Yaco Lara va triomfar a València, però ni es deia Yaco ni era nascut allà. Luis Marín Lara, fill de Jabalquinto, Jaén, representa l’esperit del músic fet a si mateix. El cantant va passar de fer d’oficial de soldadura a ser una de les veus més populars del panorama espanyol dels setanta.
Ai, els setanta! El boom del turisme de sol i platja inundava les platges mediterrànies i portava noves músiques, noves actituds i noves modes: camises descordades, pantalons de campana, senyores amb els cabells cardats i morenos intensos. A València s’enlairava una constel·lació de creativitat musical que incloïa cinc estrelles: Bruno Lomas, Nino Bravo, Juan Camacho, Juan Bau i la supernova Camilo Sesto. Al seu voltant orbitava Yaco Lara. Tot i que va compartir escenaris i amistat amb ells (especialment amb Lomas, amb qui l’unia l’esperit «rocker»), la seva trajectòria, menys enlluernadora, reflecteix la duresa de la incipient indústria discogràfica.
Vaig conèixer Yaco Lara en el rodatge de la sèrie documental Mítics 70, dedicada precisament a l’escena valenciana de l’època. D’aquells cantants, només ell i Juan Bau continuen vius. Per a Lara el temps no passa: es va presentar vestit de rocker vintage, amb botes i insígnies diverses a la solapa, sempre amb les ulleres (i una creueta petita penjada de la muntura) que li donen l’aire de ser els setciències de l’institut, els cabells encara a mitja melena.
Els inicis
Fill de guàrdia civil, la seva família vivia a l’aquarterament. Els pares, però, tenien vena artística i van marxar a provar sort i fer gira. Lara ens explicava que es va criar amb l’avia. «En mi pueblo nadie sabía quién eran los Beatles. Yo los conocí en 1963 por la radio». Va començar a tocar en petits grups, a dues-centes pessetes l’actuació. Es va deixar serrell i els cabells llargs. Li agradaven els artistes i grups més radiats del moment: Los Brincos, Los Latinos, Los Bravos. Jimmy Fontana, Adriano Celentano.
Quan els pares es van separar, la mare se’l va endur a València —«Mi abuela lloró muchísimo». Allà es va col·locar de peó a la fàbrica: vuit hores al dia de dilluns a dissabte. Després, la música. Lara havia vist Bruno Lomas a la tele, amb el vestit blanc, i ho va tenir clar: «Yo quiero triunfar».
Es va estrenar actuant a balls i casaments. Va cantar primer amb el grup Yaco 6 —formació dissolta i reconstituïda, d’on ve el seu nom artístic— i després amb d’altres formacions, fins a volar en solitari.
1972. Arriba l’èxit i l’ALFESU
El jaenès es va donar a conèixer a La Gran Ocasión, un programa televisiu molt popular que feia de trampolí de les veus del moment i on també va participar Nino Bravo. El concurs, emès per RTVE, va suposar per a Lara el gran salt a la fama nacional. Arribar a la final li va obrir les portes a entrevistes i actuacions en mitjans. Bruno Lomas li va enviar un telegrama; Nino el va trucar i el va felicitar.
Aquell mateix any, el seu any gloriós, Yaco Lara va participar en el Festival de la Cançó de Benidorm amb el tema Un nuevo amor, que posteriorment gravaria per a la discogràfica Columbia. Va ser també el 1972 que Lara va enregistrar al BOE l’acrònim ALFESU: Alma, Fe y Sufrimiento. ALFESU definia un nou gènere. Segons informa l’Asociación Yaco Lara: «El ALFESU define una forma de cantar con estilo y personalidad vocal, con tendencias a la improvisación y la creación en el momento de la interpretación. Ejemplo: eres cantante de rock, de folk, de baladas, etc. En este caso sería, eres cantante de ALFESU».
