Conseqüències i responsabilitats de la poca traça de l’antropocentrisme en la crisi del planeta

Temps de lectura: 7 minuts

Xavier Mayor Farguell

 

Foto d’Angela N, National Zoo, 2013 (CC By SA).

Andrew Deutz, de The Nature Conservancy, recentment va declarar: «La comunitat mundial ja va tard a acordar, i més a implementar, un pla per aturar i revertir la pèrdua de biodiversitat per al 2030». Efectivament, les dades són clares i avalen la pèrdua d’espècies cap a una extinció massiva i una banalització ecosistèmica molt rellevant.

La World Wildlife Fund (WWF), institució de referència mundial en la conservació de la natura, revela en un informe recent que la població mundial d’animals vertebrats ha disminuït un 60% entre el 1970 i el 2014 per culpa de l’acció de l’ésser humà. A l’Amèrica del Sud i l’Amèrica Central, el volum d’aquestes espècies salvatges ha caigut un 89%. Igualment a nivell mundial, les espècies animals d’aigua dolça s’han reduït fins a un 83% en el mateix període. Les selves tropicals s’estan reduint i s’ha perdut un 20% de l’Amazònia en només els últims 50 anys. Una pèrdua d’hàbitats que està afectant moltes espècies, abocades cada vegada més ràpidament a l’extinció. En definitiva, un milió d’espècies amenaçades d’extinció posen en perill la Terra tal com l’hem coneguda. La sisena extinció massiva planetària es deuria al consum excessiu, i en som els responsables.

L’informe Living Planet Report de WWF alerta sense embuts: «Estem empenyent la natura cap a l’abisme». Les principals causes de la pèrdua de biodiversitat del planeta són la sobreexplotació, l’extensió de l’agricultura, la reconversió del sòl i el canvi climàtic. Aquests canvis accelerats s’estan produint en el que ja es considera l’«antropocè», és a dir, l’«era geològica» en què l’Homo sapiens ha tingut un fort impacte sobre la Terra.

Així doncs, aquest és el nou context en el qual se celebrarà del 5 al 17 de desembre de 2022 a Montreal (Canadà) la cimera sobre biodiversitat, amb els representants de gairebé 200 estats membres del Conveni de les Nacions Unides sobre la Diversitat Biològica (la COP15).

En conseqüència, avui en dia sabem que el conservacionisme, un moviment que va aparèixer fa unes poques dècades amb l’objectiu de conservar determinats elements de la natura, ha fracassat. Tanmateix, no ha estat un fracàs total però sí considerable. És cert que ha gaudit de petits èxits, que van ser ben publicitats davant d’un públic, involuntàriament, analfabet en la matèria. Per tant, manca d’opinió sòlida. De manera que, en general, tothom estava satisfet, però la realitat ha fet evident amb el temps que s’ha perdut el campionat.

Mirem de fer una anàlisi breu del «perquè» de tot això.

La natura té elements puntuals, molts. Són les espècies conegudes com la «biodiversitat». Totes diferents. Però també té, a més, elements d’integració d’aquests elements puntuals. Són les interaccions, els molts i complexos aspectes funcionals i els processos ecològics. És el que coneixem com a «diversitat biològica» i la seva agrupació en el territori, els ecosistemes.

Tanmateix, cal tenir en compte que el conservacionisme, quant al coneixement implicat en la diversitat biològica:

  • Partia d’un molt escàs coneixement dels milers, centenars de milers o milions d’elements puntuals (les espècies). També de no saber quantes espècies teníem ni de com era el programa biològic de cadascuna. I encara pitjor, d’unes «preferències» que van fer que s’establís un biaix de coneixement entre les espècies que eren interessants de ser defensades i les no ho eren tant o gens.
  • Era especialment baix l’interès dels conservacionistes, i fora del seu focus principal, de conèixer a fons com són i funcionen els camps d’interaccions entre espècies (els ecosistemes). La visió que tenien d’aquests elements era clarament feble, esbiaixada i mancada d’informació i rigor.
  • I, finalment, no tenien un interès especial de conèixer els processos de la natura, ja que durant anys semblava que no se sabia que existien o eren ignorats.

