Ecoactivisme o youngwashing?

Temps de lectura: 6 minuts

Jaume Enciso i Oriol Porcel

 

Els motius pels quals una persona, jove o gran, opta per llançar-se a l’ecoactivisme són creixents i multifactorials: l’ecoansietat, especialment entre les joves generacions; les dades esgarrifoses dels informes de l’IPCC; l’esquizofrènia climàtica de la societat en la qual vivim; la constatació cada cop més evident que hem superat el turning point climàtic i el peak oil o la desigualtat intergeneracional; la inacció dels governs i la percepció de fracàs de les darreres COP davant la urgència climàtica; les proves cada vegada més nombroses que hem entrat en una nova era geològica, l’antropocè; la desconnexió d’un volum cada vegada més gran de la societat amb les evidències científiques i la necessitat de canviar els canals de comunicació i divulgació per generar més impacte i consciència social, etc. L’entrada a l’ecoactivisme és, així doncs, polièdrica —s’activa des de qualsevol d’aquestes arestes i pot tenir objectius diversos—, com també ho és el fenomen de l’emergència climàtica. 

Estudis sociològics de gran format ens mostren com la percepció social del jovent sobre l’emergència climàtica està allunyada de les dimensions i conseqüències reals que suposa. Un informe de l’Observatori de la Joventut Iberoamericana reflecteix que més de la meitat dels enquestats d’entre 15 i 29 anys pensen que «encara queda molt de temps per actuar davant dels problemes mediambientals», i el 40% opina que «la crisi climàtica s’està exagerant»: autèntica benzina per al moviment retardista (Observatorio de la Juventud Iberoamericana, 2024). El relat distòpic ha guanyat la batalla, és més creïble que les opcions i propostes per revertir o, ni que sigui, mitigar el fenomen i els seus impactes.

Afortunadament, han sorgit veus joves, inspirades pel moviment Fridays for Future i molts altres, que reclamen justícia climàtica, desitgen la desconnexió del creixement econòmic respecte als combustibles fòssils, lluiten per la inclusió de l’ecocidi com a delicte penal o, simplement, practiquen un consum conscient, entre moltes altres possibles alternatives viables.

De forma similar al que ha passat amb altres activismes representats per figures personals com puguin ser Ada Colau o Pablo Iglesias, en el camp de l’activisme ambiental, què passa quan aquests referents entren a formar part del sistema mainstream? Greta Thunberg en seria un cas paradigmàtic. Per què se’ls mira amb una lupa tan acurada i estan tant en el punt de mira de la crítica social? És just demanar més coherència i puresa en valors/accions a l’esquerra eco que al capitalisme verd? A tall d’exemple, i en clau catalana, tenim la Carlota Bruna, la influencer ambiental de referència a casa nostra. Ha omplert un nínxol disponible: noia jove, vinculada a l’activisme ambiental, bona comunicadora, etc. Per què les marques de molts sectors diferents, com la moda, la gastronomia, etc., i el «sistema» audiovisual, els mitjans generalistes, li donen visibilitat i demanden la seva presència en els seus canals i plataformes? És que potser volen utilitzar-la amb un doble objectiu, el de respondre a la demanda creixent de continguts ambientals i/o, per què no, per ecoblanquejar els seus missatges i les seves pràctiques? Un altre cas català seria l’Olivia Mandle, defensora dels oceans i reconeguda recentment com a «miniheroïna» per l’Institut Jane Goodall i el seu programa educatiu Raíces y Brotes. La llista per al context català podria ser encara més llarga… Fixem-nos, però, que aquestes noves joves activistes climàtiques podrien ser perfectament models, tenen cossos normatius, estudis, bona oratòria, viatgen per tot arreu…

Aquest primera crítica que s’estén en relació amb el fet que una activista ambiental no pot ser una «estrella de rock» lliga amb un segon concepte poc explotat i conegut fins ara, que és el «narcisisme climàtic», la nova versió del narcisisme solidari, importat dels EUA, on la filantropia dels multimilionaris és permanent i segons com, «obligada», i on Bill Gates representa el paradigma d’aquesta figura.

Comencen a publicar-se estudis sobre aquesta temàtica. Un estudi realitzat a Polònia en un context de conflicte entre desenvolupament econòmic, dependència dels combustibles fòssils i la nova agenda verda de la Unió Europea conclou que el narcisisme nacional, «a causa dels seus fonaments motivacionals, està relacionat negativament amb el suport a solucions de mitigació del canvi climàtic» (Cislak et al., 2023).

El mateix concepte de narcisisme, treballat des de la branca de la psicologia, dona per a diverses interpretacions. Recordem que cinc hàbits comuns associats a aquest trastorn inclouen la grandiositat, l’autoassignació de determinats drets personals i individuals «inherents», la recerca d’atenció pública, la manipulació de l’oient i la manca d’empatia, cap d’ells essencialment vinculat a la cura de la resta d’individus i a la preocupació i cura pel clima. Amb aquest marc, el concepte de narcisisme climàtic té moltes derivades o capes, i evidentment és una fina línia que és difícil d’objectivar: què passa si un jove té ecoansietat i la manera d’alleugerir aquest patiment és «fent coses» pel clima? Què passa si la teva feina és divulgativa, tens èxit i et converteixes en un referent internacional? Què passa si per divulgar i comunicar creus que sí que val la pena fer servir les eines i mitjans mainstream per arribar al màxim de gent possible? Un altre estudi fet a Romania analitza les implicacions dels trets narcisistes en el comportament favorable al medi ambient. Així, les campanyes ecologistes «haurien de tenir com a objectiu augmentar el control individual i incloure estratègies que estimulin els individus narcisistes a autovalorar-se i reconèixer la seva responsabilitat quan produeixen canvis significatius en el medi» (Dîrțu i Prundeanu, 2023). 