El quinquenni daurat de les estrelles valencianes ho va ser també per a Yaco, disposat a fer les Amèriques, igual que ho van fer Nino, Juan Bau i Camilo Sesto. El jaenès va participar en el II Festival de la Veu i la Cançó de Puerto Rico. El seu aclamat LP Dale, dale, dale («Dale, dale, dale canela en rama / dale, dale y métetela en la cama. / Cuando mueves tu cintura/ tu delantera parece un Miura»), editat a Mèxic, Miami i Puerto Rico, li va permetre fer gires televisives durant un any.
Tirar endavant
Mentre que figures com Julio Iglesias van heretar, segons Lara, mercats que podrien haver estat per a Nino Bravo si no hagués mort, ell va haver de marxar a l’estranger, a destinacions menys populars o directament exòtiques (Berlín, Varsòvia, Malta, Sardenya, Dubai) per poder mantenir la seva família en èpoques difícils. Va conèixer el costat fosc de l’èxit. Declarava que sovint els festivals de l’època estaven «amañados» pels productors; denunciava les condicions abusives que imposaven els mànagers i acusava el seu d’haver-se quedat amb els diners de les cotitzacions.
Lara tenia tractes amb els altres cantants . A Camilo —«Me llamaba cuando venía a Valencia»— el considera un artista i compositor extraordinari. Nino Bravo «había pensado un proyecto conmigo». La rivalitat inicial amb Juan Bau finalment es va transformar en agermanament quan tots dos artistes van rebre la Clau de la SGAE com a reconeixement pels cinquanta anys de socis.
Malgrat els obstacles i un sistema que descriu com a explotador, Yaco Lara ha sobreviscut com un referent de la resistència artística. S’ha reinventat. No ha renunciat als temes del rock rebel dels seixanta i als estàndards dels setanta, que continua defensant en actuacions populars. Ha combinat aquesta vessant amb la composició d’himnes esportius per a tres equips de futbol valencians, una mostra del tarannà possibilista i conciliador que li ha permès surar al llarg de tots aquests anys. Lara ha participat en els homenatges als seus companys de generació, com el dedicat al llegendari mànager Suco, que va dirigir les principals trajectòries de l’època, o a Juan Camacho: Lara hi va interpretar A ti, mujer, el tema amb el qual Camacho, mort en accident de trànsit com Nino Bravo, va guanyar el Festival de Benidorm.
Ja de gran, Yaco Lara va assumir la presidència de la Casa de l’Artista de València, creada per donar suport a aquells artistes als quals l’èxit no els ha resolt la vida. El 2018, al Teatre Principal de València, va rebre la insígnia d’or per la seua trajectòria. El reconeixement arribava, finalment, i arribava a València.
Yaco Lara, avui
En les actuacions gravades en directe que podem visionar a YouTube, ens adonem que Yaco Lara s’ha quedat congelat en el temps: es presenta igual, amb el vestit blanc, les sabates blanques, i canta estàndards internacionals traduïts al castellà. Sota els vídeos, els fans incombustibles continuen reconeixent-li l’esforç i buscant explicació al fet que Lara no acabés d’entrar a la constel·lació dels cinc fantàstics. Li escriuen: «Señor Lara, esa grandísima voz que tiene, si intentara cantar bonito y dejar de chillar y de vez en cuando sacar esa voz, sería bueno para usted. Usted tiene la herramienta, ahora aprenda a cantar… Pregúntese por qué con mejor voz no llegó como Nino, como Juan Bau, como Juan Camacho, como Bruno, como Francisco, o como el maestro Camilo…, y usted me cae muy bien: por eso me enfada».
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Neus ArquésNeus Arqués és escriptora, traductora i professora. És autora de setze títols de ficció i no ficció, entre ells Virginia en su habitación, una biografia ficcionalitzada que presenta en primera persona la vida de l’escriptora. És professora de l’Escola de Llibreria (UB – Gremi de Llibreters) i col·labora amb la
