Ricard Estrada i Arimon
Publicat a Quadern el 01/10/2016
El 2003 es va convocar el XII Congrés Mundial Forestal a la ciutat de Quebec (Canadà) i hi vaig presentar una comunicació, que va ser recollida en les actes del congrés amb el títol La Escuela Moderna, pilar de la conceptualización del medio natural en la educación. Escrita en castellà perquè era un dels idiomes oficials del congrés.
Foto: @agentsruralscat. Imatge de capçalera de Berta Tiana.
La qüestió de l’educació ambiental sempre m’ha preocupat, fonamentalment perquè estic convençut que és a l’escola, en l’entorn familiar i sobretot en l’entorn social on s’imprimeixen els hàbits i els coneixements que modelen la vida de les persones tant pel que fa a la convivència com pel que fa al saber i el que en diem valors de la cultura, l’ètica i la moral.
Amb motiu de l’inici del curs escolar he recuperat la comunicació congressual i, després de rellegir el text, m’ha semblat adient fer-hi alguna aportació complementària que permeti incorporar reflexions sobre esdeveniments que em preocupen, en concret i molt especialment, la confirmació que evidencia, de manera fefaent, que el planeta s’escalfa, malgrat que els mitjans de comunicació ho minimitzin permanentment, tot i que aquesta potser no és la principal preocupació de la humanitat i segurament convé a l’statu quo que estigui amagada… Al meu entendre, clar!
Tornem al que ens ocupa en aquest article que pretén ser divulgatiu i reflexiu, que és l’educació ambiental de la població jove que haurà de gestionar el futur-present. El nou paradigma ambiental que ho pot canviat tot.
Una xic d’història, per entendre la revolució pedagògica del final del XIX i el primer terç del XX
El coneixement de la història de la renovació pedagògica de l’Escola Nova, també anomenada Escola Activa, pren naturalesa a Europa amb el projecte que va construir la pedagoga italiana Maria Montessori (1870-1952), a través de la implantació del programa pedagògic anomenat «mètode Montessori», després d’haver estudiat els treballs dels metges Jean Itard (1774-1838), Édouard Séguin (1812-1880), ambdós precursors de l’educació dels «idiotes», com s’anomenava llavors als discapacitats intel·lectuals (1).
Maria Montessori (2), va fonamentar la seva pedagogia sota el principi de: «Ningú pot ser lliure a menys que sigui independent; per tant, les primeres manifestacions actives de llibertat individual del nen han de ser guiades de tal manera que a través de seva activitat pugui estar en condicions de poder arribar a la independència.»
També als Estats Units hi va haver un corrent de la nova pedagogia que va encapçalar John Dewey (1859-1952), reconegut com un dels inspiradors de l’Escola Nova, especialment pel que fa al caràcter democràtic que ha de tenir l’escola i a la idea l’«aprendre fent», sobretot a partir de l’acció.
Mentre a Europa i a Amèrica la revolució pedagògica prenia cos, a Catalunya el moviment educatiu de l’Escola Nova, agafa entitat a través d’iniciatives «experimentals» com les escoles que va promoure l’ajuntament de Barcelona: l’Escola del Bosc (1914) i l’Escola del Mar (1922). La primera dirigida per Rosa Sensat i la segona per Pere Vergés, ambdues dins del moviment de l’Escola Nova i que promovien el contacte amb la natura, responent també al moviment higienista de l’època. Però el promotor més reconegut d’aquest moviment és el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), que basa el seu mestratge pedagògic a «fer de cada dona i cada home un ser conscient, responsable i actiu, capaç de determinar la seva voluntat per llur judici, assessorat pel seu propi coneixement, més enllà de les consignes i les propagandes». La pedagogia de Ferrer i Guàrdia potencia la necessitat d’obrir l’escola a les dinàmiques de la vida social i laboral, i a l’organització d’activitats de descoberta de la natura. El moviment de Ferrer i Guàrdia va tenir alguns seguidors com el pedagog francès Célestin Freinet (1896-1966).
L’Escola Activa també tenia diferents sensibilitats a altres llocs de Catalunya. Així, la presència de l’Escola Moderna va ser present a Montgat i a Sabadell de la mà d’en Girbau, fins a altres models més concurrents amb les idees àcrates dels seus precursors, com d’Albà Rossell i Llongueras (1881-1964).
Una nova pedagogia per a un nou paradigma
Avui el context social és ben diferent. Els materials pedagògics i la societat europea també ho són, però al meu entendre cal reconduir el model actual a través d’una nova pedagogia activa, i en aquest cas potser serà necessari utilitzar els nous instruments de comunicació lliure i independent.
