Xavier Mayor Farguell
Publicat a Quadern el 30/05/2019
Sovint, en utilitzar una paraula reiteradament i aplicada a un ús determinat, acabem per atribuir-li un significat correcte però esbiaixat. Aquest és el cas de la paraula infraestructura. Efectivament, en aquests moments la paraula infraestructura s’associa per a una gran majoria de la població a grans estructures funcionals, sobretot, lligades a la idea de desenvolupament en termes clàssics, és a dir pròpies del «desarrollisme» de la meitat del segle passat, basat en un pensament fruit del model social i econòmic derivat de l’era industrial, ara en crisi. Avui, tothom entén per infraestructura les autopistes, les carreteres, els trams ferroviaris, els aeroports, els ports, etc. Tanmateix, quan accedim a la definició acadèmica de la paraula infraestructura, ens podem sorprendre, ja que el seu significat depassa aquest preconcepte parcial que tenim. Efectivament, infraestructura es defineix com ‘la base o estructura econòmica d’una societat’. També s’entén per infraestructura ‘el conjunt d’elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força del treball’.
Imatge de capçalera de Berta Tiana.
Les dues accepcions a l’hora de pensar en el territori, en allò que és, en la seva importància social i econòmica, se’ns revelen com a molt interessants. Interessants perquè associen els conceptes base i funcionament, i en conseqüència, economia. Base com a suport, com a conjunt d’elements essencials del funcionament d’un sistema o d’una societat. Bé, doncs, en el moment actual tenim la capacitat d’entendre de manera més complexa el nostre entorn —allò que per a alguns és la natura i per a altres, el territori (i que de fet és el mateix vist sota aproximacions de matís diferents)— i això ens porta a plantejar-nos si el territori és la base del funcionament del nostre sistema o de la nostra societat.
És conegut i reconegut per la ciència que qualsevol bé sobre el qual edifiquem la nostra societat, el nostre benestar, prové del territori. Qualsevol de les nostres activitats, especialment les que estan lligades a la supervivència, però també al benestar, provenen de la natura, del territori. Totes i qualsevol d’elles tenen en la seva base els recursos naturals, renovables o no. Els aliments, l’energia, les matèries primeres i les elaborades, els béns materials, els nostres habitatges, els mitjans de transport, fins i tot la informació, provenen d’una manera o d’una altra del territori. Qualsevol necessitat la cobrim a partir de la utilització de l’enorme, però finita, disponibilitat de recursos. Recursos que hàbilment transformem en formes i maneres més immediates. O generats a partir de l’aplicació de tecnologies més o menys complexes, que els transformen amb la finalitat d’obtenir béns complexos que ens són útils. Llibres, estris, maquinària, vehicles, medicaments i un llarg etcètera d’instruments i béns que ens donen seguretat, estabilitat, confortabilitat i que no sorgeixen del no-res. Tots provenen del territori, bé sigui el propi i proper o altres territoris llunyans. Les nostres necessitats es proveeixen del territori; per tant, de la natura.
Tanmateix, la natura no és un rebost qualsevol. No és un magatzem inacabable de recursos. És un magatzem constituït per una munió de particulars elements a disposar. Alguns són molt abundants, d’altres molt poc. Uns són fàcils d’obtenir, d’altres no gens. Alguns tenen virtuts molt especials, d’altres són molt comuns. Alguns d’ells es reposen amb el temps i d’altres no es poden reposar més enllà de les existències, com si es tractessin d’uns estalvis. Alguns a més estan vius, i per tant són fruit d’una llarga evolució, de multitud de proves d’assaig i error que han superat (si més no de moment) els reptes que suposa la pervivència. I això els fa més especials i més valuosos, per la seva qualitat d’insubstituïbles, especialment a escala temporal humana. I a més, molts d’ells estan plens de virtuts que ens serveixen. Però encara més, com a organismes vius, estan governats per les lleis de la biologia. No es poden reproduir en qualsevol lloc, ni són igualment abundants, ni tenen les mateixes propietats, ni en cap cas són inesgotables.
Per tant, donada la definició i fetes aquestes explicacions, es pot argumentar que el territori és una infraestructura? O millor expressat, es pot dubtar que el territori és la infraestructura més important, més essencial, més bàsica?
Tant per definició com per la interpretació, en termes més actuals, això ens porta a interpretar el concepte de territori més ricament com un inventari de realitats. En aquest sentit podem considerar que no hi ha infraestructura més rellevant que el territori. És la base i suport de la nostra existència, el valor més important que ens permet viure, desenvolupar-nos, tenir seguretat i benestar, fins i tot sensació de futur, i, en conseqüència, capacitat d’il·lusió i repte.
El reconeixement del territori com a principal infraestructura de la qual disposem, tanmateix, ens revela una nova dimensió de la nostra responsabilitat en el seu tractament. Efectivament, sabem de la seva importància i alhora de la seva fragilitat. Sabem que és la base de qualsevol producció, qualsevol valor tangible, qualsevol activitat, qualsevol actiu de futur. Conseqüentment, hem d’admetre que qualsevol decisió que es faci sobre ell és una decisió que es fa sobre el conjunt. Que les diverses activitats que en ell es donin són, presumiblement, igualment importants per a la població que en viu. Per tant, no és més important una carretera que un canal d’aigua, o una riera que el lleure que proveeix un bosc, o l’absorció de CO2 que fan els matollars, o la capacitat d’infiltrar aigua i incorporar-la als aqüífers, o les espècies que hi estan associades, o les possibilitats de noves ocupacions urbanes.
La importància és conjunta. És important que les actuacions que fem siguin realment necessàries ja que tindran efectes sobre el territori, alguns de beneficiosos i d’altres de menys positius, fins i tot negatius. És per això que cal que tinguin la configuració idònia i no una tipologia estereotipada que valgui per a tot. Cal que s’implantin en el territori de manera harmoniosa i no lesiva per als altres valors. Igualment, cal que els espais biodiversos siguin plenament funcionals i que mantinguin, amb intensitats diferents depenent de cada cas, les possibilitats productives, de preservació i de lleure. Cal que els espais agrícoles siguin actius i mantinguin una economia de producció de béns i aliments per a la població, amb qualitat, on la proximitat sigui un valor important, que respecti com a tal altres valors que la circumden.
Conseqüentment, podem concloure i afirmar que el territori és la base més essencial per al funcionament de qualsevol espècie, hàbitat o sistema ecològic del planeta. Que, com a espècie biològica que som, també és la base que possibilita el funcionament de la nostra societat, de la nostra economia. També és la base de la economia, de la nostra o de la resta d’espècies, si som capaços d’entendre l’ecologia com l’economia biològica del planeta. Per tant, podem considerar el territori com la nostra infraestructura més essencial: la infraestructura verda.
Imatge d’ Erreache: La Garrotxa
Xavier Mayor Farguell
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Xavier Mayor FarguellNascut a Barcelona, és especialista en Ecologia Aplicada a l’entorn i l’espai urbà. De formació acadèmica és Doctor en Biologia (1994), Màster en Ecologia i Biologia Vegetal per la UAB (1990) i Màster en Tecnologia i Gestió Ambiental, per la UPC (2001). Ha estat investigador del Centre de Recerca Ecològica [...]