Potser seria més escaient parlar de desconeixement que de coneixement. El fet és que tota aquesta ignorància i/o menysteniment era fruit d’una comprensió antròpica del planeta. Efectivament, la mentalitat de l’època feia que les determinacions recollides en els punts anteriors fossin el caldo de cultiu del rerefons menys visible de l’acció conservacionista. Bàsicament, això feia que el planeta s’entengués com a inesgotable i a disposició del humans. Això sí, dels humans que restaven en peu després de l’aniquilació de les altres espècies d’homínids del planeta que ells mateixos van executar. En definitiva, un gran llast.

Els humans, convenientment adoctrinats durant mil·lennis en l’antropocentrisme, el fals humanisme i la vinculació celestial divina —és a dir, «condicionats» adequadament per subvertir la natura, la suposada font inesgotable de recursos, és a dir, de «riquesa»—, interpretaven la natura d’una manera molt particular. Els conservacionistes eren humans motivats (quasi emocionalment) per cuidar la natura, però immersos en la visió de fons acabada de comentar.

Així, la natura era considerada un element completament a disposició dels humans. Tant és així que la natura funcionalment l’entenien com a estàtica (!?). Efectivament, els seus elements constituents, les espècies biològiques, buidats de la seva veritable naturalesa biològica complexa i evolutivament eficient, eren considerats éssers inferiors. Més a la vora dels robots que d’éssers biològics animats. Els humans interpretaven les altres espècies com a «maquinetes» biològiques inferiors a ells. Això sí, a ulls del humans, algunes eren considerades força boniques i d’altres, amarades d’infortuni estètic i coses similars que els restaven valor. En conseqüència, els humans no es reconeixien (i encara molts no s’hi reconeixen) com a éssers plenament i evolutivament biològics. Tanmateix, Darwin i Wallace van demostrar el contrari cap al 1850.

Què va comportar aquesta visió de les coses fruit de la ignorància, l’estupidesa i la pobresa intel·lectual amb l’ajut d’oceans de prejudicis? Va comportar que les persones que per algun motiu tenien una major sensibilitat per les espècies (les podien reconèixer només veient-les!) van construir el que podríem anomenar conservacionisme clàssic o emocional. Un moviment ben intencionat però amb mancances importants.

Foto d’Andy Jungle Mist, 2006 (CC By SA).

L’augment de la població humana, d’una banda, i la seva necessitat i capacitat per utilitzar més i més recursos, de l’altra, juntament amb el fet de disposar d’una font energètica molt abundant i potent com era el petroli (però falsa i interessadament publicitada com a fantàstica, sense conseqüències negatives i gairebé inesgotable), van fer que apareguessin el primers problemes ambientals. Entre ells, els símptomes reveladors de la situació de vulnerabilitat d’algunes espècies. Els conservacionistes, davant d’aquesta nova situació sense precedents coneguts —és a dir, sense tenir guies ni pautes a seguir—, van voler arreglar el que «segons ells» era el problema (una pauta antropocèntrica).

Per fer-ho, cap la dècada de 1960 van iniciar accions per preservar aquestes espècies en perill o vulnerables. Recordem que eren essencialment antropocentristes, per formació i context històric, i això els impedia fer coses ben relacionades amb el funcionament de la biosfera. Això va fer que dediquessin molta energia a les espècies preferides o d’interès —segons ells— però els va impedir abordar altres espècies. Però, sobretot, abordar la problemàtica dels ecosistemes afectats pels problemes ambientals causats. Per comptes d’això, es van anar creient que eren imprescindibles per a la salvació de les espècies del planeta, la qual cosa els va anar convertint en una mena de dèspotes de la cura de la natura. I qui no ho veia com ells era tractat com un sospitós de no ser sensible a la problemàtica (una altra pauta antropocèntrica).

Així van anar fent durant unes dècades, i les coses al planeta van anar canviant lamentablement a pitjor i fent obsoleta aquesta manera de fer preservació de la natura. Així doncs, va ser una llàstima i una pèrdua de temps que aquests actors no aprofitessin l’avinentesa per intentar entendre millor aquells que opinaven diferent d’ells i procurar madurar convenientment la visió i les actuacions a emprendre.

Efectivament, va haver-hi un punt d’inflexió que va suposar abordar una nova visió de com afrontar la preservació del planeta. Una visió que era inevitable que arribés per comprensió, lògica científica, maduració i actualització de les visions. És a dir, mentre les coses canviaven i els problemes s’estenien a moltes més espècies, ecosistemes i processos ecològics, la posició dels conservacionistes clàssics —potser sense ser-ne conscients— esdevenia clarament acomodada i reaccionària. Per això, cada cop més, la conservació que defensaven era una conservació parcial i sobretot emocional, basada en les seves preferències respecte a espècies realment en estat de vulnerabilitat però obviant mirades sobre problemàtiques tant o més importants per a la conservació del planeta (altre cop una típica pauta antropocèntrica).

Així, la cura per la diversitat biològica i no només d’espècies concretes, la cura dels hàbitats i ecosistemes, els espais on les espècies viuen i prosperen en el planeta, o la manera com convenia emmotllar la interacció dels humans amb aquests elements (sostenibilitat), no s’abordava i es veia mancada de convicció i idees clares.

En les darreres dues dècades tot això ha precipitat, per sort, cap on havia de precipitar, però malauradament ho ha fet molt tard, potser massa tard. Així i sense voler, els conservacionistes clàssics han estat part activa del fre per poder afrontar amb fermesa, convicció i encert el gravíssim problema que ens venia al damunt.

Efectivament, avui tenim un problema de sobreexhauriment del capital natural del planeta. Del qual cal destacar les dinàmiques de pèrdua de biodiversitat i de banalització, desestructuració o desmuntatge i pèrdua dels ecosistemes en les quals vivim. Amb l’agreujant que, iniciades aquestes dinàmiques, cada dia que passa l’efecte augmenta i la possibilitat d’aturar-lo és clarament inferior. A més a més, la interacció dels humans amb el planeta (no abordada clarament, tot i que sí retòricament), que ha estat determinada com la causant d’aquests processos de pertorbació sostinguda, ha culminat en el procés de força evolutiva que és el canvi climàtic. La qual cosa marcarà el pas del futur immediat. Després de negar-lo i/o relativitzar-lo durant dècades, ja s’expressa amb duresa, tal com era absolutament clar que passaria. La capacitat tamponadora del planeta sobre aquest procés de gran transcendència sembla que l’hem quasi exhaurit.

Així doncs, s’ha jugat la carta perdedora de la bonhomia malentesa de la conservació naturalista emocional i no ecològica. La globalització i l’agreujament sobtat dels problemes, la incapacitat d’abordar-los per una mentalitat i una cultura humana no prou madurada i adaptada ens han acabat perjudicant. Rumiem-hi, decidim i fem-hi alguna cosa.

 

Publicat simultàniament a Diari de Sabadell (https://www.diaridesabadell.com/sabadell/opinio/capital-natural/)

 

Xavier Mayor Farguell

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Xavier Mayor Farguell

      Doctor en biologia Doctor en Biologia i Director del despatx Estudi Xavier Mayor et al SL. Expert en ecologia i sostenibilitat aplicada al territori, l’urbanisme i l’espai urbà.

    One Reply to “Conseqüències i responsabilitats de la poca traça de l’antropocentrisme en la crisi del planeta”

    1. Josep Mascaró Català ha dit:

      Absolutament d’acord. Potser no es parla prou del desmesurat augment de l’espècie homana, afavorit pel perllongament de la vida, l’erradicació de plagues, les guerres “selectives”. Tema delicat.
      El “progrés” i la “ignorancia volguda” ens pot portar a l’extinció. Al capdevall potser ens ho mereixem.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà.