La trista cançó de cada estiu

Llastimosament, cada estiu es repeteix la mateixa salmòdia: onades de calor, baixa humitat, vent, incendis, articles d’opinió d’experts i polítics, entrevistes als bombers, proclames de l’Administració per solucionar el problema… Potser caldria assumir algunes realitats i deixar de somiar que hem trobat el desllorigador al problema dels incendis.

Anem a pams. Quant a la diagnosi socioambiental, tothom hi està d’acord. Des de fa dècades vivim en una situació de canvi climàtic, que a l’àrea del Mediterrani fa que els fenòmens meteorològics extrems cada cop siguin més freqüents; han desaparegut nombroses explotacions ramaderes i agrícoles familiars i aquest abandonament de l’activitat agrària ha generat un augment de la superfície forestal que fa que el 64,6% del territori català sigui forestal i, com que som un territori muntanyós, hi ha grans continuïtats forestals lligades a massissos: les Gavarres, l’Ardenya, l’Albera, Sant Llorenç del Munt… Aquesta realitat fa que els incendis, anomenats «de sisena generació», siguin de difícil extinció si no s’agafen a temps. En conclusió, tenim un territori molt tensionat per la meteorologia, per la realitat forestal, per una població, eminentment urbana, que té desig de natura, per múltiples eixos viaris, ferroviaris, línies elèctriques que fragmenten el territori; a més a més, també sotmès a l’acció de persones que actuen imprudentment, ignorant els avisos de risc, i finalment hi ha els piròmans. Per tant, fer mal és molt fàcil. D’altra banda, tenim uns mitjans per apagar el foc a Catalunya prou eficients. Els bombers professionals, considerats un cos modèlic a nivell europeu, i els voluntaris de les ADF, entre altres, fan una gran feina.

 

 

El principal mantra que, al nostre entendre, cal superar és que la solució és que cal més gestió forestal. Hi ha dos milions d’hectàrees forestals a Catalunya i tenim un sector forestal amb greus mancances. Ho deia, en un article a La Vanguardia el 10 de setembre de 2025, Francesc Cano, director adjunt de Transferència del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC): «S’està parlant de prevenció d’incendis, però no d’economia, i únicament amb ajudes públiques no s’aconseguirà gestionar la creixent superfície forestal». D’altra banda, el mateix sector forestal està poc professionalitzat i té greus dèficits, és a dir, que és poc robust. La mateixa directora de l’Escola Agrària Forestal de Santa Coloma de Farners, Anna Suquet, deia en una entrevista a La Vanguardia del 20 de juny de 2026 que els seus alumnes prefereixen dedicar-se a l’educació ambiental, la conservació, la jardineria…, i són pocs els que volen entrar a treballar en la gestió forestal. Fa uns anys vaig participar en el procés de preparació d’un congrés forestal a Catalunya i algú em va comentar que hi ha més gent escrivint, controlant, investigant…, que treballant a bosc. Davant d’aquesta realitat, no seria millor deixar clar que la gestió forestal cal promoure-la amb ajuts públics, únicament, en els àmbits geogràfics on és més necessària? On? En els llocs on els bombers tenen designats com a prioritaris per evitar la creació de grans incendis forestals, a fer millors franges en les urbanitzacions… El mateix inspector en cap dels Bombers de la Generalitat, David Borrell, afirmava en una entrevista al diari Ara el juliol del 2026: «Com a país, el que no estem arreglant és: tothom té franja de protecció al seu voltant? Perquè si tu estàs integrat enmig de la muntanya, enmig d’un bosc mediterrani, doncs inevitablement és insalvable. Més que salvar les vides, que això és el que procurem fer, no sé si se’ns pot demanar que fem molt més». També cal interrogar-se sobre el fet de tenir tantes urbanitzacions. El biòleg David Serramitjana deia en un article a La Directa de principis de juliol del 2026: «Ha arribat el moment de canviar la pregunta. En lloc de demanar-nos com hem de “netejar” els boscos per encabir-hi la nostra activitat, hauríem de preguntar-nos quin model de país, d’urbanisme, d’alimentació i de consum energètic estem disposats a sostenir. El futur dels nostres boscos no dependrà del que decideixin els arbres. Ells ho tenen clar: arrelen, creixen, cooperen, moren i completen el cicle de la vida. Som nosaltres els qui hem convertit el territori en un espai fragmentat i vulnerable per l’afany del benefici immediat».

Hem intentat presentar algunes breus idees sobre la complexa problemàtica actual dels incendis a Catalunya i apareixen més preguntes que respostes. És inevitable. Potser una senzilla conclusió és que les pertorbacions, és a dir, incendis i ventades, seran cada cop més importants en la gestió i ordenació dels boscos i del paisatge. Només cal tenir present que en un territori modèlic en ordenació forestal com és el Trentino, a Itàlia, la tempesta Vaia —que va tenir lloc entre el 27 i el 30 d’octubre del 2018 i va afectar 42.000 hectàrees de les províncies italianes del Trentino, l’Alto Adige, el Belluno i el Veneto— va trencar i tombar dotze milions d’arbres i van estar uns quants anys enretirant la fusta caiguda de boscos sota ordenació des de fa dècades. A part de gestió forestal, potser també caldria parlar d’economia en relació amb el valor i l’ús de la fusta i la llenya i del possible mercat i, sobretot, de gestió paisatgística i urbanística. De la mateixa manera que som a punt d’eliminar cases construïdes enmig d’una llera fluvial, tot i que s’han hagut d’inundar tres vegades, potser caldria fer el mateix amb algunes urbanitzacions. I quant al paisatge, potser caldria prioritzar les rompudes en els espais estratègics per a la prevenció d’incendis. Ara bé, per fer rompudes ha d’haver-hi pagesos disposats a treballar les terres o pastors a portar-hi els ramats. Segurament, masses interrogants!!!

 

• 

  Josep Gordi Serrat

  Doctor de Geografia per la Universitat de Barcelona i al llarg de quasi trenta anys ha estat professor de geografia física a la Universitat de Girona. Actualment m’agrada definir-me com un amant i estudiós dels arbres i la natura (https://josepgordiarbresipaisatge.cat).