Des d’una altra perspectiva, hi ha altres estudis que critiquen el posicionament dels moviments climàtics com a «victimistes». «Hem passat de l’edat de la dignitat a l’edat del victimisme», argumenta el psicòleg israelià i expert en narcisisme Sam Vaknin. Continua afirmant el psicòleg: «A dia d’avui, cada moviment polític i social s’ha convertit en un moviment de victimisme. Moltes ideologies, que no estaven orientades al victimisme, s’han convertit en victimisme» (Schellenberger, 2020). 

Des del punt de vista psicològic, l’activisme climàtic en forma solidària s’ha estès també entre estrelles globals. En aquest article posem en dubte la bonança apriorística i universal d’aquesta filantropia sorgida del si mateix del capitalisme «verd». En el cas d’un multimilionari vinculat a empreses multinacionals, tot apunta que no compensa la seva filantropia climàtica en comparació amb la seva petjada de carboni real. Per començar, una part rellevant de la nostra petjada està associada als diners dipositats en el sector bancari, tal com va manifestar amb dades un recent informe d’Oxfam. De forma flagrant trobem aquí Taylor Swift. Icona global, persona de l’any 2023 segons Time, és també la principal celebritat contaminadora de CO2 els dos darrers anys. Glamur ecocida: les lletres de les seves cançons fan referència sovint a la natura i ella és una gran defensora pública de causes ambientals, però darrere la brillantor i el glamur dels jets privats s’amaguen emissions gegantines. Fa uns anys, un altre exemple, Di Caprio també produïa el seu propi documental de denúncia climàtica. Un altre cas actual d’àmbit internacional seria Sophia Kianni, iraniana, ara amb 78.000 seguidors només a LinkedIn, vinculada ja a les Nacions Unides i en contacte amb les primeres figures mundials: el Papa, Al Gore, el secretari general de les mateixes Nacions Unides, Antonio Gutierres, entre d’altres. El comportament comunicatiu d’aquesta persona no dista ni un mil·límetre de qualsevol altre influencer: tipus de fotos, freqüència de posts, la cura de la seva imatge i marca personal.

Aquests són els referents mainstream del jovent. A efectes pràctics… seria millor que Di Caprio no tingués tants ingressos i abandonés la seva filantropia climàtica o que Swift deixés de cantar cançons «ambientals» o, pitjor, que deixés de viatjar? En molts casos segur que sí, d’igual manera que la major part de programes ambientals de les grans corporacions només afecten un percentatge molt petit del seu pressupost. L’última campanya de Repsol —combustibles 100% renovables— n’és un cas paradigmàtic. Només es venen a 50 punts de venda dels més de 3.300 disponibles a tot Espanya. En el millor dels casos, les vendes de combustibles renovables de Repsol assolirien la xifra de l’1,5%. Amb la seva maquinària comunicativa exageren aquesta petita part de manera que el conjunt queda blanquejat, però a efectes de càlcul de petjada, aquestes grans corporacions continuen sent les primeres contaminants del món. I aquest és només un de molts altres casos, en el que ja se suposa que és una onada de greenwashing massiu per consolidar el capitalisme verd.

Per últim, volem posar sobre la taula una tendència creixent. Donar veu als i les joves a totes les conferències, taules rodones i congressos en contextos científics i acadèmics s’ha convertit en una «obligació». Hi ha també una quota d’ocupació d’espais mediàtics que ha d’estar coberta per joves en tertúlies audiovisuals, amb programes propis, etc. Amb totes aquestes idees, podem concloure que estem davant d’un nou corrent de youngwashing climàtic?

I en tot cas, canvia això les normes del joc? Aquest youngwashing climàtic millora l’impacte real i la transformació generada per aquests esdeveniments? Fa arribar els missatges necessaris per fer front a l’emergència climàtica d’una manera més òptima i efectiva entre el jovent, target comunicatiu d’aquests referents? Serà un impuls definitiu i disruptor en pro d’una major i més àmplia conscienciació i activació ambiental de les joves generacions? Ajuda i motiva per passar a l’acció ambiental? I encara que no sigui així, l’acceptem i l’escoltem, o el critiquem i el demonitzem? 

 

Bibliografia

  • Cislak, A.; Wójcik, A. D.; Borkowska; J. Milfont, T. L. (2023) Secure and defensive forms of national identity and public support for climate policies. PLOS CLIMATE. https://doi.org/10.1371/journal.pclm.0000146
  • Enciso, J. (2023) Alerta greenwashing. El ecoblanqueo en España. Pol·len Edicions: Sant Cugat del Vallès, ISBN 978-84-18580-77-2

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Oriol Porcel Montané

      Oriol Porcel Montané és geògraf per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i actualment està vinculat a la Universitat de Girona (UdG) com a investigador i professor. Té experiència en camps vinculats a l’ordenació territorial, la gestió i protecció del paisatge, el desenvolupament local, la participació ciutadana en la governança del [...]

    • Jaume Enciso

      Jaume Enciso Cachafeiro (1977), és llicenciat en Ciències Ambientals per la UAB i cursa estudis de comunicació a la UOC. Activista pel clima, és el fundador de One Day in 2050, una plataforma de narratives futures per l’activació climàtica. Ha coordinat el llibre “Alerta al Greenwashing”, que es publicarà en breu. [...]