Acció de gràcies. La iniciativa dels júniors poètics

ACCIÓ DE GRÀCIES¹

Quan vaig sentir, pre-pubescent,

que eren sagrats els erms i els boscos,

la gent semblava molt profana.

Per tant, en començar a fer versos,

ben aviat vaig seure als peus de

Hardy, de Thomas i de Frost.

L’Amor va alterar tot això:

Algú, almenys, va esdevenir important:

Yeats va ajudar-me, Graves també.

Després, sens un avís, de sobte,

tota l’economia es va esfondrar:

Brecht era allí per instruir-me.

I finalment la feredat

del que van fer Hitler i Stalin

em va forçar a pensar en Déu.

¿Per què sabia que anaven errats?

Kierkegaard, Williams i Lewis

van retornar-me a la creença.

Ara, amollit pels anys i a casa,

amb un munificent paisatge,

Natura em torna a seduir.

¿Quins són els tutors que em fan falta?

Doncs bé, Horaci, el més destre dels mestres,

senyorejant el Tívoli, i també

Goethe, devot de les pedres,

que va encertar —sense provar-ho—

que Newton va pervertir la ciència.

Amb aquest reconegut poema de l’any 1973, «A Thanksgiving», el poeta anglès W. H. Auden reconeixia tot un grapat d’autors que l’havien anat influint al llarg de la vida amb les seves lectures. No només això: també demostra que l’art del vers pot abastar tota mena de grans temes vitals, oferint-nos la possibilitat d’una gran varietat de mirades i reflexions sobre l’amor, la natura o la condició humana. No es tracta de ser humil als ulls del lector, sinó agraït davant la pròpia perspectiva: els estralls de la (mala) vida, els errors personals, havien afectat el poeta anglès molt abans d’aquest poema, provocant-li una sèrie de greus reflexions i replantejaments vitals. L’assumpció d’unes veus fonamentals de la tribu literària i intel·lectual el feien conscient del camí que havia recorregut, però també esdevenia una demostració d’amor. Perquè la lectura, intensa i vivificadora, de veus que ens trasbalsen, que ens burxen en el més profund de cadascú de nosaltres, és una mena de revelació que ens pot arribar a canviar la forma de pensar i alguns dels punts de vista fins llavors assumits. De la mateixa manera ajuda a enderrocar murs, a adobar la pell del pensament. Com més jove és un escriptor, més risc corre de creure’s genial o innovador, mancat del sentit crític que li pot donar una bona repassada a la tradició literària que el precedeix.

Els sèniors de la poesia catalana

Amb aquest plantejament, i amb la voluntat explícita d’homenatjar el recentment desaparegut poeta sabadellenc Francesc Garriga Barata, l’any 2015 el poeta i narrador Jaume C. Pons Alorda proposava per les xarxes un homenatge als i les poetes de generacions anteriors a la seva encara presents, sobretot aquelles nascudes durant la postguerra, i alertava de la necessitat de posar-s’hi abans que no fos massa tard. Garriga, inquiet i atent a travar profundes complicitats amb els autors més joves, era un habitual de les sessions poètiques del bar l’Horiginal del Raval de Barcelona, i allí hi havia conegut Pons Alorda i la resta de poetes que orbitaven al voltant de l’editorial Labreu. De fet, la relació havia evolucionat de tal manera que el sènior es va convertir en una mena de padrí, de mestre dels poetes més joves, però també de Pep Consciències amb la seva manca de pèls a la llengua a l’hora d’evitar condescendències i ser directe i sincer. Doncs bé: la iniciativa de Pons Alorda s’havia de materialitzar a les xarxes socials, a través de blogs, pàgines web i perfils de Facebook dels interpel·lats, perquè cadascú reivindiqués un o una poeta sènior a qui reconegués el seu mestratge. I l’èxit de la convocatòria va desvetllar la possibilitat de fer alguna cosa més en el sentit de donar-li més visibilitat.

Sobre la presència o absència de criteris

El fet és que, uns mesos més tard, molts dels que havíem participat en aquella iniciativa vam rebre la notícia que des de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) es volia finançar la publicació d’un llibre on es recollirien tots els textos publicats a Internet. Que una institució pública s’hi posi pel mig té, d’entrada, dues conseqüències oposades: la primera, la possibilitat de donar a la iniciativa una projecció pública i que la posi en valor. Però també, en segon lloc, la intervenció d’una edició, i per tant una selecció, que a les xarxes era impossible i absurda, amb la qual cosa s’entrava en una dinàmica de creació d’un cànon. Una dinàmica si més no perillosa, perquè un cànon és sempre un reduccionisme que, si bé planteja la necessitat d’una selecció i per tant d’aplicar uns criteris intel·lectuals a l’hora de posar en valor una tasca artística, també pot venir determinat per uns criteris massa subjectius (o considerats des de fora massa subjectius) que deixin de banda autors i autores igualment de vàlids per pertànyer-hi. A banda, és clar, que tothom té el seu propi cànon, i en temps de relativisme crític com els que vivim és gairebé una temeritat fer una proposta única i que sigui celebrada unànimement.

