Comença el canvi del paradigma sobre la sostenibilitat corporativa

Temps de lectura: 6 minuts

 

Una reflexió sobre com hauran d’actuar les empreses

 

La seguretat jurídica que ha establert la UE és un pas endavant molt significatiu i necessari per afrontar la sostenibilitat a les empreses.

La nova Directiva sobre informes de sostenibilitat corporativa (CSRD), que regula els requisits per a l’elaboració d’informes de sostenibilitat a la UE, suposa un canvi de paradigma i pot modificar, de forma significativa, juntament amb l’aprovació de diferents regulacions, com el Reglament de la taxonomia financera, la contribució de les empreses a la consecució de la sostenibilitat. La nova directiva és un avanç respecte als actuals i relativament limitats requisits de la UE en matèria d’informes de sostenibilitat.

Per a qualsevol empresa que presenti aquesta informació, la Directiva sobre informes de sostenibilitat estableix nous requisits com els continguts, el format i els processos relacionats. La llei també exigeix que es desenvolupin noves normes europees d’informació sobre sostenibilitat (ESRS, European sustainability reporting standards) i defineix el contingut sobre el qual les empreses han d’informar.

L’ afectació d’aquesta normativa per a les empreses de més de 500 treballadors serà menor, ja que des de l’EINF (estat d’informació no financera) ja ho han estat reportant i estan alineades amb la nova normativa. La primera transposició de la directiva a l’Estat espanyol va ser de màxims i va anar molt més enllà que la transposició a la resta de països europeus. Per aquest motiu, molts dels requeriments obligatoris les empreses ja els estan complint.

La regulació ha canviat la manera de gestionar l’empresa donant rellevància a la sostenibilitat. On abans es prioritzaven els valors de mercats ara hi ha valors de responsabilitat social corporativa (RSC), i en elevar la regulació al nivell financer s’ha provocat un canvi en la gestió de les empreses i les prioritats. Recentment s’han aprovat dos objectius mediambientals de la taxonomia financera (adaptació i mitigació) i en breu sortiran els quatre restants (sostenibilitat i protecció d’aigua i recursos marins; transició cap a una economia circular; prevenció i control de la contaminació, i protecció i restauració de la biodiversitat i ecosistemes). És a dir, les empreses obligades a complir amb els requisits de la taxonomia estan adaptant-se, fent gestions per reportar la informació correctament, i encara així es perceben possibles riscos per la complexitat de la regulació. 

Atesa la novetat de la taxonomia, els auditors, l’administració i les empreses estan en una fase d’aprenentatge d’analitzar com afecten aquests requeriments la informació que s’ha d’incorporar als actuals EINF i quin impacte poden tenir en la futura transposició de la directiva. 

Les empreses han d’analitzar totes les seves activitats econòmiques, desglossant el CapEx (inversions en capital), l’OpEx (despeses operatives) i els ingressos. Cal examinar si són elegibles i si estan alienats amb els objectius d’adaptació i mitigació. Aquesta informació, verificada per un auditor, s’afegirà a l’EINF. 

L’aplicació de l’EINF ja va tenir afectació a l’estructura organitzativa de les empreses. Amb la nova directiva, les que es vegin afectades ara hauran de disposar d’eines per fer visibles les dades relacionades amb els temes mediambientals. Això obliga la direcció financera a haver d’obtenir informació i analitzar l’OpEx i, segons la complexitat de l’empresa, utilitzar eines que ajudaran a consolidar dades d’estructures diferents, de mercats, etc.

Davant de l’objectiu de transició climàtica de la UE (la descarbonització), les empreses inicialment es focalitzen en els scopes 1 i 2 (procés de gestió de la petjada de carboni en tota la seva cadena de valor) i, segons la seva activitat, poden afectar les emissions de producció i l’energia utilitzada. Per exemple: canviar les fonts de producció d’energia tèrmica de gas a biomassa. Amb aquests tipus d’inversions s’ aconsegueix que l’operativa de l’empresa quedi alineada amb els objectius de mitigació del canvi climàtic. No totes les empreses han de realitzar inversions en actius per descarbonitzar. A nivell de finançament trobem els acords PPA (power purchase agreement), cada vegada més utilitzats per les empreses en la transició energètica.

No hem d’oblidar els inversionistes. Per a la banca, la divulgació sostenible no està exempta de dificultats. Hi ha activitats, com per exemple l’educació o la sanitat, que no estan considerades dins de la definició científica dels objectius de la taxonomia financera d’adaptació i mitigació, però són activitats que estan dins de l’ecosistema de sostenibilitat. 

Ens hem de qüestionar si la base científica de la taxonomia financera s’ha quedat curta? Quina és la línia per no considerar una activitat com a greenwashing? 

