Anem tard

Temps de lectura: 4 minuts

Ricard Perich i Duran

 

Imatge de Manhhai “Ukraine Under Attack: Documenting the Russian Invasion – Week 12”, CC by SA 2.0 (Flickr, 2022).

LA CULTURA DE LA GUERRA. «Aquesta guerra es guanyarà al camp de batalla» (J. Borrell, cap de la diplomàcia de la UE). Aquesta declaració resulta absolutament decebedora: el fracàs total de la capacitat de resoldre el conflictes i els reptes per la via del diàleg i, paradoxalment, de «la diplomàcia». Representa assumir la «cultura de la guerra» com un fet acceptable i no ho és de cap de les maneres!

El passat 12 de febrer (Diari Ara) Yuval Noah Harari escrivia en el seu article «El que hi ha en joc a Ucraïna és el rumb de la història humana»:

Durant milers d’anys, la despesa militar va ser, amb diferència, la partida més important del pressupost de tots els prínceps, khans, soldans i emperadors. Amb prou feines gastaven un cèntim en educació o ajuda mèdica per a les masses.

El declivi de la guerra no ha sigut el resultat d’un miracle diví o d’un canvi en les lleis de la naturalesa. Ha sigut el resultat de les decisions que han pres els humans. Sens dubte, és l’assoliment polític i moral més important de la civilització moderna.

Doncs aquest assoliment polític i moral, forjat durant anys, s’està perdent en aquests moments; hem entrat en un parany que esdevé un retrocés importantíssim, trist i lamentable.

Més armes, resistir! Tot destruït, persones, equipaments, infraestructures, ciutats senceres… Després donarem ajuts per a la reconstrucció. Cinisme absolut.

Més armes: més guerra, més mort, més devastació i contaminació, hipocresia, banalitat i frivolitat en la mirada sobre la violència. Posar cada cop més lluny el final del conflicte que ja se sap quin ha de ser: precisament la diplomàcia, asseure’s i negociar.

I en la mateixa retòrica de la lògica de la guerra, el que «guanyi» què n’obtindrà?: la «sobirania» sobre un país destruït, cremat, amb la ciutadania assassinada o exiliada i amb un mal profundíssim i irreparable sobre les persones i la seva dignitat, amb els seus recursos i mitjans destruïts o terriblement afectats i amb les conseqüents ingents dificultats per recuperar les mínimes condicions de vida.

La guerra no pot ser mai un mitjà acceptable, la seva pretesa legitimació està basada en conceptes anacrònics que demanen una profunda revisió i una nova mirada: pàtria, integritat territorial, control de fronteres, rearmament, destrucció i reconstrucció, imperi, grandesa, poder, privilegis, repressió, autoritarisme, violència, etc.

Diuen que augmentaran els pressupostos en defensa, en armament… per seguir «defensant» un model insostenible, per seguir transitant pel camí contrari al que necessitem, acceptant com una fatalitat inevitable la via de la destrucció, la barbàrie i la mort, perpetuant així l’odi i el recel entre els pobles i les diferents cultures i maneres d’entendre el món i la vida.

Els pressupostos s’han de dedicar a la producció de béns i serveis per a les persones, la seva vida i la seva dignitat: la sanitat, l’educació, la cultura, els valors, el respecte per totes les persones i l’entorn natural, la nostra adaptació al medi canviant, el civisme, la generositat, la solidaritat, l’ajuda i la cooperació, la socialització, etc. Conceptes antagònics amb els imperis, les pàtries, les banderes i els «nosaltres i ells».

Els recursos productius dedicats a la maquinària de guerra s’han de dedicar a l’alimentació, la disponibilitat d’aigua, les energies netes, la cooperació, la mitigació dels efectes del canvi climàtic i la creació de benestar per a tothom. El sector armamentístic no es pot seguir finançant; la indústria de l’armament es realimenta dels conflictes. Cal tancar-la i transformar-la, i això requereix un període de transició que cal iniciar immediatament, i no és precisament augmentant la despesa militar com es pot assolir.

Imatge de Ricard Perich.

LA TRANSICIÓ ENERGÈTICA. Fa massa anys que parlem de la dependència geopolítica de les fonts d’energia, de la necessitat ineludible de deixar els combustibles fòssils i invertir de manera massiva en fonts d’energia no contaminant, renovable i deslocalitzada.

Fins i tot amb l’emergència energètica derivada de la guerra a Ucraïna no sembla que s’articuli una resposta urgent i contundent per revertir la situació i fer el tomb radical i necessari cap a les fonts d’energia netes, superant així les inèrcies del model actual a ser canviat i començant a fer possibles els compromisos de les cimeres pel clima, que amb prou feines s’aguanten sobre el paper.

Cal accelerar la transició energètica, és a dir, l’abandonament dels combustibles fòssils i la implantació de les energies renovables. Els objectius de reduir les emissions i la necessitat de ser més autosuficients energèticament han de ser prioritaris.

LES MIGRACIONS. Les guerres i la misèria arreu estan generant grans moviments migratoris; la falta d’equitat i la distribució de la riquesa segueixen sent-ne les grans causes, i el gran repte, però les migracions també són conseqüència de l’adaptació al canvi climàtic: l’escalfament del planeta està tenint, i tindrà cap cop més, efectes sobre la pèrdua d’hàbitats, sequeres i destrucció de fonts d’aliments.

Calen mesures d’adaptació i mitigació dels efectes del canvi climàtic, cal ajudar amb finançament i reparació de pèrdues les comunitats en risc i els que viuen en llocs vulnerables. Calen ajudes per augmentar la seva resiliència i preservar el seu dret a la permanència, i si es veuen obligats a migrar, s’han d’establir rutes i procediments segurs i legals, és a dir, hem de començar a pensar seriosament en una immigració digna i planificada.

ANEM TARD. Sí, pot semblar ingenu o poc realista, però els vells esquemes no es poden donar per bons de manera acrítica. El futur el podem dissenyar diferent, no com una fatalitat de la qual no podem escapar-nos. Els canvis comencen en la comprensió i el pensament, necessitem de manera urgent renovar la nostra mirada respecte a la cultura de la guerra, la transició energètica i els efectes reals del canvi climàtic, i actuar en conseqüència.

 

Publicat simultàniament a Diari de Sabadell (https://www.diaridesabadell.com/sabadell/opinio/capital-natural/)

 

Ricard Perich i Duran

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Ricard Perich i Duran

      Arquitecte i Director Tècnic de VIMUSA (Habitatges Municipals de Sabadell). 1999-2021 Desenvolupant la promoció, projectes i obres d’habitatge social i equipaments, rehabilitació d’edificis i gestió de sòl. Col·laborador com a ponent, jurat i professor invitat en jornades, ponències i cursos en administracions i universitats. Obtenció de diferents premis a nivell [...]

    One Reply to “Anem tard”

    1. Manuela Mateos ha dit:

      Molt encertat. Completament d’acord.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà.