Ricard Estrada i Arimon
Publicat a Quadern el 25/05/2016
Des d’un temps ençà, parlem amb desconcert sobre l’aire que respirem, sobretot els que vivim a ciutat.
Les autoritats i les administracions dediquen una part del pressupost a saber si es compleix el llindar de qualitat legal de l’aire i si cal aplicar regulacions que limitin la mobilitat humana. Aquest fenomen ambiental de la qualitat de l’aire que respirem ja és una notícia freqüent en els noticiaris. Tant és així que ho acceptem sense gaires angúnies. Així doncs, la qüestió que se’ns planteja és la següent: què s’ha de fer per arreglar aquest problema? Per què l’acceptem sense més ni més quan sabem quines són les fonts d’emissió de les pertorbacions que generen la contaminació de l’aire que respirem? I anant més lluny, considerem prioritària la mobilitat en lloc d’admetre restriccions o confinaments. On hem arribat!
Tot i la riquesa econòmica que aporta el model d’estat del benestar de què gaudim, repensar el sistema de viure esdevé cada cop més convenient. Sobre aquesta proposta algunes veus autoritzades ens diuen que ens hem “passat de frenada”, com es diu ara en l’argot popular. Tampoc és qüestió de posar o veure dimonis al model social i a l’ús de l’energia que bàsicament es fa, però aplicar conceptes de racionalitat sembla que ha de ser, des d’ara mateix, preceptiu. Malauradament, el discurs general continua tractant la qüestió de l’aire com si no fos un problema per a la salut pública; el tracta com una qüestió difusa, anònima, que surt del no-res, i se’ns diu que ens hi resignem perquè a nivell personal no s’hi pot fer res… Certament és una mica així, però també cal dir que en un sistema social com el nostre —democràtic— hauria de ser possible endegar processos de correcció, inicialment de forma voluntària i tot seguit de manera reglada. Altrament serà complicat poder assolir una millora real.
Les receptes són conegudes, però no hauríem de caure en el ridícul. Recordo la frase d’un recent president dels Estats Units, George Walker Bush, que davant d’una catàstrofe de focs forestals a Oregon (2002) va dir que, si es tallessin els arbres, no hi hauria incendis. Renoi, quina aportació tan entenimentada. Evidentment, si estiguéssim quiets, no ens mouríem.
Coneixement i seny
Cal conèixer bé l’aire, la funció que fa i saber gestionar-ne l’ús perquè l’aire és vital. L’aire és un dels elements clau del nostre capital natural; l’aire tendim a considerar-lo infinit i solament el valorem en el moment en el qual presenta dèficits de qualitat. Tant és així que davant d’una tempesta natural d’aire saharià a l’àrea metropolitana s’ha de reduir la mobilitat per culpa seva i se l’inculpa del desgavell de la reducció de la velocitat dels vehicles contaminants (quasi tots). El món al revés. Recordem que no fa massa anys, el 2010, el volcà Eyjafjalla, des d’Islàndia, va tenir el trànsit aeri de mig Europa replegat una bona colla de dies.
Avui dia, encara no considerem plenament com un actiu els ecosistemes naturals (el capital natural); no tenim tot el coneixement de com funcionen ni de com actuen les seves fluctuacions, de com generen accions positives i negatives, segons el nostre entendre (de fet el que passa és que l’ecosistema planetari manté l’equilibri i es regula, per fer-ho senzill, sota el principi d’acció-reacció).
El medi ho és tot, és el core capital que hem d’administrar d’acord amb les necessitats, que hauran d’ésser, a partir d’ara, limitades per no caure en l’esgotament del recurs. Altrament ens descapitalitzem i ens treballem un present-futur de pobresa irreversible. No podem continuar fent trampes com s’ha fet en les finances creant “figures” com el deute, els drets, les obligacions, els crèdits a llarg o a curt… El capital natural funciona amb l’economia real, la productiva, la d’explotació, la comptabilitat de sempre, “tant tens tant treus”. Perquè la reconstrucció de la qualitat de l’aire té uns terminis molt llargs i es desconeix si la previsió que matemàticament indiquen els models científics poden tenir certeses fermes de compliment, perquè aquests models es construeixen a partir de termes i estadístiques que es coneixen i que serveixen de material per preveure escenaris creïbles, però sempre amb unes forquilles d’error.
De fet, els científics que estudien l’escalfament global, en la darrera reunió del COP21 de París del desembre de 2015, ja han proposat elements de mitigació dels efectes. Però malgrat haver-se predicat, a tort i a dret, que la Convenció de París ha estat un èxit, hem de dir que queda molta feina per fer, ja que, vulguem o no, l’economia que ens fa funcionar té una inèrcia que s’albira que funcionarà amb energia fòssil durant molts anys i, mentrestant, hem de posar ordre al medi, avui desfet i inestable per la nostra pervivència. Hem de fer molts deures tots plegats. És evident que, si a partir d’ara mateix volem reconduir la deriva en la qual estem immersos, la fiscalitat ambiental ha de prendre protagonisme preeminent i actuar en paral·lel amb les fiscalitats dels valors afegits i de les rendes.
La societat i tots els que llegiu aquest text també hem ser conscients del que passa. Aquesta és una feina “coral”, no una feina de les autoritats solament. Caldrà molta formació, informació i predisposició al canvi. Aquest serà el repte del segle XXI. Entre les conclusions exposades l’any 2006 en l’informe La veritat sobre el canvi climàtic, l’elaboració del qual va ser encapçalada per l’economista Nicholas Stern, en destaquem les següents:
Les polítiques per impulsar la informació, per exemple a través d’etiquetes, programes educatius o tecnologies com a mesuradors “intel·ligents” i indicadors en temps real, poden fomentar i desenvolupar la capacitat a les llars i a les empreses per canviar els comportaments i invertir en estalvi energètic.
La inversió privada és clau per transformar l’eficiència dels mercats de l’energia. Generalment les polítiques haurien d’intentar gravar les manifestacions negatives en lloc de subvencionar segons els resultats, i centrar-se en l’origen d’aquesta inversió i els errors del mercat sempre que sigui viable (encara que algunes vegades es defensi un recolzament financer directe limitat per a les empreses i les persones).
Les preferències dels ciutadans tenen un paper clau, tant per donar forma al comportament i a la demanda de béns i serveis que afecten el medi ambient, com per fonamentar l’actuació política.
Deu anys després d’haver redactat l’informe de referència, el doctor Stern sostenia, en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos i recentment en una entrevista a La Vanguardia del passat dia 15 de febrer de 2016, que “reduir emissions és una oportunitat per impulsar el creixement”. A aquest discurs també s’hi afegeixen altres veus, com la de la periodista Naomi Klein, que denuncia que en els acords mundials sobre el canvi climàtic no s’estan fixant condicions al lliure comerç.
Però la realitat és tossuda i fa aflorar dades objectives. Per posar un exemple, entre molts: cada vegada hi ha un dèficit més gran de pol·linitzadors al medi i les abelles no poden fer mel, perquè la floració no s’adequa al seu hàbitat. La resiliència, pel que es veu, sí que té límits.
[Imatge de capçalera de Berta Tiana.]
Ricard Estrada i Arimon
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Ricard Estrada i ArimonEnginyer Tècnic Agrícola, per la Universitat Politècnica de Catalunya s’ha especialitzat en desenvolupament rural periurbà i gestor ambiental. Diplomat en els cursos de la Unió Europea pel M. d’Afers Exteriors i Diplomat per la Universitat Politècnica de Madrid, en economia. Ha publicat articles de sobre temàtica: forestal, paisatge, agricultura periurbana [...]
