenada de gairebé zero carbonització atmosfèrica—, la producció de minerals s’haurà de multiplicar de mitjana per sis.

Aquestes dades sobre l’augment de la necessitat de minerals a causa de la transició energètica queden reforçades per l’increment que també és necessari per possibilitar la digitalització de l’economia i de la societat en general. Una economia digital exigeix per a la producció d’elements com ara ordinadors, telèfons mòbils i xarxes de telecomunicació més minerals i en més quantitat. Es necessita, per exemple, més gal·li, germani, indi, terres rares, seleni i tel·luri. La Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament —UNCTAD per les seves sigles en anglès— va publicar, el desembre de l’any 2020, un document interessant, Digital Economy Growth and Mineral Resources, en el qual es tracta a bastament aquest tema.

Els minerals indicats a dalt no completen, en absolut, la llista de tots els minerals que es necessiten, però poden donar una idea que els recursos naturals no renovables, concretament els minerals, sofreixen una forta pressió extractiva, si bé de moment no sembla que hi hagi un perill d’escassetat imminent. Tot i així, cal no perdre de vista que són recursos no renovables i que, per tant, tard o d’hora inevitablement s’exhauriran.

Per pal·liar la pressió sobre l’extracció de recursos i millorar-ne l’ús s’ha desenvolupat el concepte d’«economia circular». L’economia circular proposa canviar el paradigma de l’activitat econòmica actual d’«obtenir-consumir-llençar» pel paradigma de «reduir-reutilitzar-reciclar». És, doncs, una proposta per tal que l’activitat econòmica —producció i consum— aprofiti al màxim els recursos que s’utilitzen i n’estalviï també al màxim. L’economia circular afecta totes les fases de l’activitat econòmica. Així, en la fase inicial de provisió de materials per construir un producte, proposa que el disseny permeti tant la reutilització com una major durada. Durant la fase de consum es demana mantenir-ne al màxim l’ús i el dels seus materials, cosa que nodreix la idea d’un ús més durador i la de fer-ne un consum responsable. Quan el producte no es pugui fer servir més, cal reciclar-lo. El reciclatge ha de ser total i els residus han de ser zero. Si hi ha residus, se n’han de recuperar els minerals originals o bé se n’han d’obtenir altres productes —dits subproductes— que siguin útils per entrar una altra vegada en el cicle de producció. Si els residus no es poden recuperar en una nova forma de productes útils per tornar-los a utilitzar en la fase inicial de provisió abans indicada, cal aprofitar-los amb la creació d’energia calorífica —procés anomenat de valorització energètica— de manera que es puguin incorporar al cicle de producció i de consum en forma de calor. D’aquesta manera, es pot veure tot el procés de l’activitat econòmica com un cercle; és l’economia circular.

Està generalment acceptat que el concepte d’economia circular es va anar formant a mitjans dels anys 70 i 80 del segle passat. També és habitual atribuir-ne la paternitat a l’arquitecte suís Walter Stahel, al també arquitecte estatunidenc William McDonough i al químic alemany Michael Braungart. A partir dels anys 90 el concepte d’economia circular s’ha popularitzat en l’àmbit de la sostenibilitat i ha guanyat l’interès de les administracions públiques, que han començat a desenvolupar estratègies i plans d’acció per impulsar-la. En aquest sentit, el volum de les accions de promoció és gairebé incomptable. A títol de breu anotació, a la Unió Europea, a finals de l’any 2015, la Comissió va publicar el Pla d’acció per l’economia circular en el document Tancant el cercle, Closing the Loop. Igualment, a l’Estat espanyol, a principis de l’any 2022 s’ha publicat el document España circular, que recull l’estratègia sobre economia circular a Espanya. També val la pena mencionar el hub d’economia circular creat per la Generalitat de Catalunya, el qual recull una informació extensa i molt interessant sobre el desenvolupament de l’economia circular a Catalunya.

A finals de l’any 2019, la Comissió Europea va publicar el Pacte verd europeu, The European Green Deal, que és, literalment, la nova estratègia de creixement que té per finalitat transformar la Unió Europea en una societat justa i pròspera amb una economia moderna, eficient en l’ús de recursos i competitiva, en la qual les emissions siguin netes de gasos amb efecte d’hivernacle l’any 2050 i en la qual el creixement econòmic quedi desacoblat de l’ús dels recursos. Una nova política industrial i l’economia circular hi tenen un paper central. Però com recull el mateix Pacte, l’economia circular requereix una completa mobilització de la indústria, i transformar un sector industrial i totes les seves cadenes d’aprovisionament requereix 25 anys, una generació.

Cal esperar, doncs, que l’estratègia impulsada des del Pacte verd tingui èxit i que el creixement econòmic pugui desacoblar-se de l’ús de recursos, és a dir, que es pugui créixer amb molts menys recursos. Potser l’economia circular, tan necessària, no sigui suficient i la transició energètica indicada a l’inici s’acabi frustrant. Llavors, la prosperitat s’haurà de buscar d’altres maneres.

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Albert Garcia Pujol

      Llicenciat en ciències econòmiques, especialitat d’economia general, per la universitat de Barcelona i Diplomat en negoci bancaria per la universitat Pompeu Fabra. Membre de la Comissió Economia i Sostenibilitat del Col·legi d’Economistes de Catalunya.