Xavier Mayor Farguell
Publicat a Quadern el 14/11/2017
Actualment, els fonaments teòrics de l’ecologia com la ciència que ens explica com funciona la natura a qualsevol nivell d’expressió —des de la biosfera a l’ecosistema més simple— estan ben establerts des de ja fa algunes dècades. Tant és així que avui no es pot concebre que un disseny de ciutat sigui realment bo si no es basa en allò més essencial d’incorporar amb certa força i convicció els conceptes de l’ecologia urbana. En aquest cas, moltes ciutats ja en són conscients i estan atentes a incorporar aquesta disciplina en aspectes rellevants de la seva realitat.
Via verda Cerdanyola del Vallès – Sant Cugat del Vallès. Imatge de capçalera de Berta Tiana.
L’ecologia urbana ja és un fet present
Així, són clars exemples de la incorporació dels conceptes de l’ecologia urbana a la planificació i gestió de la ciutat de Barcelona: la nova plaça de les Glòries, els estudis i propostes de la definició de l’ecotò entre la serra de Collserola i el teixit urbà de la ciutat, la definició dels principals corredors verds urbans dins de la ciutat, el recent concurs sobre cobertes verdes, etc. Hi ha més exemples d’aquest fenomen a altres municipis inclosos al Pla Especial de Protecció del Medi Natural i el Paisatge (PEPNat) del Parc Natural de la Serra de Collserola, com la recuperació del tram urbà de la riera de Vallvidrera al seu pas per Molins de Rei o la modificació del Pla Parcial del Centre Direccional per part de l’Ajuntament de Cerdanyola per mantenir el connector biològic de la Via Verda Sant Llorenç-Collserola, entre d’altres. De fet, actualment a nivell internacional ja s’ha determinat l’acrònim NBS, Nature Based Solutions, sistemes aplicables tant en ciutats com en entorns menys antropitzats. Avui en dia és impensable a nivell internacional plantejar ciutats sense una comprensió i disseny fonamentats en l’ecologia urbana.
De la mateixa manera que en espais urbans, en espais oberts l’ecologia també ens permet entendre millor el seu valor i conseqüentment que prenguem millors decisions en relació amb ells. Més encara, tenint en compte que és en els espais oberts on es troba la major part de la biodiversitat d’espècies i els seus corresponents ecosistemes (el gruix del capital natural). En aquests espais, en general i en diferent mesura, l’efecte antròpic és menor que en els urbans. Ambdues són situacions que corresponen a dos ecosistemes, l’urbà i els espais oberts, amb les seves propietats ecosistèmiques emergents, per bé que en un la influència antròpica és substancialment diferent, ja que l’urbà és l’ecosistema habilitat pels i per als humans, i els espais oberts, tot i tenir influència antròpica bàsicament centrada en el subministrament de recursos, atresora la major part dels valors naturals i ecosistèmics.
Una evolució històrica del concepte de natura
En el context dels espais oberts, precisament perquè la interacció dels humans ha estat secular, les tècniques de conservació de la natura abans de 1992 (moment en què la Cimera de la Terra va posar les bases per a una comprensió diferent, tant del valors dels espais oberts com de l’objecte de preservació de la natura), van configurar una situació de mosaic territorial que va generar una sèrie de llocs de menor antropització, un millor estat dels ecosistemes, nivells de pertorbació relativament més baixos, i en una part d’ells van designar espais protegits. La llei d’espais protegits de 1985 a Catalunya posava ordre en aquesta matèria i definia diferents figures de protecció especial depenent sobretot del grau de protecció que semblaven merèixer.
En aquest punt, és important també analitzar com ha actuat el conservacionisme fins fa relativament poc temps. Especialment a Catalunya la conservació de la natura ha estat estretament nodrida i vinculada al naturalisme, però no tant a l’ecologia. Segurament les visions des de la botànica i la zoologia, també la geografia, han estat durant anys preponderants. En força casos vinculades estretament al món de l’excursionisme. En el context d’aquest escrit no hi ha interès ni és l’espai per fer una valoració d’aquesta trajectòria. Sí que és l’espai per copsar d’on venim per entendre millor cap on cal anar.
En conseqüència, la conservació de les espècies s’ha centrat en determinades espècies. La mateixa aproximació es va fer quant a la preservació d’espais pel seu valor. Efectivament, la preservació de les espècies se centrava en determinades espècies singulars, primer considerades emblemàtiques o especials, i més endavant protegides, aprofitant la cobertura que a nivell internacional i després nacional es va fer a diferents escales. Per tant, la preservació es basava en les singularitats, i en part en una certa subjectivitat que en ocasions portava a una aproximació emocional al problema. També és cert que aquesta aproximació a la conservació ha estat bona o pedagògica perquè la resta de la població prengués consciència de la problemàtica o no. Tanmateix, a nivell general, i pensant en la preservació dels elements i valors naturals, ha tingut algunes conseqüències negatives.
La natura és un concepte dinàmic
La Cimera de Rio (1992) precisament va fer aflorar aquestes mancances i inconsistències. Més de 20 anys després de la Cimera de Rio, cal superar-les i passar a un model de preservació més ecològica que naturalística, més objectiva que emocional, que entengui la natura com a dinàmica i no estàtica, i que passi de la preservació d’espècies concretes al manteniment de la biodiversitat com a principal objectiu. Aquest canvi d’aproximació ha estat molt pobre i incomprès, fins i tot pels defensors del conservacionisme. Quan un es pregunta com pot ser que així hagi estat, troba resposta en la mateixa posició que els que negaven o veien intranscendent l’aplicació de l’ecologia urbana a la definició de les ciutats.
Xavier Mayor Farguell
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Xavier Mayor FarguellNascut a Barcelona, és especialista en Ecologia Aplicada a l’entorn i l’espai urbà. De formació acadèmica és Doctor en Biologia (1994), Màster en Ecologia i Biologia Vegetal per la UAB (1990) i Màster en Tecnologia i Gestió Ambiental, per la UPC (2001). Ha estat investigador del Centre de Recerca Ecològica [...]
Interessant iniciativa la que tireu endavant.
Em sembla interessant l’article i el que transmet. Sovint posicions extremes es toquen i queda clar, per mi, que la gestió sostenible amb objectius integradors de conservació, producció, paisatge, lleure, ha de ser la nota a impulsar en general, i més, en els espais periurbans que cada cop tenen un abast territorial més gran i extens a l’entorn del món urbà.
R. Farriol