El plantejament que va fer llavors la ILC, en paraules de Laura Borràs —consellera de Cultura quan escrivim aquestes ratlles, però en aquell moment presidenta de la Institució—, fou el següent: «Aprofitant la iniciativa impulsada per l’escriptor Jaume C. Pons Alorda de fer una crida per homenatjar els poetes a les xarxes, que ens va semblar tan encertada i que en el seu moment vam contribuir a visibilitzar des del portal de les Lletres Catalanes, la Institució va acordar en Junta de Govern recopilar els textos apareguts en diverses publicacions digitals, com ara Núvol, Llavor Cultural, etc., ampliar la nòmina d’autors per cobrir la forquilla cronològica que va de 1925 a 1951, i editar una publicació en paper que recollís l’esperit de la iniciativa i, alhora, permetés consolidar-la afegint-hi un conjunt de noms que constitueixen una nòmina realment envejable de la qualitat i diversitat de la poesia catalana contemporània.»² I aquí ens trobem amb el perill del cànon: si bé els primers noms sorgeixen espontàniament, proposats pels lectors i les lectores, el volum es complementa amb d’altres triats per la pròpia ILC. No dic pas que sigui un mal criteri, però sí que és cert que va aixecar moltes suspicàcies, sobretot per part dels que en van quedar fora, i que això va portar Borràs a afirmar el dia de la presentació que caldria un segon volum per ampliar la nòmina. I aquest és el segon perill: que un cànon hagi de deixar de ser-ho quan tots els damnificats que no hi són presents (o d’altres que diuen parlar en nom seu) aconsegueixen amb la seva pressió que se n’eixamplin les costures fins a fer-lo esclatar.

Un dels primers a analitzar la iniciativa i a trobar-hi punts febles va ser el poeta i assagista Carles Camps Mundó mitjançant el seu blog Els rastres d’uns escrits, tot i que d’entrada deixa ben clar que ell apareix a la nòmina dels seleccionats: «En el pròleg se’ns diu que el tall s’ha fet en els nascuts com a màxim de tard l’any 1951 i tot fa pensar que la condició per sortir-hi és ser viu (en el sentit recte, no pas en el d’“espavilat”). Doncs bé, com a mínim n’hi ha un del 53 i un altre de mort; ep!, no hi tinc res en contra que hi siguin, només ho assenyalo. Acceptem, doncs, com a petits errors o concessions els casos assenyalats i admetem sense malfiances el criteri temporal adoptat. ¿No s’hauria d’haver sigut més exhaustiu? Si no hi ha cap criteri de qualitat ni de tendència, i ningú es vol fer responsable d’una tria “canònica” ben raonada, aleshores només queda l’exhaustivitat.»³ Més endavant, en la secció de comentaris, i esperonat per la poeta Cèlia Sànchez-Mústich, reprèn l’argument tot justificant que la Institució, com a servei públic, no ha esdevingut gaire rigorosa en la realització del projecte. La també escriptora Teresa Costa-Gramunt hi incideix en la reflexió sobre la dificultat de trobar un criteri que, al final, sempre deixem al temps, que sovint posa les coses al seu lloc.

Més enllà del debat sobre la conveniència de la proposta o sobre les seves incongruències, però, la revisió crítica de tota una sèrie de poetes d’obra prou consolidada és sempre necessària. Sobretot si la duen a terme autors i/o analistes més joves. Al capdavall, com assenyalava Costa-Gramunt, el pas del temps, així com el canvi de context sociocultural d’una obra, són els elements que donen la mesura de la seva validesa. És per això que, inspirant-nos en l’esperit dels Sèniors poètics, des de la revista Quadern hem demanat una mirada fresca i actual sobre els sèniors poètics sabadellencs.

Sèniors sabadellencs

Juntament amb la Colla de Sabadell, el grup artístic d’influència noucentista i esperit modernitzador, format per Joan Oliver, Armand Obiols i Francesc Trabal, entre d’altres, al llarg de la segona meitat del segle XX ha aparegut un bon nombre de narradors, poetes i dramaturgs sabadellencs amb més o menys repercussió en el món de la literatura catalana. El fet és que Sèniors poètics reivindica, d’entre tots ells, les figures dels poetes Josep-Ramon Bach, Antoni Clapés i Feliu Formosa. Afegint-hi l’abans esmentat Francesc Garriga, des de les pàgines de Quadern ens fem ressò d’aquesta iniciativa aportant-hi noves lectures.

Cal abans, però, fer esment d’una certa problemàtica o oblit de la nostra proposta. Tot i l’abundància d’autores reivindicades en el volum Sèniors poètics (Marta Pessarrodona, Josefa Contijoch, Rosina Ballester o Zoraida Burgos, entre d’altres), no n’hi ha cap de sabadellenca. Tenim molt bones narradores amb llarga trajectòria, algunes lluny encara de ser considerades «sèniors» (Anna Fité, Clara Soley, Anna Crusafont, Anna Tortajada…), tant pel que fa a la narrativa d’adults com la d’infants i joves, però cap que des de la lírica s’hagi fet un nom, més enllà de la repercussió local. Per tant, cal lamentar-ne l’absència.

Unes darreres paraules (tot citant Auden)

Al poema d’Auden amb què s’obre aquest article li manquen tres versos clau per copsar el missatge que el poeta anglès ens vol transmetre, i que hem deixat per al tancament: la humilitat d’entendre i reconèixer que el mestratge de la tradició sempre és necessari per saber des d’on ens enlairem, si és que volem anar més enllà d’on altres ja fa temps que han arribat.

Afectuosament us considero a tots:

sense vosaltres mai no hauria fet

ni tan sols el més fluix dels meus versos.