Hi ha inversions fetes per particulars per optimitzar l’eficiència energètica. Si la inversió no li permet reduir el seu consum més del 30%, encara que tingui el certificat energètic, la banca no el podrà incloure dins del reporting de taxonomia ja que en el futur es podria considerar operació de greenwashing. Per tant, hi ha uns riscos legals importants per a aquelles entitats que venen productes per incentivar inversions de descarbonització. Si una empresa decidís canviar la font d’energia, la taxonomia demana que sigui un 1% més eficient que l’anterior utilitzada per l’empresa. Però no totes les inversions per descarbonitzar han de ser més eficients. Ens trobem davant d’algunes contradiccions.

Quines barreres o dificultats suposen la implementació de la nova directiva i de la legislació de la sostenibilitat per a les empreses? Com està evolucionant aquesta implementació? 

Segons la mesura de l’empresa i del negoci. L’objectiu més fàcil de complir dins de la taxonomia és la mitigació. L’adaptació és més complexa perquè està subjecta a interpretació. Amb els objectius actuals les entitats financeres poden filtrar els sectors, ja que per ara aquests són més reduïts (obligatoris en la taxonomia). Quan la resta d’objectius siguin obligatoris, els riscos d’interpretació per a les entitats financeres augmentaran ja que hauran de seleccionar quins sectors es poden incloure i quins no, i això originarà problemes legislatius.

En l’actual escenari de regulació, les entitats financeres acompanyen els inversors per entendre el tipus d’inversió que realitzen sobre les seves preferències en sostenibilitat. No són senzilles de determinar, perquè la dificultat rau a establir quin percentatge hauria d’estar alineat amb la taxonomia i que la regulació sigui comprensible per a l’inversor.

La nova normativa posa èmfasi en la cadena de valor i per tant s’han de tractar totes les baules d’aquesta cadena i determinar com de sostenibles són les activitats dels proveïdors. 

Per a aquelles companyies on les matèries primeres procedeixen de països emergents, la cadena de valor la poden treballar a través de tercers, ja siguin ONG o empreses que certifiquen que les pràctiques de cultiu estan alineades amb l’objectiu de reduir l’impacte mediambiental, que cuiden les comunitats i que lluiten contra la desforestació. Altres baules relacionades amb les de producció s’alineen amb objectius d’eficiència energètica, reducció d’emissions de CO2 i reducció dels recursos hídrics. També comporta que en treballar amb els proveïdors locals, aquests disposin de certificats ambientals com ISO14001, per exemple, que garanteixin les exigències requerides als proveïdors. En igualtat de condicions, si un proveïdor avala que té una gestió mediambiental treballada, tindrà més avantatges per entrar en la cadena de valor d’una empresa. La mateixa empresa (client) pot oferir una llista de verificació mediambiental per comprovar si els proveïdors estan alineats amb els objectius mediambientals. 

Els proveïdors es veuen obligats a alinear-se amb la sostenibilitat, igual que els consumidors, cada vegada més sensibles per saber l’origen dels productes i conèixer l’impacte mediambiental de la seva producció.

Com a conclusió, l’empresa que no tingui un pla de sostenibilitat o transició climàtica es pot veure abocada a perdre competitivitat.

Si l’empresa no compleix els requeriments de sostenibilitat, li serà més car finançar-se?

Ens podem trobar que l’entitat financera, com a decisió voluntària de la seva governança, limiti el finançament a activitats extractives de combustibles fòssils. Per altra banda, la futura regulació també ho pot afavorir. En el cas de finançar alguna empresa en un sector intensiu en emissions de CO2, la documentació s’haurà de complementar amb la informació de si l’empresa té plans d’actuació per a l’adaptació. 

Per a les empreses, el lideratge sostenible cada vegada és més rellevant, ja que la implicació de tots els departaments, així com la formació dels empleats en temes de sostenibilitat, ajuda a entendre com poden incidir de manera positiva o negativa en l’objectiu mediambiental i l’evolució dels indicadors relacionats amb la sostenibilitat

Quin paper tindran els economistes?

El rol de l’auditor-economista és i serà molt important, ja que han de garantir la veracitat de la informació a l’EINF (consums energètics, tipus de combustible, quantitat d’aigua, inversions, etc.). I tota aquesta informació haurà de ser agregada per les entitats financeres per poder concedir préstecs. És fonamental que aquesta informació estigui verificada i auditada per poder fer una bona interpretació del que demana la taxonomia financera. Per ara queda pendent estandarditzar el que exigeixen els requeriments tècnics amb la informació que es genera. És a dir, no només s’ha de complir amb un objectiu mediambiental, sinó que s’ha de demostrar que l’operativa de l’empresa no afecta els objectius restants. 

Hi ha una considerable feina i de responsabilitat per als auditors a l’hora de verificar la informació, i per als economistes a l’hora d’assessorar els clients.

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Ana García Molina

      Llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials; Presidenta de la Comissió d´Economia i Sostenibilitat i membre de la Junta de Govern del – Col·legi d´Economistes de Catalunya; Membre del ”Energy Institute” – London- UK i de Comissió Executiva de la Taula Inter-Professional de l´Energia.