Dibuixant i humorista dels que fan època, el formidable Jean Cabut, «Cabu», al nostre país és principalment recordat com una de les víctimes de la massacre de Charlie-Hebdo el 2015. Cosa que fa una molt forta feredat. I si no, passin i vegin:
Nascut i criat a la França profunda, arribat a París a mitjan anys 50, Cabu es va submergir a fons en el mogut ambient bohemi i del jazz que feia furor a les caves de la ciutat-llum. Però allò no va durar-li gaire temps. La seva despreocupada primera joventut es va acabar de cop el 1958, quan li va tocar fer el servei militar a Algèria, en aquells dies sumida en plena guerra per la independència. Vint-i-set mesos de l’ala, que es diu aviat. La violència i crueltat del conflicte algerià van marcar-lo profundament, convertint-lo en al·lèrgic incurable a les marxes militars i les banderes nacionals de qualsevol color. De manera paradoxal, el seu pas pel novè regiment de zouaves al nord d’Àfrica el va convertir en un anarquista.
Unes idees que trobarien la seva plasmació gràfica al seu retorn a París, on es va sumar al planter de Hara-Kiri, revista satírica aleshores acabada de crear que s’inspirava parcialment en la nord-americana Mad, però amb un to molt més corrosiu i provocador, en la línia de l’humor gràfic francès «bord». Una tradició amb segles d’història a la qual la mordaç colla de Hara-Kiri —Reiser, Wolinski, Fred, Cabu— s’atenia amb vigorós entusiasme. Amb el resultat que el Ministeri de l’Interior no va trigar ni un any a segrestar-los un número «per atemptat als bons costums». Aquell va ser el primer d’uns quants segrestos més.
A mitjan anys 60, Cabu crea el que és potser el seu personatge més conegut: Beauf, un bigotut sempre mig borratxo, xovinista i irascible, aficionat dels esports i carregat de prejudicis, amic dels llocs comuns encoberts com a «sentit comú». El cosí gal del cuñao espanyol o el pub bore britànic, per entendre’ns. El personatge es va tornar tan popular que la paraula beauf va passar a formar part del llenguatge col·loquial per a designar aquesta mena de francès.
En paral·lel, el nostre home va començar a treballar per a la mítica Pilote, per recomanació de René Goscinny. El famós creador d’Astèrix havia viscut una moguda joventut beatnik a la Nova York de finals dels anys 40 i estava obstinat amb la idea de dotar aquella revista, en principi destinada al públic juvenil, amb continguts allunyats del fadament. Cabu es va posar les piles i hi va contribuir amb un nou personatge inoblidable: Le Grand Duduche, un jove cabellut i amb ulleres, enamorat a distància de la bonica filla del director de l’institut. Una mica ingenu però alhora irreverent i sorneguer, Duduche va gaudir d’una llarga vida i es va convertir en un personatge tan emblemàtic com el mateix Beauf, que era la figura situada als antípodes (i amb qui va arribar a trobar-se i xocar personalment, en algunes historietes). Cal fer esment al fet que el 1969 l’editorial barcelonina Tàber, en aquells dies dirigida per Joan Perucho, va tenir la iniciativa de traduir al català les aventures de Duduche amb el títol d’El gran Quimet (El extraordinario Pepe, en la seva versió paral·lela al castellà).
Es diu que el gran Duduche era un transsumpte portat al paper del mateix Jean Cabut, un home d’aparença mordaç amb la qual encobria una notable tendresa i calidesa. De la mateixa manera que el seu creador, Duduche aniria evolucionant amb els anys, es tornaria cada cop més contestatari, alhora que declaradament antimilitarista. Un antimilitarisme que va trobar representació gràfica en un altre personatge inoblidable: l’assistent Kronenbourg, prototip del chusquero tot múscul i poc cervell. Com a resultat, a Cabu van començar a arribar-li cartes insultants i amenaces de mort de l’OAS: l’Organització de l’Exèrcit Secret, el grup terrorista d’ultradreta format per nostàlgics de l’Algèria francesa. I no era cap acudit: com s’explica a Xacal, la gran pel·lícula de 1973 dirigida per Fred Zinnemann, els de l’OAS tenien en aquell moment la capacitat d’atemptar contra el mateix president Charles de Gaulle, a qui més d’una vegada van estar a punt d’enviar a l’altre món.
Quan li preguntaven si les amenaces de l’OAS li feien por, el nostre home s’encongia d’espatlles i responia: «Una mica sí, ho reconec». Però això no va ser obstacle perquè seguís endavant, i la seva implicació activa en campanyes —com la destinada a eliminar els tribunals militars en temps de pau— acabaria per costar-li mitja dotzena de multes i condemnes per injúries a l’exèrcit.
En paral·lel, i a partir de 1978, Cabu es va convertir en un rostre força popular —amb els cabells tallats amb serrell, ulleres i el somriure sardònic— de la televisió francesa, com a resultat de la seva incorporació a un programa infantil en el qual apareixia creant historietes en directe, en funció del tema del dia. La seva inventiva i tècnica prodigioses, així com la seva simpatia natural, el van convertir en un dels ídols de la canalla francesa.
Resident a la Rive Gauche parisenca, «per a estar més a prop dels clubs de jazz», casat i tornat a casar, la vida li somreia. Il·lustrador cotitzat, amb el temps va crear uns meravellosos àlbums de viatge, el producte dels seus recorreguts per Nova York, l’Índia i la Xina en companyia del reporter Pierre-Antoine Donnet. Per al cineasta Jean-Luc Godard, Cabu «és el millor periodista que hi ha a França». Però Jean Cabut continuava sent un inconformista. Ho va demostrar sumant-se a la venerable revista satírica Le Canard enchaîné i, més endavant, retrobant-se amb uns quants antics companys a Charlie-Hebdo, una publicació de naturalesa molt càustica. El lema de Charlie semblava ser: com més provocador, millor. Si a Hara-Kiri o Le Canard es llançaven dards esmolats, el molt disbauxat planter de Charlie directament recorria a l’artilleria pesada i el vidriol en bidons. Amb especial acarnissament en contra de les religions; més ben dit, dels seus representants terrenals, obstinats a salvar-nos de nosaltres mateixos.
A Charlie-Hebdo van estar plovent-los insults i amenaces durant decennis. Nostàlgics del colonialisme, integristes catòlics, sionistes frenètics, lepenistes furibunds… Una veritable confabulació d’imbècils, a la qual —és clar— no podien deixar de sumar-se els mostrencos fanàtics de la xaria islamista. Amb el resultat per tots conegut: el gener de 2015, dos salafistes armats amb fusells automàtics kalàixnikov van irrompre a la redacció i van cosir a trets a tothom a qui van trobar en el seu camí. Entre la desena llarga de víctimes del salvatge atemptat hi havia Jean Cabut, dibuixants com Wolinski, Charb i Tignous. I fins el corrector lingüístic de la revista, Mustapha Ourrad, nascut a Alger i, en principi, tan musulmà com els mateixos assassins. Una forta feredat, ja convindran vostès.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Antonio Padilla EstebanAntonio Padilla Esteban, barceloní de per la part del Guinardó, és autor de dues novel·les que tenen el seu què: La mano del muerto (2012) i Serás imbècil (2017). Traductor al castellà de mestres com Jim Thompson, Chester Himes o Graham Greene, vol pensar que alguna cosa se n’ha enganxat.
