Imatge d’Imanol Buissan.
Saber del cert, esbrinar les lleis que regeixen l’univers que ens embolcalla, més enllà de ser una qüestió pràctica, és també teòrica. A partir de l’escissió que va representar el desenvolupament de la consciència i el llenguatge, l’ésser humà necessita contextualitzar les seves experiències. Percebem els canvis, però també una regularitat que ens porta a pensar que podem descabdellar el fil fins a l’origen, entendre el perquè de tot allò que passa i trobar el nostre lloc al món. Cada època ha elaborat el seu relat, la seva cosmologia per restablir la confiança perduda.
Al llarg de la història del pensament, hem anat oscil·lant entre el relativisme i el dogmatisme, un moviment de pèndol que en arribar a l’extrem genera la necessitat de revisar, de debatre les virtuts i els defectes de cada afirmació. Una polèmica constant. En el segle XX, després del pas per les avantguardes, la crisi ocasionada per l’horror davant la crueltat assolida durant les dues guerres mundials, el postmodernisme i els seus serrells, el pèndol retorna al centre a la recerca d’un consens que ens permeti actuar de manera conjunta per servar la convivència pacífica i l’entorn, amb pensadors com Markus Gabriel, per posar un exemple.
Enric Umbert-Reixach hi reflexiona en el seu darrer poemari, Aritmètica llum, publicat el 2021 a la col·lecció Balbec de l’editorial Cafè Central, en col·laboració amb Llibres del Segle. Ho fa a la manera dels grecs, en un temps en què la matemàtica, la física, l’ètica i la política transitaven un camí curull de ponts, fins a formar un tot relligat, que més tard anomenarien metafísica, i alhora és un home del seu temps que experimenta la fragmentació, el xoc de l’esdeveniment, l’existència de la virtualitat.
A dia d’avui, conceptes com relligar o totalitat són problemàtics. «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món», ens recordava Wittgenstein, i més enllà d’aquest límits cal callar. Però l’ésser humà necessita tibar-los, defugir del materialisme per intentar abastar una realitat complexa. El llenguatge poètic eixamplarà les possibilitats d’un coneixement vital del qual la raó ens priva.
L’error del límit
ha estat menystenir
el coratge
de l’eterna passió.
Al límit, sovint
li traspua la llum.
Rumiar i contemplar. Pensament i visió. Aritmètica llum, ordre que il·lumina. Llum de l’ull i llum del pensament. L’observador i allò observat. Potser la raó de ser d’ambdós extrems. El poeta mira i escolta, percep la bellesa en la proporció de les formes, sent la remor que alena en el batec de cada cosa, una harmonia, potser la reverberació d’aquella música que produeix el frec de les esferes celestes. Hi ha en l’intent de desvelar, la profanació d’un espai vedat, la presència de l’infinit que ens corprèn i la projecció d’una figura.
Atès que tot,
tot,
es transforma en analogies
i en un cos semblant,
descobrir allò inalterable
i estàtic
és desvelar
una geometria primigènia.
Umbert-Reixach recorre els dos sentits d’una aparent frontera. De l’abstracció a la matèria i de la matèria a l’abstracció. De l’elucubració a la ferida i a l’inrevés. Una matèria que és receptacle, com també ho és la forma. Allò que té presència és allò que s’oculta, cove d’una munió de possibilitats. El joc dins el llenguatge en totes les seves expressions permet furgar una realitat prenyada.
El fang, matèria de l’essència,
muda en objecte còncau,
muda en la primigènia
analogia del nostre ser.
I així segueix el camí i els enforcalls, troba les lleis i les contradiccions, l’u i la multiplicitat, el no-res que opera en el zero, la distància impossible de recórrer malgrat que ens acostem amorosament a l’altre, una distància constitutiva. Consistència i inconsistència d’un món paradoxal, les visions dels pitagòrics i les apories de Zenó d’Elea, deixeble de Parmènides.
Besar-te pot ser una quimera
si cada pas que faig
només avanço
la meitat
de la distància
que ens confina.
Imatge d’Imanol Buissan.
Els poetes són dissidents, Plató ho denunciava, deia que no diuen la veritat i són immorals. Subverteixen l’ordre, s’inventen històries, fracturen sistemes, ens sorprenen amb bastides insòlites. «Observar el cor de l’esfera des d’un únic punt tangencial de coincidència, allunyat de l’ordre infecund». I per tant, cada època ha necessitat els seus poetes per escriure un palimpsest, els mateixos conceptes i un codi nou, per reconèixer que el moviment no és ben bé circular, sinó en espiral, tot torna, però a cada volta diferent.
Cobejo dibuixar la còpia
quasi exacta
d’un nou fullatge,
plagiar-ne els seus millors atributs
i esventar el delitós fractal,
la imatge clònica,
en una inèdita conjugació,
en una nova aritmètica.
Umbert-Reixach dialoga amb els clàssics, els moderns i els postmoderns, amb la poesia moral i la conceptual. Utilitza els costats d’un pentàgon per dividir les seccions del llibre que completaran una figura que no queda closa sinó que torna per a ser desmembrada. Observa el comportament dels números: «No saben de gramàtica / però sí d’amor. Saben com, / paraula per paraula, / l’ànima es multiplica.» L’aritmètica tracta de la rèplica, de la proliferació, del moviment, de l’expansió i la contracció, del jo i del tu, dues unitats relacionals, i Umbert la troba en el llenguatge, dins de les paraules, dividint-se i multiplicant-se, copiant-se i diferenciant-se en conceptes nous.
Els poemes queden astorats amb el reflex de l’esfera lunar damunt de l’aigua o emplenen l’interior de l’ombra crepuscular. Fugen malfiant del centre, refereixen les anyades dels cercles concèntrics, permuten en el vincle, compten i es descompten. Reviuen la impermanència i la intensitat, el dolor o el patiment, l’obsessió, i conjuren monstres. Habiten la llum en què serem i ens farem visibles, la llum en què desapareixerem.
Desnonat de tot,
quan tot sigui claredat
seré redimit.
I així, vagarejant per l’aritmètica, rondant la llum, reprodueix la metamorfosi constant de les formes i dels sistemes, l’embrió de la poesia, la gènesi de l’obra. El poeta, parafrasejant Ricard Mirabete, «es proposa, prova, procura… i només resta una transmissió també incompleta, errònia, imprecisa i tan inútil com bella, tan absurda com poètica, tan vaga com necessària».
Susanna González Turigas
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Susanna González TurigasSusanna González Turigas (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 1963). Llicenciada en Filosofia per la UB. Ha publicat Foranies (Témenos, 2017) i Totes les veus (Témenos, 2019). Ha participat en els llibres col·lectius La terra sagna. L’1 d’Octubre dels poetes (Albí, 2018), Xarxa de versos. El paraigua de Joan Brossa (Papers de [...]
