El desig de Venturi i Scott Brown és superat pel desig del capital financer i una gestió del medi assenyada
Venturi i Scott Brown volien que la seva anàlisi s’entengués tan sols com a estètica. Deien: «Las Vegas s’analitza aquí exclusivament com a fenomen de comunicació arquitectònica». I reblaven: «L’ètica de la publicitat comercial, dels interessos del joc i de l’instint competitiu no ens interessa, aquí». I també: «En aquest context, l’anàlisi d’una església drive-in equivaldria a la d’un restaurant drive-in, ja que es tracta d’un estudi del mètode, i no del contingut». No valoraven els temes ambientals, socials i econòmics, fugien de tota consideració moral. El llibre, per descomptat, no podia deixar de fer-ho, ataca l’arquitectura moderna. Veuen els seus edificis inexpressius, buits i muts. L’arquitecte i historiador Charles Jencks, en el seu llibre The Language of Post-Modern Architecture (‘El llenguatge de l’arquitectura postmoderna’) (1977), considera que l’arquitectura moderna pateix d’elitisme, i que el modernisme de Mies era exclusivista. Un altre important recolzament dels seus postulats el varen tenir també amb el llibre de Tom Wolfe From Bauhaus to Our House (‘De la Bauhaus a casa nostra’) (1981).
Consideren uns il·lustres antecedents o «prepostmoderns» John Soane (1753-1837) i Antoni Gaudí (1852-1926), especialment aquest darrer, amb la Casa Batlló al capdavant. Segons Jencks, aquesta és la «pedra de toc» de l’arquitectura postmoderna. A la segona meitat del segle XX la llista és llarga: Aalto, Venturi, Johnson, Moore, Supergraphics, Graves, Pelli, Eisenman, Stern, Gehry, Krier, Stirling, Koolhaas, Jencks, etc. Una conseqüència que ha tingut l’èxit de les anàlisis de Venturi i Scott Brown és que els arquitectes mediocres varen rebre aquest llibre com manà caigut del cel. Tot estava permès. Els obria la porta per portar l’arquitectura a la simplificació i a la banalització.
Una altra idea que ha tingut un ràpid èxit ha sigut la barreja de vegetació natural amb artificial. Aquesta última no necessita atencions i té una durada indefinida. Han proliferat les «parets verticals verdes», els parterres i la gespa artificial. Com a conseqüència, els animals dependents d’aquests ambients, com papallones, abelles, colibrís, ratpenats, escarabats, i tants d’altres, han de traslladar-se a llocs més propicis o morir.
-
- Tucà i plantes artificials
-
- Il·luminació trompe-l’oeil
-
- Estàtua “clàssica” de guix
Des de la publicació del llibre fins a l’actualitat moltes coses han succeït a Las Vegas, i totes han anat consolidant les característiques que, potser sense adonar-se’n, apuntaven Venturi i Scott-Brown: el gran miratge del món actual, on els miralls ens retornen imatges deformades de la realitat. Què ens ensenya ara la ciutat? Quins són els reflexos d’aquesta metròpoli descomunal? Certament ha sigut i és un gran laboratori, precursor del món actual i de l’avenir. Una premonició del que està succeint la trobem en el llibre del filòsof i teòric polític Guy Debord La société du spectacle (‘La societat de l’espectacle’) (1967), en el qual, entre altres tesis, diu que «tot allò que una vegada va ser viscut directament s’ha convertit en una mera representació».
Els desitjos de Venturi i Scott Brown, que pretenien acotar la ciutat a un estudi merament formal, no es varen complir. El llibre ja va deixar de pertànyer-los i Las Vegas, sobretot l’Strip, és un mirall d’aquest món fals, sense regles, amb la llum enlluernadora del neó, i que ningú pot preveure cap a on va. Hi ha una «Torre Eiffel» que no és la Torre Eiffel i a la qual és molt més car entrar-hi que a la de París, un «cel» dins els hotels i casinos que no és el cel, uns «gondolers» cantant en uns canals que no són els de Venècia.
Els turistes d’arreu del món, nord-americans, llatins, orientals i de totes les nacionalitats, tenen l’esperança d’enriquir-se i l’ànsia de veure món sense moure’s d’unes quantes milles. Veuen «selves» artificials, amb part de la vegetació de plàstic, «estàtues clàssiques» de guix i cartó, «tucans» dissecats, «Nova York» comprimida. És el «món» a l’abast, amb un únic objectiu: els diners. Per fer encara més real el somni, els visitants han pogut i poden sentir els actors i cantants més populars de finals del segle passat, ja en el seu declivi: Sinatra, Elvis, Sonny & Cher, Tina Turner, Madonna, Elton John, Tom Jones, Rod Stewart… Un engany que va bé per a ambdues parts.
A les esglésies drive-in et pots casar i descasar, i per finalitzar el tour, per un mòdic preu i sense baixar pràcticament de l’autocar, pots anar a visitar uns espais acotats del Grand Canyon com una continuació de l’Strip de la ciutat.
És paradoxal que Las Vegas actualment, lluny dels desitjos de Venturi i Scott Brown, se la conegui com la «Ciutat del Pecat» i la «Capital de les Segones Oportunitats». Prenent-la com a model, l’estètica del mal gust ha entrat també dins de moltes llars d’arreu del món, subreptíciament, silenciosament.
Què podem aprendre ara d’aquesta ciutat? Em costaria molt veure quelcom de positiu que pugui oferir, ja sigui social, arquitectònic, urbanístic o ambiental. Possiblement tota aquesta llarga reflexió és també el miratge d’uns ulls i uns sentits que han hagut de recórrer tots els canvis que s’han produït des dels cotxes de cavalls fins a la IA. I molt abans de nosaltres, per relativitzar-ho tot, pensem que ja els romans del segle I donaven a la plebs el panem et circenses (‘pa i circ’).
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Josep Mascaró Català1969. Títol d’arquitecte per l’ETSAB. 1973 a 1977. Treballs d’arquitectura i paisatgisme a Catalunya i Menorca. 1978 a 1984. Treballs de paisatgisme a Caracas (Veneçuela). 2000. Finalista del I Premi Europeu de Paisatge Rosa Barba. Treballs de planejament: 1985 a 2016. Treballs a Catalunya, Espanya, Colòmbia. 1985 a 2018. Arquitecte [...]