Segur que avui l’escola, centre educatiu, ja té incorporats materials i accents dels mètodes endegats en els segles passats, però queda molta feina per fer, més que res perquè la societat de llavors tenia una combinació equilibrada de societat urbana i rural, però ara la mescla és totalment desequilibrada i la balança està molt decantada cap una societat amb una estructura construïda de conjunts urbans, i es produeix per primera vegada en la història de la humanitat una «des-consciència» i desconeixement de tot el que és l’espai rural i de tot allò per a què ens serveix.
M’explico. El concepte rural implica entendre i acceptar que el món rural és la infraestructura bàsica de la producció d’aliments, fusta, energia, depuració de l’aire urbà, paisatge, residència de la biodiversitat, i l’emplaçament físic on té lloc la mitigació de l’escalfament global del planeta. En definitiva, s’ha d’entendre que el territori rural és un valor rellevant: és la «seu» de la biodiversitat, conjuntament amb els mars i oceans.
La Xarxa de les Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya (XESC)
La xarxa de les Escoles per a la Sostenibilitat es va crear el 2009 i està integrada per 1.284 centres educatius de Catalunya que tenen en els seus projectes curriculars l’objectiu de potenciar els valors de la col·laboració, l’educació per a l’acció, la coresponsabilitat, la transformació social, la participació, la innovació, la transversalitat, l’esperit crític i la millora contínua.
Tot i l’existència de materials i de bons professionals de la pedagogia en els centres educatius, cal incidir que encara avui s’han d’habilitar estímuls administratius i econòmics per al foment de programes específics que facin aflorar els valors de la sostenibilitat tant des dels ajuntaments (regidories de medi ambient) com des del departament de la Generalitat responsable de la «sostenibilitat» (com si els altres departaments fossin insostenibles); això sí, acompanyat, més per la necessitat que per la convicció, pel departament d’Educació, per vetllar per uns coneixements que socialment hom considera «maries», i és aleshores l’escola qui promou en solitari l’educació activa, sostenible i inclusiva, com ara agrada d’anomenar.
Queda molt per fer, o potser hem de repensar una mica més sobre si el mètode actual és bo o si s’ha de potenciar la manera de desvetllar la sensibilitat i els sentiments socials i polítics de la comunitat social per esmenar la trajectòria que hem assumit sense deixar de reflexionar que anem construint una arquitectura educativa que no incorpora, amb la plenitud necessària, els nous vectors del nou paradigma ambiental en el qual estem enfangats i, per tant, quedem situats en un camí de mal retorn.
És per tot això que proposaria, en primera instància, que les Associacions de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA) i les direccions dels centres educatius, és a dir tota la comunitat educativa, es posicionessin per la construcció d’una educació i formació ambiental plena, com un instrument estructural, rellevant, de l’educació tant a les escoles com a les famílies i també en el conjunt del discurs social comú. Perquè no tot és l’hort escolar, el consum de productes ecològics, el compostador familiar, la bombeta LED o l’exercir la mobilitat per la ciutat amb la bicicleta, el reciclatge o la selecció de les escombraries. Tot això està bé i és convenient, però no és suficient si no treballem coralment (com és diu ara) per mitigar l’escalfament global, i això vol dir, bàsicament, menys consum d’energia i protegir d’una manera heroica el bé comú natural.
El model de la globalització «urbana» i la seva economia tenen moltes coses beneficioses, però es demostra que sobretot tenen massa retorns ambientals negatius. Els límits de la Natura ja són perceptibles. El Banc del Capital Natura del planeta no recupera els préstecs que ens ha fet. L’educació ambiental és el nou repte.
(1) El mètode d’E. Seguin s’anomenava «mètode fisiològic» i posava com a eix del mètode l’activitat del nen (considerava antifisiològic que els nens haguessin d’estar asseguts tantes hores) i potenciava l’educació sensorial i la de la mà i el gest. Però tot referit als «idiotes», tot i que després és cert que almenys els materials i les seves idees es recullen a l’Escola Nova. El 1850 va emigrar (sembla que per qüestions polítiques) als Estats Units, on fundà les primeres escoles per a «retardats», persones amb discapacitat intel·lectual lleu.
(2) Maria Montesori va participar en diferents activitats a Barcelona, especialment a l’Escola d’Estiu del 1917. https://ddd.uab.cat/pub/artpub/2005/132998/revhis_a2005v26n2p200.pdf
Ricard Estrada i Arimon
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Ricard Estrada i ArimonEnginyer Tècnic Agrícola, per la Universitat Politècnica de Catalunya s’ha especialitzat en desenvolupament rural periurbà i gestor ambiental. Diplomat en els cursos de la Unió Europea pel M. d’Afers Exteriors i Diplomat per la Universitat Politècnica de Madrid, en economia. Ha publicat articles de sobre temàtica: forestal, paisatge, agricultura periurbana [...]
