Ricard Estrada i Arimon
Publicat a Quadern el 13/04/2016
El Dr. Josep Maria Mallarach i Carrera, geòleg, en una conferència al museu de la Ciència de Terrassa l’any 2009 sobre els espais naturals i periurbans i l’interès que tenen aquests per la preservació del territori, especialment per l’espècia humana ens va explicar, entre d’altres moltes coses, la tesi de coneixement del poble de la Confederació Iroquesa (actual Canadà) en relació a com gestionar l’espai físic. Tanmateix també ens va il·lustrar sobre l’ús del seu lema la quan estaven relacionades amb el territori.
El lema iroquès diu: Només són lícites les decisions que s’acorden pensant en el bé de la setena generació. Haig de dir obertament que vaig quedar impactat per la claredat de la frase i del profund sentit d’aquestes paraules.
Avui hom pren moltes decisions relacionades amb el medi sense aplicar masses criteris de salvaguarda per les generacions futures. Tots en tenim a la nostra memòria, no ve al cas fer una llista. Aquesta situació ens porta a obrir una secció de DEBAT, ordenat i reflexiu, sobre el bon ús del capital natural com un recurs necessari per la pervivència en un entorn de pertorbacions permanents d’agents, que desconeixedors o no del que és un ecosistema s’atreveixen a impulsar projectes, infraestructures, … que condicionen masses vegades la vida de les futures generacions.
Una nova comunicació ambiental
Per tot això sembla convenient no fomentar l’escriptura o el debat fent menció permanent sobre el concepte ambigu del medi ambient, la sostenibilitat o de les seves equivalències lingüístiques o la utilització d’oxímorons divertits. El que és modern, al meu entendre, és donar a conèixer, per damunt de tot el que són les infraestructures verdes, l’economia circular, l’economia verda i l’economia marró, la producció d’aliments de qualitat, l’equilibri i la salut del sòl, l’ús assenyat de l’energia en front d’un ús boig de recursos naturals, el sòl com un bé necessari, l’aire un recurs vital a preservar i com no l’aigua com a font de vida. És hora d’obrir un debat social sobre la propietat de l’ús del territori –la generació de drets-.
El coneixement i les ciències aplicades ha progressat, i de fet gaudim de molts indicadors contrastats que alerten amb temps suficient els perills que ens poden esdevenir (alguns ja són perceptibles) per causes antròpiques, però malauradament el dia a dia i especialment les xarxes de comunicació ens ajuden a mantenir-nos informats, ocupats però també, molt atabalats. És a dir, disposen de poc temps per la reflexió i correcció de les nostres maneres d’actuar. Se’ns distreu permanentment i sense que ens serveixi d’excusa, es fa costa amunt prendre decisions pensant en el bé de la setena generació.
L’ ús pervers de la semàntica
Així és com governs i institucions després de generar documentació sòlida i dedicant una gran quantitat de diners en estudis i contra estudis, darrerament i malgrat alguns, el passat mes de desembre de 2015 a París -COP21- van arribar a un acord per a mitigar (paraula clau rellevant a partir d’ara) els efectes del desgavell planetari generat en els darrers cinquanta anys pel que fa a l’escalfament global. Qüestió que no és menor, però tot i així ens costa parlar-ne obertament. Cal encara difuminar el missatge per no alarmar-nos i la semàntica ens serveix molt per a construir el discurs de la no realitat. Altres exemples com “creixement negatiu”, en lloc de “decreixement” ras i curt, es veu com l’expressió més correcte, però no ens enganyem els científics de la Conferència del Clima disposen, i qui vulgui també, de dades convicents que acrediten el problema generat per l’espècie humana al planeta; però la política governamental, empresarial i financera, davant de l’evidència i la percepció real per part de la societat planetària s’ha vist obligada a prendre algunes mesures tot i que molts encara pensem que se’ls ha de concedir el benefici del dubte sobre la seva aplicació.
Mentre això passa cal que siguem positius i gaudim com a referència de diferents pensaments, tant de persones de seny, com de científics com de pensadors també, que reflexionin sobre com abordar el canvi de paradigma ambiental que tenim incorporat. Per il·lustrar-nos faig el suggeriment de recomanar una lectura, si més no amb mirada ecològica, de l’encíclica Laudato si’ .
Els rellotges
Arribats a aquest punt pot servir-nos recordar que el nostre temps es mesura simultàniament amb quatre rellotges… tic-tac… (?) M’explico: El rellotge del temps polític (períodes de quatre anys), el rellotge del temps estacional (les quatre estacions de l’any, aquest darrerament té disfuncions molt notables), el rellotge del temps vital de l’espècie humana (l’esperança de vida a casa nostra és de l’entorn, dels 85 anys o una mica més) i el rellotge del temps de la natura (que és mou en cicles llargs, de 100 a molts més).
És per això que per escriure sobre sostenibilitat, el capital natural i els ecosistemes, és necessari saber i voler comprendre com funcionen els quatre rellotges i gestionar el nostre temps d’acord amb els ritmes i les seqüències establertes, altrament es trenquen els sistemes polítics, estacionals, vitals o naturals.
Et convido, estimada lectora o lector a pensar-hi una estona tant en el lema de vida del poble de la Confederació Iroquesa, com en els rellotges de la nostra vida i la del nostre entorn.
[Imatge de capçalera de Berta Tiana.]
Ricard Estrada i Arimon
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Ricard Estrada i ArimonEnginyer Tècnic Agrícola, per la Universitat Politècnica de Catalunya s’ha especialitzat en desenvolupament rural periurbà i gestor ambiental. Diplomat en els cursos de la Unió Europea pel M. d’Afers Exteriors i Diplomat per la Universitat Politècnica de Madrid, en economia. Ha publicat articles de sobre temàtica: forestal, paisatge, agricultura periurbana [...]
